És un territori molt muntanyós que s’estén entre Baviera, al N, i el Trentino al S. S'hi distingeixen una sèrie de massissos formats per roques metamòrfiques, continuació de la zona axial de la gran serralada alpina, amb altures superiors als 3 000 m: l’Ortler (Ortles), l’Ötztaler, el Zillertal, el Brenner i l’Alt Tauern; a ambdós costats d’aquests s’estenen els Prealps calcaris, amb altituds més modestes (Alps de Pusteri, Càrnics, Dolomites, Lechtal). A la zona de contacte estructural entre ambdós massissos s’inscriuen els solcs longitudinals de les valls de l’Inn i del Drava, que reben petites valls transversals que tallen la gran serralada. La vall de l’Inn és l’eix vital de la regió, que, juntament amb la vall de Wipp, que mena al Brenner, posa en comunicació amb la vall de l’Eisack (Isarco), afluent de l’Adige, dominant la circulació entre Alemanya i Itàlia, alhora que és un dels eixos vitals del conjunt alpí. La població es concentra en petites viles a la sortida de les valls. Com demostren els topònims de l’època preromana als vessants del pas del Brenner, es pot deduir que la majoria dels habitants primitius del Tirol eren d’origen il·liri. El cristianisme aconseguí d’arrelar-hi a poc a poc a partir de les antigues fundacions romanes. Durant el s VI el Tirol fou poblat pels baiuvarii (els primitius bavaresos), els quals entraren en contacte, al S de Bozen, amb els longobards i amb els eslaus dels Alps (sobretot a l’anomenat Pustertal). S'inicià un moviment de població molt actiu, però els nous invasors no atacaren la població primitiva, de manera que hom troba avui topònims d’origen romà al costat dels d’origen rètic. Cap a l’any 1000 aparegueren els comtats-bisbats de Brixen i de Trento. Els bisbes-comtes feren donació d’una part de llurs drets als comtes del Tirol, el castell dels quals s’alçava prop de Meran. Aquests crearen, cap a mitjan s XIII, el land del Tirol i s’independitzaren a poc a poc dels bisbes. Un dels comtes més poderosos fou Albert III. El seu gendre, Meinard I (mort el 1258), que era comte del Tirol i de Gorízia, fou el seu hereu. El seu fill, Meinard II (1268-95), fou comte de Caríntia i del Sacre Imperi (1286) i posà fi definitivament a la preponderància dels bisbes. Després de la mort del seu fill, Enric (1335), Caríntia passà a poder dels Àustria, i la filla d’aquest, Margarida I, lliurà així mateix el Tirol als Àustria l’any 1363, amb l’acord del poble. L’any 1500 la part oriental de la vall del Puster fou unida al Tirol, i amb aquest pas la formació del Tirol esdevingué completa. Sota els Àustria, el Tirol fou governat per diversos arxiducs amb el títol comtal, la majoria dels quals residiren, a partir del 1420, a Innsbruck (1379-1480 i 1564-1665). Al s. XVIII el Tirol fou incorporat a les terres hereditàries de l’emperadriu Maria Teresa, i l’any 1804 restà definitivament incorporat a l’Imperi, tot i que conservà una certa autonomia (tenia, per exemple, un parlament). Després de la derrota d’Àustria durant les guerres napoleòniques (Tercera Coalició), el Tirol passà, segons els acords de la pau de Pressburg, a formar part de Baviera (1805). Però les mesures coercitives del govern bavarès provocaren una revolta popular dirigida per A.Hofer, J.Speckbacher i J.Haspinger. Vençut l’aixecament, el Tirol fou repartit entre el regne d’Itàlia (aleshores napoleònic), Baviera i les províncies franceses d’Il·líria. L’any 1814 fou de nou incorporat a Àustria. En acabar la Primera Guerra Mundial, Itàlia rebé, gràcies al tractat de Saint Germain-en-Laye (setembre del 1919), la part meridional del Tirol. La resta forma avui un land de la República Federal d’Àustria.