Jordi Teixidor i Martínez

(Barcelona, 16 de juliol de 1939 — Barcelona, 15 de març de 2011)

Dramaturg i narrador.

Fill d’exiliats catalans, s’educà a França. El 1963 fundà, conjuntament amb el seu germà Ramon, Francesc Candel i altres persones el grup de teatre independent El Camaleó, en el qual s’inicià com a actor, director i autor amb Un fèretre per Artur (1965). Posteriorment també fundà el grup de teatre La Pipironda. El 1968 guanyà el premi Josep M. de Sagarra amb El retaule del flautista, obra de teatre èpic que segueix el model i els procediments dramàtics brechtians. Estrenada per l’escena comercial el 1971, assolí més de mil representacions consecutives i ha estat un dels èxits més representatius del teatre independent en l’època franquista. L’obra és un exemple de les primeres crítiques al poder que es feren des del teatre català abans de la democràcia.

El teatre de la primera època de Teixidor descriu els mecanismes de funcionament interior de la societat capitalista i sovint formalitza la seva crítica amb la sàtira i la farsa com a llenguatge. Estrenà, també amb èxit, Mecano-Xou (1972), La jungla sentimental (1975), Dispara, Flanaghan (1976, premi Ciutat de Granollers de teatre 1975), Rebombori-2 (1977), teatre que després evolucionà cap a registres paròdics de temàtica més individual i subjectiva com El drama de les camèlies o El mal que fa el teatre (1984, premi Ciutat de Granollers de teatre 1981). Amb el recull La ceba (1993) fa una crítica i ridiculitza un sentit primari i simple del nacionalisme català, mentre que en la darrera obra publicada, Führer (2001), protagonitzada pels principals personatges històrics, ens situa dins del debat que en el búnquer de Hitler precedí les darreres hores del nazisme alemany. El teatre de l’autor, tot i les seves evolucions, és un teatre clarament polític.

Fou també guardonat amb el premi Ignasi Iglésias (el 1985 amb David, rei, estrenada el 1986; el 1988 amb Residuals, estrenada el 1990, i el 1992 amb Magnus, estrenada el 2005).

També conreà la novel·la (Marro, 1989) i la narració (Cromos. Històries de Barcelona, 2000), amb rerefons barceloní no mancat de conflicte. Com a estudiós i teòric destaquen, també, dos llibres de reflexió teatral: El drama, espectacle i transgressió (1989), amb el qual guanyà el premi d’assaig Xavier Fàbregas 1988, i un veritable treball de crítica estructural a L’estructura del drama clàssic (2002), en què estableix una sintaxi narrativa que fixa l’estructura dramàtica de molts arguments clàssics.

És també autor d’alguns guions emesos per Televisió de Catalunya, com ara Sempre que vulguis (1980), El drama de les camèlies (1983) o La quimera (1987).