i Togo | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Togo

Nom oficial deRépublique Togolaise (fr)
Estat
Togo
Nom oficial deRépublique Togolaise (fr)
Dona dirigint-se a mercat (Togo)
© Corel / Fototeca.cat
Estat de l’Àfrica occidental que constitueix una franja estreta que baixa perpendicularment al golf de Guinea, entre Benín a l’E, Ghana a l’W i Burkina Faso al N; la capital és Lomé.
Població: 
6.481.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
56.600 km2

La geografia física

Deixant de banda algunes microregions situades enmig de les muntanyes, hom pot distingir-hi sis regions geogràfiques: una faixa costanera baixa i sorrenca, d’uns 2 km d’amplada, que correspon al Quaternari; una zona de terra argilosa que forma una plana lleugerament ondulada d’altitud variable entre 60 i 200 m i que correspon al Terciari; un altiplà cristal·lí que s’estén des del vessant del riu Mono fins a la zona de les muntanyes; les muntanyes, que ocupen quasi una quarta part de la superfície total i travessen el país en direcció SW-NE, amb una altitud mitjana de 600 m, i culminen a 1 200 (als monts Fazao hi ha una reserva animal); la plana del riu Oti, a la zona fronterera amb Ghana; i, finalment, la plana del NW, constituïda per esquists silicis i gresos, que continuen vers Burkina Faso. Situat entre 6° i 11° de latitud nord, el Togo es divideix en dues regions climàtiques: al S, el clima és equatorial, càlid i humit, amb temperatures constants; hi ha dues estacions de pluges, l’una llarga (de març a juny) i l’altra més curta (d’agost a octubre). La pluviositat és petita (uns 700 mm). A l’interior i al N el clima és sudanès, amb una estació de pluges irregulars i abundants (1 500 mm) i una llarga estació seca que impedeix tota mena d’activitat agrícola. Durant aquesta estació (d’octubre a març) bufa l'harmattan, vent sudanès continental, molt sec i carregat de pols i de sorra del Sàhara; durant aquest temps les nits són les més fresques de l’any (uns 18°C). Des de la fi de l'harmattan fins a la fi de maig, si les pluges han estat considerables, les temperatures assoleixen les màximes (uns 42°C). Hidrogràficament, el Togo té només dos vessants: al S, el Mono, amb els seus afluents l’Ogou, l’Anié, l’Amou i el Kra; i, al N, l’Oti, afluent del Volta, que té com a tributaris la Kara, el Mo i el Koumongou. A la zona costanera hi ha el llac Togo, alimentat pel Haho. La vegetació té caràcter de selva seca o de sabana. Al S, la vegetació és abundant, bé que els boscs desapareixen i hi resten només els bosquets fetitxes. Cap al N, el bosc i els conreus fèrtils es degraden en sabana arbrada i després en sabana herbàcia.

La geografia econòmica i l'economia

El sector primari togolès constitueix la base de l’economia del país: s’hi dediquen prop de dues terceres parts de la població i proporciona el 22% del PIB. La majoria d’explotacions són de tipus familiar i de dimensions reduïdes. Les zones conreables representen més o menys la meitat de la superfície del país, però les conreades només n'ocupen una quarta part. A les terres argiloses i fèrtils del S i als altiplans de l’W hi ha els conreus d’autoconsum cerealístics i hortícoles (melca, blat de moro, arròs) i els conreus comercials més rics (cocos, cacau, cafè, palmeres d’oli, bananes, cítrics, tabac). El centre i el N no són tan afavorits, amb una producció d’autoconsum basada en mill, melca, nyams, mandioca, colocàsia, moniatos i llegums, i una agricultura comercial limitada a cacauets, cotó i sèsam. El Togo ha esdevingut des del 1982 autosuficient en aliments. Per tal de millorar els conreus comercials, hom ha començat de replantar el cafè i el cacau malmesos per les secades, d’introduir o expandir la soia, el tabac, el sisal i la canya de sucre, i de bastir manufactures de sucre, d’oli de palma i de tapioca. La ramaderia és practicada sobretot al N. La carn procedeix de bovins i porcins, d’aviram, d’ovins i cabrum. El bosc i la brolla cobreixen el 27% del territori. La pesca és molt limitada.

