Situació i presentació
L’actual terme municipal de la Torre de Cabdella, de 165,27 km2, es creà el 1970 amb l’annexió dels municipis de Mont-ros (25,6 km2) i de la Pobleta de Bellveí (25 km2) al terme tradicional de la Torre de Cabdella. És situat a l’extrem septentrional del Pallars Jussà i comprèn la totalitat de la Vall Fosca (la capçalera del Flamisell).
Limita al N i a l’E amb els municipis del Pallars Sobirà d’Espot, Sort i Baix Pallars, al S amb el municipi de Senterada i a l’W amb l’enclavament de Larén (Senterada), el municipi de Sarroca de Bellera i el terme de la Vall de Boí (Alta Ribagorça). El sector nord del terme està inclòs dins l’àmbit del Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici (vegeu el Pallars Sobirà).
El terme comprèn, a més del poble de la Torre de Cabdella, cap del municipi, els pobles d’Antist, Astell, Beranui, Cabdella, Castellestaó, Espui, Estavill, Aguiró (o Guiró), Mont-ros, Oveix, Paüls de Flamisell (o simplement Paüls), la Plana de Mont-ros i Pobellà, els llogarets d’Aiguabella i Envall, les caseries de la Central de Cabdella (o el Campament de FECSA) i Molinos, i la vila de la Pobleta de Bellveí.
El principal eix de comunicació del municipi és la carretera local que des de Senterada (on enllaça amb la N-260, del Pont de Suert a la Pobla de Segur) remunta el curs del Flamisell fins a la capçalera de la vall. Des d’aquesta carretera, en surten d’altres que menen a diversos nuclis del terme.
El marc físic
El terme es troba a migdia de la línia de crestes de la zona axial pirinenca que separa la vall d’Espot (Pallars Sobirà), la Vall Fosca, la vall de Manyanet i la Vall de Boí (Alta Ribagorça). Pren la forma allargassada en direcció N-S de la vall del Flamisell, amb la important zona lacustre d’Estany Gento a la capçalera. Aquesta conca lacustre d’origen glacial, integrada per diversos circs o conques de recepció, és envoltada pels cims que separen la Vall Fosca de les valls veïnes. En conjunt, tota la capçalera de la vall presenta una morfologia intensament modelada per les geleres quaternàries que restaren suspeses sobre la vall central del Flamisell. Aquesta és una de les zones lacustres més importants dels Pirineus, on cal destacar els estanys de Mar, Colomina, Frescau, Vidal, Neriolo, Cubeso, Castieso, Morto, Fosser, i els de Saburó, amb 3 500 000 m3, Tort, amb 6 400 000 m3, i Estany Gento, amb 3 316 000 m3. Aquest és comunicat amb els estanys superiors i regula el sistema d’alimentació de la central de Cabdella, situat al fons de la vall, amb un desnivell de 836 m.
A ponent, el circ de Filià, limitat de S a N pel tossal dlAstell (2.608 m), el Pic Llong (2.676 m) i el pic de Pallassos (2.789 m), separa la Vall Fosca de la vall de Manyanet. Més al nord, el circ de Rus, drenat pel Riqüerna i limitat per la serra de les Cabeçades, port de Rus (pas tradicional cap a la Ribagorça), pic del Pessó (2.894 m), Pic Neriolo (2.857 m), les pales de Cubeso (2.782 m) i la pala de Dellui (2.894 m) els separen de la Vall de Boí. El més oriental, molt més ampli que els anteriors, és el d’Estany Gento, que separa la Vall Fosca de la Vall d’Espot i la part superior de la Vall d’Àssua, envoltat per la línia de carenes que formen el coll dels Gavatxos (2.650 m), pic de Subenuix (2.949 m), Pic Morto (2.869 m), serra de Sobremonestero (2.878 m), pic de Peguera (2.982 m), tuc de Saburó (2.908 m) i la Pala Pedregosa de Llessui (2.889 m). Més al S, el Montsent de Pallars (2.882 m), al límit amb el Pallars Sobirà, tanca el circ per llevant i inicia la conca mitjana del Flamisell. Al peu del poble de Cabdella conflueixen els tres barrancs dels circs de la capçalera de la vall, el riu de Filià, el Riqüerna i el riu de Sallente, que formen el Flamisell. Al sector que separa la Vall Fosca de les valls laterals secundàries de la Noguera Pallaresa es configura una línia de carena, de direcció N-S, on es destaquen el bony d’Altars, el tossal del Serradet (2.489 m) i el tuc de la Cometa, d’on baixa una de les valls afluents al Flamisell, la del barranc de les Espones; més al S s’alça el tossal de Sant Quiri (1.839 m), d’on baixen el barranc d’Artigues de Faguet i el de Campos. Més a migdia, i damunt el curs del Flamisell, es destaca el Serrat Roig (1.231 m), que separa les valls esmentades de la del barranc del Bosc. A la part meridional de la Vall Fosca, a banda i banda del Flamisell, a la zona geomorfològica dita de les Nogueres, s’hi alcen els vessants de la serra dels Bonys de Santa Bàrbara (1.601 m) al sector de ponent i els vessants de la serra d’Espina o el Cogulló (1.571 m) al de llevant. Aquest sector és drenat, a més del Flamisell, per alguns barrancs, afluents, d’importància menor, llevat del barranc de Sant Genís o del Diable, afluent per la dreta procedent del pui de Far i que desguassa a migdia del terme, prop del límit amb Senterada.
