OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Tòquio

SinònimTokyo
Ciutat
Japó

Sumari de l’article

SinònimTokyo
Centre comercial de Tòquio a la nit
© Corel Professional Photos
Capital del Japó i del to homònim.
Població: 
8.945.695 h
[2010]

Situada al SE de Honshū, és travessada de N a s. pel Sumida; al s. s’estén al llarg de la badia de Tòquio, en una àrea edificada contínua fins a Yokohama. La ciutat prosperà al s. XV, i el 1868 s’hi traslladà la capital. Al s. XX ha estat reconstruïda dues vegades: després del terratrèmol del 1923 i després de la Segona Guerra Mundial; això no n'ha aturat el creixement (el 1923 hi havia 2 200 000 h; el 1940, 7 350 000 h), degut a la immigració. Actualment es beneficia de la funció administrativa, industrial (un cinquè de la producció del sector), comercial i cultural i de la gran concentració urbana. Té l’àrea metropolitana més gran del món (segona conurbació, després de Nova York), amb unes vint ciutats satèl·lit a la perifèria: Chiba (centre siderúrgic i pesquer), Kawagoe, Machida, Fijisawa, etc. La congestió és aguda, i el creixement és controlat per un pla de desenvolupament de la regió capital, amb un radi de 100 km, és a dir, tota la regió de Kanto (26 000 km2 i uns 30 000 000 d’habitants); planificat o no, hi ha creixement en tots sentits. El nucli central comprèn la ciutat alta (Yamata), on hi ha les principals institucions culturals (unes 30 universitats), i la ciutat baixa (Shitamachi), centre comercial i industrial. La resta s’estén al voltant del nucli central fins a Kawasaki, Yokohama, Ichikawa i Kawaguchi. Hi ha barris residencials pertot arreu, sobretot al N i l’W, on són de caràcter tradicional, amb cases de fusta i paper. Cap al S, al llarg de la badia i del canal Keihin, que uneix Tòquio o Yohohama i a la mar, i al N, per la vall de Sumida, s’estenen, més o menys continus, els cinturons industrials dedicats a la indústria pesant: metal·lúrgica, maquinària, del ciment, química, del cautxú, de materials de la contrucció, refineries de petroli i drassanes. La indústria mecànica —equipament elèctric i electrònic, automòbils (Honda)— és dispersa i es barreja amb els barris residencials. Al centre de la ciutat hi ha la indústria lleugera: d’arts gràfiques, del paper, tèxtil, de la confecció i alimentària. El port, bé que extens, no és apte per a grans vaixells, a causa dels al·luvions del Sumida; hom ha desenvolupat el de Yokohama (a 40 km), en aigües més profundes. Ben comunicada amb les ciutats del voltant i la resta de l’illa, Tòquio ateny el 30% del comerç del país, el 60% de la importació i el 30% de l’exportació.