El sector industrial és molt recent i poc desenvolupat. Les perspectives s’eixamplaren el 1961 amb la descoberta del subsol, la principal riquesa del qual són els fosfats d’Akumapé, amb unes reserves d’alta qualitat estimades en 100 milions de tones. La companyia que els explotava fou nacionalitzada l’any 1974. El Togo és el quart exportador mundial de fosfats i el vuitè productor (n'exporta tota la producció). Hi ha també reserves de mineral de ferro de Bassar-Bandjeli, cromita a Kabou, bauxita, magnesita, calcària i dolomia, però no són explotades per manca d’infraestructures. Les fonts d’energia elèctrica són insuficients; només Lomé i alguna altra ciutat disposen d’electricitat nacional, que abasta un 33% del consum, mentre que la resta és importada de Ghana. La indústria de transformació és de creació recent i manufactura principalment la producció agrícola nacional (tapioca, oli de palma, sabó, cafè, cotó, carn, cervesa, etc.); com a indústries pesants, cal destacar les plantes de ciment i d’acer i una refineria de petroli.

Hi ha quatre línies de ferrocarril, amb un total de 525 km, i una xarxa de carreteres de 7 000 km, 1 550 dels quals són asfaltats. La de més futur és la que, travessant Burkina Faso, dona sortida a mar a Mali i a Níger pel port de Lomé, on, amb l’ajuda dels alemanys, fou construït un port d’aigua profunda. Al costat del port hom ha començat la construcció d’altres ports per a la pesca, per als minerals i per al petroli, i per als fosfats és acabat el de Kpémé, que el 1979 ja era el primer del país. L’aeroport internacional és a Lomé.

Respecte al comerç exterior, el Togo exporta fosfats (la meitat de les exportacions totals) i cacau, seguits a distància pel cafè i els derivats del petroli. Les importacions se centren en el petroli brut, la maquinària no elèctrica, els aparells elèctrics, els materials de construcció i les begudes, procedents de França (25% el 1980), i Nigèria. La balança de pagaments, suma de dos saldos negatius, el de mercaderies i el de serveis (malgrat els notables ingressos provinents del turisme), també és deficitària, tot i les transferències del govern. La moneda és el franc CFA.

La geografia humana i la societat

La població té un creixement anual del 30,7 i una densitat mitjana de 48 h/km2, però amb regions molt grans gairebé buides i d’altres, com el país kabie, on la densitat és d’uns 300 h/km2. La població urbana representa el 15% del total, repartida entre Lomé, la capital, i les principals ciutats: Aného, Kpalimé, Atakpamé, Sokodé, Kara, Dapango i Bassar. El Togo és habitat per un gran nombre de grups etnicolingüístics de classificació difícil. Els etnòlegs coincideixen més o menys a fer-ne tres grups: el grup del sud és format per tres grans comunitats (els ewes, els mines i els uadges) i altres grups més reduïts. Comunitats camperoles molt sòlides, tenen una estructura tradicional molt democràtica, basada en les reunions de caps notables, i viuen agrupats en poblets; el fetitxisme hi té unes característiques especials, com és ara l’existència de convents fetitxistes, on una gran part de nois i noies passen uns quants anys d’estudi i de servei a llur fetitxe. El grup del centre és constituït per gent de les muntanyes que amb el temps ha baixat a la plana (els anes, els akpossos, els adeles, etc.) i ocupa les terres més riques, especialment en cautxú, cafè i cacau; les dones viuen en cases rodones sense pilar central, i els homes en cases rectangulars. I el grup del nord, que cal dividir en dos subgrups, el paragurma, format pels txambes, els bassaris (antics metal·lurgistes) els konkombes, bons caçadors i molt donats a la venjança, els gangans, els tambernes (constructors de cases castell fortificades), els mobes, els gurmes, etc.; i el gurunsis, format pels kabies, uns dels millors pagesos de l’Àfrica occidental al mig d’unes terres molt pobres i pedregoses, entre els quals tenen molta importància les cerimònies i els ritus d’iniciació, els tembes, quasi tots musulmans, bons teixidors, els lambes, etc. Hi ha també altres grups forans, com ara els fulbes, els hausses, els iorubes, etc. La llengua oficial és el francès. La meitat de la població és animista, amb minories de catòlics (19%), musulmans i protestants. Les sectes, especialment les sincrètiques africanes, es multipliquen. D’acord amb la constitució del 1979, el Togo és una república de tipus presidencial. El president de l’estat, elegit per a un període de set anys per sufragi universal, nomena i encapçala el consell de ministres. El poder legislatiu recau en l’assemblea nacional, la qual es compon de 77 membres elegits per cinc anys. L’únic partit polític autoritzat és el Rassemblement du Peuple Togolais. El Togo pertany a l’ONU, a l’OUA i al Conseil de l’Entente.

