De família noble, rebé una acurada educació particular. Començà estudis d’àrab i turc amb la idea d’ésser diplomàtic. Després inicià estudis jurídics. Feu diverses activitats i es lliurà, a temporades, a una intensa vida social, fins que anà a viure amb el seu germà Nikolaj al Caucas, on restà dos anys, durant els quals escriví la seva primera novel·la, Detstvo (‘La infantesa’, 1852), i després Otročestvo (‘L’adolescència’, 1854) i Junost’ (‘La primera joventut’, 1857; traducció catalana d’A.Nin, 1974). L’experiència del Caucas, on lluità contra els nadius, i la de la guerra de Crimea, on anà poc després, el posaren en contacte amb els soldats russos i amb la realitat de la guerra, que analitzà i denuncià en els Sevastopol’skije rasskazy (‘Relats de Sebastopol’, 1855-56), que causaren una gran impressió. La realitat del Caucas resta reflectida a Kazaki (‘Els cosacs’, 1863) i, més tard, a Khadži-Murat (1912). El 1855 anà a Peterburg, on entrà en els cercles literaris. El període 1856-62 fou de recerca del propi camí. El seu interès pel destí dels camperols prové ja d’aquesta època de joventut. Ja abans d’anar cap al Caucas intentà de canviar l’existència dels camperols de la seva propietat, i tornà a intentar-ho cap al 1861, data de l’alliberament dels serfs de la gleva. El primer viatge a Europa (1857), amb l’admiració envers el progrés, d’una banda, i la decepció davant l’home europeu, de l’altra, portà l’escriptor a plantejar-se greus problemes morals i filosòfics i a atacar la injustícia social. Durant els polèmics anys seixanta els demòcrates revolucionaris defensaren la teoria de la literatura com a arma social, i molts crítics i escriptors menysprearen la perfecció formal i les recerques literàries. Tolstoj no es mostrà d’acord amb aquesta postura extrema, almenys en la seva joventut, però també entengué, i cada vegada d’una manera més accentuada, la literatura des d’un punt de vista moralista.
Aquesta època representa el moment culminant del seu art, tot i que pensà deixar la literatura i s’instal·là a Jasnaja Pol’ana, on es dedicà a l’educació dels infants dels camperols. La pedagogia no fou per a Tolstoj una activitat secundària, sinó una preocupació fonamental en la seva vida. S’hi dedicà l’any 1849, els anys 1859-62 i els anys setanta. Fundà una escola a la seva propietat i d’altres arreu del districte; edità la revista Jasnaja Pol’ana; publicà diversos llibres per a l’ensenyament, per fer els quals treballà una quinzena d’anys: Azbuka (‘Abecedari’), Novaja azbuka (‘Nou abecedari’), Russkije knigi dl’a čtenija (‘Llibres russos de lectura’) i Arifmetika (‘Aritmètica’). La primera versió de l’Abecedari (1871-72) fou mal acollida; el Nou abecedari (1874-75), en canvi, obtingué de seguida un gran èxit. Per a la recollida de material per a fer aquests llibres, recorregué al folklore rus, a la literatura grega antiga, a la literatura àrab, índia, francesa i alemanya. Dedicà, així mateix, molt de temps a l’estudi de la geometria, la física, la química, l’astronomia i la zoologia. Tolstoj fou dels primers a reclamar el dret de l’educació per a tothom. Descontent de la pedagogia europea (que observà durant el seu segon viatge a l’estranger, a mitjan 1860) i de la russa, cercà un nou camí. Es basà, per primera vegada en la història de la pedagogia russa, en l’estudi del treball d’un gran nombre de mestres, en l’observació i en l’experimentació contínua. Defensà la idea que el millor mètode és aquell que desperta l’interès de l’alumne sense recórrer a la coacció, i que cal aconseguir una assimilació conscient, activa i creadora dels coneixements per part de l’infant. Una de les condicions indispensables per al treball pedagògic havia d’ésser l’amor del mestre pels infants. Ell mateix fou el primer a donar-ne un exemple entusiasta. El treball amb els nens, les passejades que feia amb ells fora d’hores d’escola l’ajudaren, d’altra banda, a resoldre problemes i dubtes relatius a la necessitat de l’art, a l’essència de la força de la paraula, a la necessitat d’explicar la història i la manera de parlar-ne i altres qüestions pedagògiques i artístiques.