La història

A la badia de Tòquio, han estat trobades restes humanes datades del tercer mil·lenni aC, bé que fins al s VIII no hi hagué edificis a la rodalia de Tòquio. Les lluites feudals dels s XII l’anaren desplaçant cap a l’W, i el 1185 el can Minamoto s’establí a la zona d’Edo (‘estuari’). El 1456 el príncep Ota Sukenaga construí un castell a la vora d’Edo, aleshores un poblet de pescadors. El castell canvià d’amo diverses vegades, fins que passà (1590) a poder de Tokugawa Ieyasu, que el convertí en la seva base principal. Quan Tokugawa fou nomenat shōgun, Edo esdevingué el seu del bakufu (‘govern’), tot i que l’emperador continuà residint a Kyoto (‘capital occidental’). Edo cresqué ràpidament, car molts dels vassalls de Tokugawa hagueren de traslladar-se a la ciutat, almenys temporalment, amb llurs famílies. Hom hi féu importants obres públiques, especialment de caire defensiu, i sorgiren diversos barris residencials al N, com el de Marunouchi, i administratius, menestrals i populars al S; però l’organització urbana era molt sumària. També foren construïts diversos monestirs i temples, però el castell romangué el centre de la ciutat. Els carrers que anaven a parar al castell conservaren sovint el caràcter defensiu, malgrat que anaren formant barris comercials i financers, com el de Ginza, un antic aiguamoll. A partir del s XVIII, l’artesania de seda, d’armes i de selles competí amb les activitats agrícoles. El 1613 Edo tenia uns 150 000 h, que en el cens del 1721 s’havien convertit en 1300000. Aquesta massa humana féu que la ciutat esdevingués el centre econòmic principal del Japó i que la seva administració fos cada vegada més complexa. A l’Àsia, solament Pequín la superava en nombre d’habitants. Tanmateix, els incidents eren nombrosos i terribles, com els del 1657, el 1668 i el 1825, així com els terratrèmols (1633, 1650, 1730, 1855, 1923, etc), de manera que Edo havia d’ésser reconstruïda constantment. El 1868 la cort imperial es traslladà a Edo, que adoptà el nom de Tòquio (‘capital oriental’), però una gran part dels feudals, que havien caracteritzat la vida ciutadana, l’abandonaren, i la població baixà fins a uns 520 000 h. Fou creada la prefectura de Tòquio, i la seva administració fou reorganitzada diverses vegades (1870, 1878, 1888, 1898, etc). Cap al 1880 s’havia refet de l’esmentat retrocés i tornava a ésser el centre econòmic del Japó. La modernització de les comunicacions n'afavoriren el desenvolupament, i el 1910 l’electrificació dels transports permeté l’absorció dels barris perifèrics. El terratrèmol del 1923 anorreà la ciutat, i calgué cercar terrenys més ferms per a instal·lar-hi les noves indústries, especialment a la boca del riu Sumida i a la carretera de Chuo. La política imperialista dels anys trenta n'impulsà l’expansió industrial, i el 1942 tenia ja uns 7 000 000 d’habitants, amb un governador nomenat per l’emperador; però la Segona Guerra Mundial l’anorreà una altra vegada, i restà reduïda a menys de 3 milions d’habitants. Fou refeta ràpidament a l’estil occidental amb l’ajut dels nord-americans; també el palau fou reconstruït i els principals centres administratius romangueren entorn seu. En canvi, la ciutat s’estengué cap al N de la badia, seguint els nous barris industrials, i el port fou connectat amb el de Yokohama. La ciutat té pocs monuments històrics a causa del terratrèmol del 1923 i de la Segona Guerra Mundial. De tots els que han subsistit el més representatiu és el Palau Imperial i el castell d’Edo (1467), que són els edificis civils més antics. El temple budista més important i antic era el de Zojoti, però només en queda la porta Sammon (1623); també hi ha el temple budista de Sengajuki, el de Sanno (1654), que fou adaptat per la dinastia Tokugawa com a capella personal, i el de Jundai (1733). Apartat de la ciutat, dalt el turó de Kudon, hi ha el de Yaskuni Jinja. En el temple de Saido o de Confuci (1691) actualment hi ha installat el ministeri d’educació dels jardins, que tenen molta importància dins la urbanística japonesa: el més importants són el de Kioi-Cho Koenchi i Ueno. A partir del 1868 hom començà a construir una arquitectura de caràcter europeu, però mantenint els elements tradicionals.A partir d’aquest moment el creixement de la ciutat ha estat caòtic, i les zones industrials s’alternen amb els barris residencials. Modernament, Ginza és el barri més famós. Un grup d’arquitectes, dels quals destaca Kenzo Tange, han intentat planificar barris a 70 km del centre de la ciutat, a la recerca d’una harmonia urbanística. També d’aquesta època són els edificis del Centre Internacional de Comerç (M.Murata, 1959-60) i l’Acadèmia Japonesa d’Art (Saga-Yashida, 1960). Com que la ciutat és assentada sobre terrenys al·luvials, tradicionalment les construccions tenien poca alçada; només últimament hom ha construït un gratacels de 170 m, l’Hotel Keio, i la torre de la TV, de 331 m, d’estructura metàl·lica del tipus Eiffel. Entre els museus hom pot esmentar el Museu Nacional, el HyokeiKan, d’arqueologia, el de Cal·ligrafia Kami Negishi, el d’Art Popular Japonès, el Nacional d’Art Modern, el d’Armes i la Galeria Metropolitana de Belles Arts i la de Bridgestone.

Col·laboració: 
MDV

Llegir més...