La història

Al final dels successius desplaçaments humans que van del s. XVI al XVIII les diferents ètnies s’instal·laren en un indret fix. Al final del s. XV els navegants portuguesos ja havien desembarcat a les costes togoleses, però no pogueren instal·lar-s’hi per manca d’un port natural. Al s. XVIII Aneho esdevingué una parada important per al comerç d’esclaus. El 1722 els comerciants danesos instal·lats ja a la Costa d’Or (actual Ghana) hi obriren un comerç. Els esclaus negres brasilers, alliberats i repatriats a partir del final del s. XVIII, tingueren un gran paper en les activitats comercials i en la valoració agrícola de les terres del litoral. Durant el s. XIX alemanys i francesos, successivament, ensopegaren amb els interessos dels anglesos instal·lats a la Costa d’Or i a Nigèria. Alemanya s’hi imposà el 1884, com a conseqüència d’un acord de protectorat signat per Nachtigal i el rei Mlapa (en realitat, pel qui duia el ceptre, car el rei Mlapa ja era mort). Els alemanys exploraren l’interior del país a partir del 1890. El 1897 fixaren la capital a Lomé i començaren a equipar el país, que esdevingué, per a l’imperi alemany, una colònia model (Mustercolonie). Al començament de la Primera Guerra Mundial francesos i anglesos venceren els alemanys i es partiren provisionalment el Togo per una convenció del 1919: el N i l’E fou per als francesos, i l’W per als britànics. El 1956 el Togo britànic fou annexat a la Costa d’Or, i el 1957 integrat a Ghana, malgrat el refús majoritari de la població. Alhora, el Togo esdevingué república, amb estatut d’autonomia interna. El 27 d’abril de 1960 fou proclamada la independència, i Sylvanus Olympo, ja primer ministre, esdevingué president fins al seu assassinat (1963). El nou govern d’Unió Nacional elegí president Nicolas Grunitzky, que hagué de dimitir, pressionat per l’exèrcit (1967), i prengué el poder el coronel Éyadema. La constitució fou abolida, els poders legislatiu i executiu restaren temporalment en règim d’excepció i el 1969 un nou partit únic (RPT) substituí els antics partits. El 1977 el règim del general Gnassingbé Éyadema reprimí un intent de cop d’estat i, més tard (1979), convocà unes eleccions —les primeres en 16 anys—, en què Éyadema fou elegit president de la república, i un referèndum pel qual hom aprovà una nova constitució. L’any 1980 Éyadema proclamà la Tercera República del Togo i concedí una amnistia política limitada. Al desembre del 1986 Éyadema resultà reelegit president per uns altres set anys. Togo ha mantingut amb l’ex metròpoli relacions privilegiades, fins al punt que aquesta hi envià tropes el 1986 per tal d’impedir un cop d’estat. La línia clarament pro-occidental de Togo es feu evident el 1987 en establir relacions diplomàtiques amb Israel. Les eleccions celebrades el mes de març del 1990 s’hagueren d’ajustar al marc de la Concentració del Poble Togolès, el partit únic, però no pas a base d’unes candidatures úniques sinó de llistes obertes. Malgrat aquests indicis d’obertura democràtica, el cap de l’estat, el general Gnassingbe Eyadema, afirmava el maig següent la continuïtat del sistema de partit únic. Al setembre, s’instal·là a la nova zona franca de Lomé una indústria francesa i altres dinou obtenien els corresponents permisos, però la inseguretat política del país endarrerí el començament de llurs activitats. Arran d’uns aldarulls i d’unes manifestacions saldades amb morts i detencions, Eyadema hagué d’anunciar, el 17 de març de 1991, la concessió d’una amnistia i la introducció del multipartidisme. Arran d’una repressió brutal efectuada la nit del 10 d’abril, fou votada pel parlament l’amnistia general i el multipartidisme. Una conferència Nacional s’inaugurà al començament del juliol següent, sense l’assistència dels representants de l’exèrcit, els quals optaren pel cop d’estat, que tingué lloc el 2 d’octubre. D’aleshores ençà una junta militar ha pres la direcció del país. Al desembre del 1991 el primer ministre Joseph Kokou Koffigoh, pressionat pels militars fidels al president Gnassingbé Eyademá, es veié obligat a pactar amb aquest. Però l’opositor Alt Consell de la República es negà a acceptar el tracte, i l’exèrcit bloquejà la transició democràtica perseguint els dissidents. El 1993 hom accentuà la repressió: al gener hom metrallà una pacífica manifestació de vaguistes, i al març foren executats sumàriament alguns militars