Situació i presentació
Dels cims que formen la carena de la Serralada Litoral al sector septentrional del terme (turó d’en Mates o d’en Galceran, de 477 m al NE; turó del Reig, 371 m; turó de l’Home, 352 m, al NW) davallen diverses rieres que van a desguassar a la mar i formen petites valls poblades en part de boscos de pins i alzines. El terme comprèn, a més del cap de municipi, diverses masies escampades, entre les quals cal destacar Can Montcerdà, Cals Frares, Can Fàbregues, Can Roca, Can Perxet, Can Cirera, Ca l’Andreu i Can Sant-romà, moltes de les quals són a prop de les restes d’antigues vil·les romanes; també hi ha les urbanitzacions de la Virreina i el Mas Ram, compartida amb Badalona, la cartoixa de Montalegre, amb la seva antiga Conreria, i la primitiva parròquia de Sant Cebrià, després santuari de la Mare de Déu de l’Alegria. Pel sector meridional del terme passa l’autopista B-20; diverses carreteres locals uneixen el poble a Montgat i a Badalona, i a través del coll de Montalegre, que travessa la serralada, s’uneix també a Sant Fost de Campsentelles i a la xarxa de comunicacions del Vallès Oriental. El lloc és esmentat des del 989 ja sota la forma Tizana (repetida en altres documents), nom que prové molt probablement d’un gentilici llatí; les nombroses restes romanes del terme semblen confirmar aquesta etimologia.
La població i l’economia
La població de Tiana (tianencs), segons els fogatjaments del segle XIV, era de 61 focs el 1358 i de 66 focs en 1365-70 (repartits en 38 focs de ciutadans i 28 focs d’Església). La població, però, fou de jurisdicció reial. Els censos de població es troben units als de Montgat fins el 1936; va experimentar un augment notable al segle XVIII, quan va passar de 307 h el 1718 a 887 h el 1787 i arribà a 2.066 h el 1860. La proximitat amb Barcelona ha fet que el creixement no es deturés, com en altres pobles rurals, però l’escassetat de sòl declarat urbanísticament edificable no ha permès que l’augment sigui espectacular: 1.822 h el 1940 (ja sense Montgat), 2.198 h el 1960, 2.608 h el 1970, 2.999 h el 1979, 4.685 h el 1991, 6.082 el 2001 i 5.835 h el 2005, la qual cosa fa pensar que gran part de la seva població temporal ha esdevingut permanent.
Els conreus de secà, entre els quals havia tingut importància la vinya, es troben en creixement, i hom dedica intensivament unes poques hectàrees de regadiu al conreu de clavells i de plantes ornamentals i d’hortalisses, sovint en hivernacles. El municipi conserva el caràcter tradicional, i la manca d’indústries (només cal destacar l’empresa de vins Parxet, que disposa d’instal·lacions a Tiana, Mas Parxet, i a Santa Maria de Martorelles) fa que una bona part de la població activa treballi en indústries i serveis dels municipis veïns; l’increment de les segones residències ha impulsat la indústria de la construcció. Hom hi celebra mercat setmanal el dimarts.
El poble de Tiana
El poble de Tiana (6.858 h el 2006) és a 136 m d’altitud, en una vall a redós de la serralada. És una situació típica dels pobles de dalt del Maresme, que defugien la proximitat de la costa a causa de la inseguretat que comportaven les incursions dels pirates fins al segle XVIII. L’església parroquial de Sant Cebrià, construïda el 1886, centra el nucli; s’hi conserva, procedent de la primitiva parròquia, un notable retaule barroc, esculpit en fusta, obra de Josep Tremulles (segle XVII). A les antigues cases del poble i masies es van afegir des del començament del segle XX noves cases d’estiueig i xalets dels barcelonins que van escollir Tiana per la bellesa i la proximitat del lloc; hi ha notables torres modernistes i algunes cases senyorials prop del nucli i pel terme. Mas Parxet és una masia urbana, al subsol de la qual hi ha les caves de l’empresa que creà la família Suñol el 1920. De les diverses entitats culturals destaca l’actual Casal del Poble —antic Casino de Tiana, construït el 1910—, que disposa de l’única sala de teatre d’estil modernista de tot el Maresme. Les festes més importants de Tiana són la festa major petita, que s’escau el 13 de juny, per Sant Antoni, i la festa major de Sant Cebrià, el 16 de setembre. També s’hi fa la tradicional festa dels Tres Tombs el primer diumenge de març. El 2005 se celebrà la primera Festa del Circ.