El 1862 es casà amb Sofja Andrejevna Bers, i cinc anys després començà la publicació de Vojna i mir (‘Guerra i pau’, traduïda repetidament al català). Segueix una nova etapa de dedicació als nens pagesos i una nova crisi espiritual, que es reflecteix parcialment a Anna Karenina (1874-77; traducció catalana d’A.Nin, 1967), admirable per l’anàlisi psicològica dels personatges, que recull les recerques ideològiques que el menaren a la cristal·lització de la ideologia cristianoanarquista, com a Ispoved’ (‘La confessió’, 1884) i V čom moja vera? (‘En què consisteix la meva fe?’, 1882-84). Des d’aleshores s’oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social, atacà l’Església oficial i la burocràcia. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es feu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família. Aquest nou tombant es reflecteix en les obres del darrer període de la seva vida: Smert’ Ivana Iljiča (‘La mort d’Ivan Iljič’, 1886), Krejzerova sonata (‘Sonata a Kreutzer’, 1890; traducció catalana, 1928) i Djavol (‘El dimoni’, 1911). I tornà a interessar-se pel teatre, que havia abandonat de jove (Vlast’ t’my, ‘El poder de les tenebres’, 1887; Plody prosvescenija, ‘Els fruits de l’educació’, 1891), i cercà un estil més simple i entenedor per al poble. La seva ideologia trobà seguidors a tot el país i a Europa, i aquesta fama li evità la repressió contra la seva activitat social, cada vegada més gran. Un atac global a la injustícia del sistema de vida a Rússia es troba en la gran novel·la d’aquesta època, Voskresenije (‘Resurrecció’, 1899), que fou causa de la seva excomunió. Altres obres del darrer Tolstoj, dedicades plenament a la resolució de problemes morals, són Khadži-Murat (1912), Net v mire vinovatykh (‘No hi ha culpables en el món’, 1911), Otec Sergij (‘El pare Sergi’, 1912), el drama Živoj trup (‘El cadàver viu’, 1911), etc.
Els últims anys de la seva vida foren marcats per dubtes i sofriments espirituals, afavorits per l’ambient d’intrigues en què es trobà immergit, provocades per l’oposició entre la seva muller i els seus seguidors ideològics. Intentà de sortir-ne fugint d’una família en la qual es trobava en contradicció, com ja havia pensat altres vegades. Una fugida així, l’havia plantejada, fins i tot, en algunes obres. Però morí en arribar a l’estació d’Astapovo.
Turgenev, propagandista entusiasta de la literatura russa a Occident, donà a conèixer Tolstoj a França. La seva fama s’estengué de seguida. Reconegut per tothom com un dels grans mestres del segle XIX, la seva obra ha tingut un paper important en la història de la literatura universal. Entre els escriptors més directament influïts per Tolstoj se’n troben de tan diversos com F. Mauriac, R. Martin du Gard, E. Hemingway, A. Strindberg, etc. A l’Estat espanyol, Tolstoj fou descobert, inicialment, gràcies al llibre La revolución y la novela en Rusia (1887) d’Emilia Pardo Bazán, que es basà en l’obra d’Eugène de Vogüé Le roman russe (1886). A partir d’aquell moment Tolstoj fou molt llegit, admirat i discutit pels escriptors castellans. Hom ha dit que l’escriptor amb més influència tolstoiana és Benito Pérez Galdós. En un altre nivell, la influència de Tolstoj fou important entre els anarquistes de la península Ibèrica. G.O. Schanzer comptabilitza, entre el segle XIX i l’any 1965, 240 edicions d’obres de Tolstoj, 211 de traduïdes al castellà i 29 al català. Segons ell, Barcelona i València ocuparen el primer lloc en la importació de cultura eslava a la península Ibèrica. El primer traductor de Tolstoj al català fou Narcís Oller (Un llibre trist, 1897, relats; La mort en vida, 1910; Els fruits de la ciència, 1913). Joan Puig i Ferreter, Carles Capdevila i Andreu Nin traduïren també Tolstoj al català. En la difusió de l’obra tolstoiana tingué un paper important l’editorial Proa, amb la seva col·lecció “A tot vent”.
Tolstoj i la música
Tot i els seus escassos coneixements de notació, solfeig i harmonia, tenia una gran sensibilitat musical, i arribà a ser un notable improvisador al piano. Els contes Alberto (1858) i Krejzerova sonata foren escrits directament sobre temes musicals, però fou en Cto takoje iskusstvo (’Què és l’art’?, 1898) que desenvolupà els seus punts de vista: hi considera la música com la forma artística amb més poder emotiu i amb més influència sobre el comportament. Per a Tolstoj, per damunt de tot un moralista, la música podia ser tant un estímul a la virtut com una força maligna, i bescantava la major part de la música del seu temps perquè la considerava superficial i contrària als ideals de senzillesa i solidaritat que predicava. Apreciava W.A. Mozart i J. Haydn; sobre L. van Beethoven les seves opinions eren canviants i apassionades, i exalçà la música popular. Les obres de Tolstoj han estat la font d’inspiració de nombroses composicions. Sobre Guerra i pau es pot citar l’òpera de S. Prokof’ev (1943) i la banda sonora de Nino Rota per a la pel·lícula del mateix nom (1956); Anna Karenina donà lloc a l’òpera de Leoš Janácek (1907), inacabada, i al ballet de Rodion Šcedrin (1972), i la Krejzerova sonata inspirà el trio per a piano (1908) de Janácek, posteriorment refet com a quartet de corda (1923).