descontents. Centenars de milers de togolesos s’exiliaren. A l’agost del 1993 Eyademá convocà eleccions presidencials, i al febrer del 1994 unes de legislatives, en les quals no participà l’oposició radical. Com a conseqüència de les vagues, de l’èxode i de l’aïllament internacional, el país es veié immers en una greu crisi econòmica. Però, a poc a poc, Eyademá anà recuperant el control del país i estabilitzant el seu règim. Al febrer del 1997 es creà el Tribunal Constitucional, sota control estricte del president, que d’aquesta manera no tan sols s’assegurà la reforma de la constitució, sinó també uns resultats favorables en les eleccions del juny del 1998. La Unió Europea pagà més de la meitat dels costs d’organització d’aquests comicis, tot i que després considerà fraudulents els resultats que donaven la victòria novament al Eyademá, i els rebutjà. L’absència d’ajuts externs, la davallada de la cotització del coco i els fracassos constants de les previsions i polítiques d’austeritat preconitzades pel Fons Monetari Internacional portaren a una greu recessió de l’1% el 1998, tot i mantenir la inflació controlada en l’1%. Les eleccions legislatives del març del 1999 donaren resultats favorables de l’oficialista Agrupació del Poble Togolès en un context de boicot generalitzat per part de l’oposició. Al juny del 2000, el president Eyademá fou elegit portaveu de l’Organització per la Unitat Africana amb l’oposició d’Angola per considerar-lo aliat de la guerrilla angolesa UNITA. El 2001, la pressió sobre el govern de Gnassingbé Eyademá s’accentuà en fer-se públic un informe conjunt de les Nacions Unides i l’OUA en què s’afirmava que durant les eleccions del 1998 el govern havia dut a terme assassinats i tortures sistemàticament. Al març del 2002 Eyademá alliberà el líder de l’oposició Yawovi Agboyibo (després de protestes massives pel seu empresonament l’any anterior), i al juny forçà la dimissió del primer ministre Agbéyomé Kodjo. Després que, a l’octubre, l’oficialista Agrupació del Poble Togolès guanyés les eleccions (boicotejades per l’oposició, que les qualificà de fraudulentes), Eyademá feu esmenar al desembre la constitució per tal de poder-se presentar a un tercer mandat, candidatura que guanyà al juny del 2003 enmig, novament, del boicot opositor, que majoritàriament tampoc no acceptà la seva proposta de formar un govern d’unitat nacional al juliol. El 2004, tanmateix, Eyademá continuà la liberalització del règim amb l’amnistia d’un gran nombre de presos polítics. Aquestes iniciatives li valgueren la represa de les relacions amb la Unió Europea (trencades el 1993), tot obrint la possibilitat d’obtenir ajuts per a redreçar la pèssima situació econòmica del país. Al febrer del 2005 Eyademá morí, i poc després l’exèrcit designà en el càrrec el seu fill Faure, el qual es comprometé a convocar eleccions. En les presidencials, convocades a l’abril, el nombre de morts per la violència que les acompanyaren fou estimat en uns 400. Al juny Gnassingbé nomenà primer ministre l’opositor Edem Kodjo. Al setembre del 2006, Kodjo fou substituït per Yawovi Agboyibo, advocat i opositor, fet que s’interpretà com un pas en l’acord entre l’oposició i l’entorn del president. En un ambient més distès, se celebraren noves eleccions a l’octubre del 2007, en les quals Gnassingbé Faure renovà la majoria al parlament. Agboyibo fou designat primer ministre del govern d’unitat que sorgí de les urnes i, al setembre del 2008, fou substituït per Gilbert Houngbo. La relativa obertura i l’aparent estabilitat política portaren a una millora de l’economia i de les finances públiques gràcies als ajuts de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Tot i això, a l’abril del 2009 el germanastre i anterior ministre de defensa Kpatcha Gnassingbe i diversos oficials foren arrestats. Al gener del 2010, la mort en un atemptat de dos funcionaris que acompanyaven l’equip de futbol a la Copa d’Africa celebrada a Angola causà una consternació general. Poc després de retirar-se la selecció togolesa de la competició, un comunicat de la guerrillà de la regió insurrecta angolesa de Cabinda reconegué que l’atac, dirigit contra l’equip angolès, havia equivocat l’objectiu. Al març se celebraren eleccions presidencials en les quals Gnassingbé fou reelegit amb el 60% dels vots, enmig de les acusacions de l’oposició, que denuncià un frau generalitzat.

Llegir més...