Altres indrets del terme
La cartoixa de Montalegre i la Conreria
Als vessants de la Serralada Litoral, al NW del terme, en un lloc arrecerat (inicialment dit Mons Alacris i després Mons Hilaris o Montalegre) hi ha la cartoixa de Montalegre, formada a partir del 1415 en terrenys d’un antic convent de monges augustinianes. Aquest priorat femení de donades o canongesses era al solar de l’actual Conreria, al cim de la carena, prop del coll de Montalegre, priorat fundat a l’inici del segle XIII i que el 1265 tenia ja una comunitat de 12 monges comandades per la priora Guillema; per la solitud del lloc es va traslladar el 1365 a Barcelona, on va perdurar fins el 1593 al lloc ocupat després pel seminari tridentí i per la Casa de Caritat. Els cartoixans de la comunitat de Vallparadís de Terrassa i els de Sant Pol del Maresme van decidir d’unir-se i formar una nova cartoixa en aquest indret. Van arribar inicialment els de Vallparadís (1415) i després els de Sant Pol (1434), i des de l’edifici de les monges van planejar la construcció d’un cenobi que respongués a les exigències de l’orde cartoixà. Va dirigir les obres fra Joan d’Enea, convers procedent de Portaceli, ecònom de Montalegre en 1423-59. El primer sector comprèn un pati d’honor amb l’albergueria, procura i lloc de treballs manuals; el segon, una sèrie de dependències comunes (l’església gòtica acabada el 1463, el menjador, la sala capitular) a l’entorn del claustret, i el tercer, destinat a la vida eremítica, és format per dos grans claustres d’estructura gòtica juxtaposats (el primer del 1448 amb la cel·la prioral i 17 cel·les més, i el segon del 1636 amb 13 cel·les més). L’època de major esplendor van ser els segles XVII i XVIII; els extensos dominis de la cartoixa (entre els quals hi havia els delmes i el domini de la parròquia de Tiana des del 1441) eren administrats des de l’edifici de la Conreria (antic convent augustinià). La vida monàstica va ser interrompuda per les vicissituds bèl·liques i polítiques en 1808-14 i en 1820-24, i el 1835, amb les lleis desamortitzadores i l’exclaustració, l’edifici va ser abandonat i va patir saqueig i incendi. La Grande Chartreuse va adquirir l’antic monestir i uns pocs terrenys el 1865 i va iniciar la restauració de la casa, que no es va poder dur a terme fins el 1901, arran de l’arribada d’una comunitat francesa de 29 pares i 23 germans. Després de l’etapa de la guerra civil de 1936-39 la casa va continuar amb força vitalitat. D’altra banda, la Conreria no va ser recuperada pels monjos després de la desamortització. Va ser destinada a hotel restaurant i des de l’any 1940 s’hi va instal·lar el seminari menor de la diòcesi de Barcelona (l’edifici va ser notablement ampliat), i posteriorment internat regit per sacerdots de la diòcesi.
Can Sant-romà
Al peu de la muntanya de Montalegre, a ponent del terme, hi ha el gran casal de Can Sant-romà (o Can Sent-romà), que correspon a una capella ja esmentada el 1068 i a una masia bastida, com altres del terme, sobre una vil·la romana. L’actual edifici correspon a la transformació d’un gran casal gòtic dels segles XV i XVI, ampliat posteriorment, en un casal d’aspecte modernista. Hereus dels Sant-romà, ja citats al segle XII, són els Fortuny. Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà i propietari del mas, ha dirigit i potenciat excavacions arqueològiques a partir de la descoberta fortuïta d’una vil·la romana el 1934. S’hi han descobert quatre vil·les romanes superposades i restes de la primitiva capella romànica amb pintures romàniques de la fi del segle XI. La capella, gòtica, conserva un retaule de Rafael Vergós el Jove, i el casal conté una col·lecció d’indumentària, un museu arqueològic, una important biblioteca i hemeroteca, l’arxiu familiar (des del segle XIII) i els jardins, ornats amb escultures de Joan Roig i Solé.
Sant Cebrià de Tiana
En una vall al sector del NE del terme, més amunt del nucli del poble actual, hi ha l’església parroquial de Sant Cebrià de Tiana, esmentada ja com a parròquia el 1018 i consagrada de nou el 1100. Aquesta consagració devia correspondre a un edifici romànic que va patir després nombroses modificacions arquitectòniques; la darrera, segons una data de la façana, el 1729. Aquesta església vella de Tiana, al voltant de la qual es van agrupar unes quantes masies, origen de la població (Can Fàbregues, Can Roca, Can Perxet, Can Cirera, Ca l’Andreu, Can Montcerdà), va prendre l’advocació de la Mare de Déu de l’Alegria, que era la d’un altar documentat des del segle XVIII, advocació relacionada amb el proper Montalegre (Mons Hilaris), on es va bastir la cartoixa. L’actual església parroquial és un elegant edifici d’estil gòtic tardà, d’una nau i absis poligonal amb campanar de torre quadrada; el 1970 va ser decorat amb pintures murals d’Ignasi M. Serra Goday. El Dilluns de Pasqua s’hi celebra un aplec.