El seu recull de versos en dialecte milanès, L’è el dí di mort, alegher! (1932), tingué poca difusió, en part a causa de l’actitud del règim feixista (del qual fou adversari), contrari a l’ús dels dialectes. La seva poesia, tot i seguir la tradició milanesa, rebé la influència decadentista, especialment francesa, i expressionista.