Pel que fa a la vegetació, aquesta és molt diversa. Als sectors més enlairats, amb un règim de pluges elevat i unes temperatures mitjanes baixes, és a dir, a tota la vall alta del Flamisell, hom trobaria un domini de la vegetació boreoalpina caracteritzada pel bosc de pi negre i pels prats alpins. Tot resseguint la vall, es destaca en un segon nivell un domini de la vegetació eurosiberiana caracteritzada, en aquest cas, pel bosc de pi roig i el bosc de roure martinenc. En el curs baix de la vall hom destaca un domini potencial de la carrasca. El terreny forestal es reparteix sobretot entre els comunals de Cabdella i les tarteres de Sant Quiri.
La població
La població (torredans) moderna ha experimentat diverses fluctuacions. Cal remarcar, però, que és important fer la distinció de la població segons els antics municipis i fins a la data d’agregació. L’antic municipi de la Torre de Cabdella al començament del segle XVIII tenia 514 h, repartits en els nuclis més importants: Aguiró, 100 h; Astell, 119 h; Cabdella, 159 h; Espui,46 h; i Oveix, 30 h. A la fi d’aquest mateix segle, el nombre d’habitants havia davallat a 394, amb baixes fortes a la Torre de Cabdella, Aguiró i Cabdella; es reféu completament al segle XIX, assolint un màxim de 861 h el 1860. Al començament del segle XX hom censà al municipi un total de 447 h. La central elèctrica constituí una bona recuperació (952 h el 1930), però posteriorment la corba va ser negativa malgrat l’annexió dels termes esmentats.
Quant a la població de l’antic municipi de Mont-ros, aquesta es repartia històricament en els diversos nuclis del terme: Mont-ros, 89 h; Beranui, 30 h; Gramenet, 11 h; Paüls, 18 h, i Pobellà, 60 h. El terme sofrí una important davallada a la fi del segle XVIII (166 h el 1787) i arribà a un màxim el 1860 amb 773 h. A partir d’aquest moment i durant un llarg període s’estabilitzà al voltant dels 500 h i entrà des de la dècada del 1960 en un fort procés de recessió.
La població de la Pobleta de Bellveí tingué un signe descendent al segle XVIII, quan els nuclis més vitals eren Antist amb 50 h, Castellestaó amb 48 h, Envall amb 35 h, Estavill amb 45 h i Serraspina amb 6 h. L’antic terme assolí un màxim de 630 h el 1860 i s’estabilitzà al voltant dels 400 vers el 1900. Posteriorment va presentar un signe molt negatiu.
En el moment en què foren agregats els municipis de Mont-ros i la Pobleta de Bellveí al de la Torre de Cabdella, hom registrava un total de 953 h. Tot i la unió dels tres termes, no s’aturà la tendència a reduir el nombre total d’habitants i la concentració en els nuclis més importants. Les dades censals del 1981, amb 721 h, i del 1991, amb 754 h, indicaven certa estabilització de la població, en part deguda a l’empenta econòmica basada en la indústria hidroelèctrica i el turisme. Tanmateix, el 2001 es registrava un descens demogràfic, i s’assolien els 672 h, però aquesta tendència es capgirà els primers anys del segle XXI (732 h el 2005).
