Tit Flavi Vespasià

Titus Flauius Vespasianus (la)
(?, 39 — Roma, 81)

Emperador romà (79-81).

Fill primogènit de Vespasià, fou tribú militar a Germània i Britània i acompanyà el seu pare a Palestina. Hom el troba sempre al costat de Vespasià i, des que aquest fou proclamat emperador (69), Tit fou nomenat, gairebé cada any, cònsol amb ell. El 69 obtingué el títol de cèsar, amb el seu germà Domicià, i a partir del 71 el poder proconsular i el poder tribunici. Bon militar, prengué part en la guerra contra Judea, ocupà Jerusalem i en destruí el temple (70). En tornar a Palestina, triomfà sobre Judea amb el seu pare (juny del 71) i fou coregent d’ell; en 73-74 revestí, també amb ell, la censura, segons les formes republicanes. Ocupà el càrrec de prefecte del pretori del seu pare i, a la mort d’aquest, rebé, sense cap dificultat, el seu poder per dret hereditari. El 80 prengué el consolat amb el seu germà Domicià per col·lega.

El seu curt regnat de tres anys (79-81) només és assenyalat per una successió de catàstrofes: la famosa erupció del Vesuvi (79) i una pesta i un incendi a Roma (80). A més, aparegué a l’Orient un fals Neró, que els parts s’apressaren a reconèixer. Malgrat tot, pogué acabar el Colosseu i construí l’arc i les termes que porten el seu nom. Per la seva intel·ligència, la seva cultura, el seu caràcter benvolent i la seva sol·licitud envers els malaurats meresqué l’apellatiu d’"amor i delícies del gènere humà”, i el seu trienni de principat sobrevisqué en la memòria de la posteritat com a exemple d’una època feliç.