Situació i presentació
El municipi de Tivenys, de 53,54 km2, s’estén per la riba esquerra de l’Ebre, al N de la comarca entre les Muntanyes de Cardó i el riu. Limita al N amb Benifallet, amb el qual li fan de partió les crestes que emmarquen la vall de Cardó, i al S amb Bítem (Tortosa), del qual el separa el barranc de la Buinaca; a l’E s’estén per l’espai que va del riu fins a la carena de serra del Boix, darrere la qual hi ha el gran terme del Perelló, mentre que a l’W l’Ebre el separa de Xerta. El paisatge de Tivenys presenta tres nivells ben definits. El de la part alta, de roques calcàries, amb una vegetació molt pobra de coscolls, margalló, garrigues i brolla i algun clap de pins blancs; ve després el replà del peu de les serres o les planes altes tallades pels barrancs, formades per materials arrossegats per l’erosió dels relleus superiors (conglomerats i taperots), on es conrea la vegetació de secà, i, finalment, un tercer nivell, separat per talussos formats per conglomerats, que és constituït per les terres del costat del riu o terrasses d’al·luvions, que és la zona de regadiu ocupada per les hortes.
El terme té la forma d’un gran circ tancat i coronat pels cimals de les Muntanyes de Cardó (punta de l’Agulla, 687 m; la Picossa, 766 m, i la Creu de Santos, 746 m) i de la serra del Boix (la Roca Foradada, 756 m) i la Buinaca (746 m). Tots els córrecs o barrancs que davallen de la muntanya, el barranc de les Fonts o del Roldor, el de la Buinaca i els seus tributaris (barrancs de les Petxines i de Vallpalmera), etc., conflueixen cap a l’Ebre vers l’indret on es troba la vila.
El canal de l’Esquerra de l’Ebre, que rega part del terme, es va començar a construir el 1908 i es va inaugurar el 17 d’abril de 1911. S’origina a l’assut de Xerta o de Tivenys (bé cultural d’interès nacional), un antic assut d’època sarraïna fet per salvar un saltant del riu i facilitar les comunicacions fluvials; condicionat a mitjan segle XIX, té una llargada de 310 m i permet de recollir les aigües que alimenten els dos canals del riu, el de la riba dreta i el de l’esquerra, que a través de foradades arriben fins a les terres baixes del delta. El canal de l’Esquerra, o el que s’inicia a Tivenys, té una llargada de 66,3 km; arriba a Tortosa a través de quatre foradades i té tres sèquies principals.
L’assut és un element d’oxigenació de l’aigua del riu, que fa que es renovin els materials orgànics i desaparegui una bona part de la contaminació. Fins al peu de l’assut arriben molts peixos d’aigua salada que remunten el riu.
L’Ebre és la gran reserva hidràulica del terme, ja que la resta de barrancs no tenen importància; només el barranc de la Vall porta aigua els anys de molta pluja. Per la composició del subsol es troba aigua amb molta facilitat, ja que hi ha una gran quantitat de venes d’aigua subterrània. El terreny és en general calcari llevat del sòl terrós al·luvial format pel riu, que ací s’escola fent giragonses a dreta i a esquerra, entre els terraplens de conglomerats que l’emmarquen a banda i banda. Els entrants i sortints d’aquests terraplens i el fet que el riu sigui a l’un o l’altre costat fan que la terrassa sigui més o menys ampla. La vegetació de les terres del terme ha experimentat amb els anys una notable evolució. L’abandonament del pasturatge ha fet desaparèixer la carrasca i fins el pi, que només s’hi donen molt residualment. Hi ha 2 110 ha del terme municipal de Tivenys incloses en l’espai natural de les Serres de Cardó-el Boix.
El poble de Tivenys és el cap de municipi i l’únic nucli de població agrupada. Es comunica amb Tortosa i amb els termes de riu amunt per la carretera que porta a Benifallet, on connecta amb la C-12 que es dirigeix a Lleida. Carretera i canal segueixen el traç del riu i se sobreposen pràcticament en els punts on el riu s’atansa als terraplens, ofegant la terrassa. Passat el poble, les serres es tanquen sobre l’Ebre, la terrassa desapareix pràcticament i la carretera comença a pujar cap a Benifallet, per a superar el coll de Som.
La població i l’economia
La població (tivenyissencs) ha experimentat la següent evolució al llarg del temps. El fogatge de 1380 atribueix al terme només 5 focs o famílies, si bé és probable que no s’hi comptin els moriscos, que devien ser majoria. En el fogatge del 1553 al terme de Tivenys s’enumeren 25 famílies, totes amb noms de fonts cristianes, però la major part amb cognoms que indiquen la seva procedència morisca (Alacayo, Himaell, Gasenia, Moyet, Boyxi, Artus, Saragoci, etc.). El 1610 tenia 48 famílies i una part notable de la població fou expulsada per morisca; això faria que el 1718 el lloc tingués només 164 persones. La població augmentà al llarg del segle XVIII i així arribà a 182 veïns el 1820. En començar a tenir estadístiques més fiables hom troba 1.048 h el 1830, 1.292 el 1842, 1.638 el 1857, 1.728 el 1860 i 1.930 el 1887, que és el moment en què el terme va tenir més habitants. El segle XX, només amb un lleuger augment el 1950, és de constant davallada, amb una pèrdua global de 997 h entre el 1900 i el 2001. La població al llarg d’aquests anys fou la següent: 1.895 h el 1900, 1.557 el 1930, 1.446 el 1950, 1.201 el 1970, 1.108 el 1981, 1.049 el 1991 i 898 el 2001. El 2005 es registraren 912 h.
Tradicionalment l’economia local ha estat molt minsa; antigament els treballadors aprofitaven les temporades de verema o altres treballs esporàdics com a llogats a França o com a terrissaires a Barcelona, Móra d’Ebre, etc., i els diners que guanyaven allà els invertien durant la resta de l’any en les terres del terme, per a plantar-hi oliveres i garrofers. A la dècada del 1950-60 es van abandonar moltes terres i la població emigrà als centres industrialitzats de Sant Cugat del Vallès, Barcelona, Sant Boi, etc., cosa que afectà el cens demogràfic entre el 1950 i el 1970. Actualment, gran part de la població va a treballar als municipis industrials propers, principalment a Tortosa.
Pel que fa a l’agricultura, hi ha un predomini clar de les terres dedicades al secà. Es constata l’augment dels fruiters de regadiu i del regadiu en general, tot i que l’olivera continua essent el principal dels productes de la terra.
Pel que fa a la ramaderia, fins els anys 1960-70 moltes famílies es dedicaven a la pastura de cabres i ovelles, però ha esdevingut poc representativa. Durant els anys setanta també es construïren moltes granges d’aviram, de conills i de bestiar porcí. Al final dels anys noranta l’aviram destacava sobre la resta d’activitats ramaderes. Tot i així, la població es dedica principalment a d’altres activitats.
La indústria també és poc representativa en el conjunt de l’economia de la població. Destaquen algunes empreses dedicades als materials de construcció i a les gasoses. Com a indústria tradicional, hom troba la terrisseria. Aquesta és molt antiga, atès que es remunta a l’època sarraïna, i és documentada ja l’any 1553. Segons Madoz, el 1845 hi havia a Tivenys 20 fàbriques de terrissa ordinària, 4 molins d’oli i una explotació de guix, i les exportacions del poble eren el vi i la terrissa.
L’únic comerç un xic notable és el de la fruita, però aquesta es canalitza gairebé tota per intermediaris, a causa que no s’ha potenciat la cooperativa agrícola local.
La vila de Tivenys
La vila de Tivenys es dreça ben prop de l’Ebre, a una altitud de 13 m sobre el nivell de la mar, enfront de la població de Xerta. És una població amb un nucli antic de carrers estrets i amb notable pendent i un sector més modern format de manera desordenada seguint l’eix de la carretera local de Tortosa a Garcia.
El 1860 s’hi comptaven 308 cases habitades al nucli antic, disposades en nou carrers estrets i empedrats i una plaça on es venien les hortalisses. Aleshores la casa del comú, un edifici quadrat, es repartia entre la sala comunal, les escoles i la presó. El mateix any 1860 en els Masos vivien 31 famílies i hi havia dos molins vells deshabitats.
L’edifici més notable de la vila és l’església parroquial de Sant Miquel, construïda entorn del 1793, un edifici barroc amb trets neoclassicitzants de tres naus, amb vuit altars a les naus i passadissos laterals. Fins el 1936 tenia un notable retaule gòtic procedent de Cardó. Durant la guerra civil de 1936-39 va perdre els seus antics retaules i imatges. A la població hi ha també l’antiga capella de Sant Isidre, patró dels pagesos i hortolans, i restes d’un calvari o capella que coronava l’antic viacrucis públic.
A una mitja hora de la població hi ha una antiga capella de la Mare de Déu del Carme, documentada des del 1760, feta per influència dels frares carmelitans de Cardó, divulgadors de la devoció a la comarca. La capella, un edifici barroc senzill, amb espadanya, es troba ara sense teulat i abandonada. Situat en un petit turó sobre el lligallo de l’Assut es troba un notable poblat ibèric que data dels segles IV i II aC.
El 17 de gener Tivenys celebra la festa de Sant Antoni Abat; la festa major té lloc el 29 de setembre i és dedicada a sant Miquel.
La història
Des del seu origen conegut, era un terme filial del gran terme de Tortosa i, com a tal, un lloc de domini reial. El 1149, en concedir el comte Ramon Berenguer IV una carta de poblament als jueus de Tortosa, els cedí entre molts altres béns una honor o terreny d’Abenxeri de Tivenx que rendia 30 quintars de verema, 6 càntirs d’oli i 6 quintars de figues, sens dubte els productes clàssics del lloc. Alguns anys després, el 1163, Adelaida, vídua de Guillem de Trull, venia a l’abat de Valldaura, després de Santes Creus, unes terres que posseïa al lloc d’Andusc (avui dia partida d’Horta d’Andust) que abans havien estat propietat de sarraïns. El 1170 l’abat de Santes Creus arrendava aquest terreny amb un cens fixat, però en l’arrendament s’explicitava que, si hi havia guerra i no es podien collir els fruits, el pagament es fes segons el criteri de bons homes. Aquestes notícies, junt amb una altra del 1158 on s’esmenta el lloc de l’Assut i un document del 1184 en què s’esmenta la deixa de dos horts a Tivenys (Tivenis), indiquen que el lloc era poblat i fan pressuposar que devia tenir una comunitat o grup de sarraïns que conreaven el terreny, sovint sota els seus amos cristians.
L’expulsió dels moriscos el 1610 comportà una baixa de poblament i una reculada econòmica en l’agricultura i en la indústria terrissera, de la qual el terme no es refaria fins avançat el segle XVIII. L’augment demogràfic fou causa de l’erecció d’una església nova, l’actual, el 1793 i conseqüència de la prosperitat de què va gaudir el poble al segle XVIII. Se’n desconeixen fets bèl·lics d’especial relleu i, per tant, la seva història moderna es redueix al desenvolupament d’una petita comunitat rural i menestral.