L’economia
L’economia tradicional ha estat bàsicament agrícola i ramadera. A mitjan segle XIX, Madoz explica que en aquestes terres s’hi feia blat, sègol, patates, llegums, hortalisses, en alguns sectors propers a Mont-ros es criaven fruiters i en les terres més meridionals del municipi s’hi feien també fesols, cànem i pomes d’hivern. Encara en la dècada del 1930, Pierre Birot, en parlar de la Vall Fosca, diu que el blat alternava en els millors camps amb les patates. Es criava bestiar de llana, del qual es treia un excel·lent formatge, i vacum, tot aprofitant les pastures naturals de les zones altes de la muntanya. També es caçaven perdius, llebres, isards, i es pescaven truites. Aleshores també es destacava l’elaboració de cistells, la recria de ramaderia mular i els molins fariners. El 1860 consten els molins fariners de Castell, d’Estavill, de Taurinyà i de la Pobleta.
L’obertura econòmica de la vall amb la instal·lació de les indústries hidroelèctriques possibilità l’especialització de la ramaderia bovina, fet que comportà un canvi d’orientació en els conreus, amb la progressiva implantació del farratge i els prats naturals. Així, a més del sector oví que ha continuat essent important, hi ha la producció de vacum de llet i de carn, la producció avícola, i la cria de bestiar porcí.
A partir del segon decenni del segle XX, es desenvolupà la introducció del sector de les indústries hidroelèctriques. La central elèctrica de Cabdella fou una de les primeres importants construïda el 1914 per l’Energia Elèctrica de Catalunya, que la traspassà a La Canadenca, posteriorment FECSA. Aquesta central aprofita les aigües de la capçalera del Flamisell a través d’Estany Gento, les quals són derivades per un llarg canal de quasi 5 km fins a la central elèctrica, al S del poble de Cabdella; el salt té 836 m de desnivell. L’any 1916 fou bastida la central elèctrica de Molinos, que aprofita lsaigua del Flamisell per mitjà d’un canal subterrani procedent de la central de Cabdella. Posteriorment, l’any 1931 entrà en funcionament la de la Plana de Mont-ros, que, per mitjà d’una canonada, rep l’aigua de la central de Cabdella.
El 1981 es començaren les obres de construcció de la central hidroelèctrica reversible d’Estany Gento-Sallente. Aquesta central aprofita el desnivell que hi ha entre Estany Gento i el pantà de Sallente, uns 380 m, per a produir energia. El fet que la central sigui de caràcter reversible indica que l’aigua actua en un circuit tancat, i per aquest motiu les bombes de la central eleven l’aigua des del pantà de Sallente a Estany Gento. A més düaquestes obres d’infraestructura hom construí el pantà de Sallente, a 1.770 m d’altitud, i es feren obres d’arranjament a Estany Gento, situat a 2.150 m. Al setembre del 1985 es començà a posar en funcionament la primera turbina de la central i al febrer del 1986 ja treballava a ple rendiment.
A banda de l’activitat hidroelèctrica cal esmentar que prop de la Plana es localitza una petita mina de carbó, explotada temporalment abans de la guerra.
Pel que fa als serveis comercials, havien tingut força incidència les fires de bestiar de la Pobleta, a causa de la situació de la vila, prop de la sortida de la Vall Fosca, vall molt bona per a la ramaderia. Se celebrava una fira el diumenge després de Sant Francesc (4 d’octubre), on segons Madoz, a mitjan segle XIX, a més de fira de bestiar es comerciava en draps i altres gèneres tèxtils. També cal remarcar la fira de Sant Bartomeu (24 d’agost), on nohi havia ramats de bestiar gros. Es continua celebrant la fira del mes d’octubre, centrada en la ramaderia de muntanya, sobretot en el bestiar oví i boví.
Amb relació als serveis turístics, hom disposa d’una àmplia oferta hotelera, càmping i diverses residències casa de pagès en el terme. El 1990 fou inaugurat el telefèric d’Estany Gento com a servei turístic. Aquesta instal·lació fou construïda per FECSA quan es començaren les obres de la central elèctrica d’Estany Gento-Sallente i uneix les cotes d’Estany Gento (2.573 m) i les del pantà de Sallente (1.770 m). Prop de la pressa de Sallente hom gaudeix d’una àrea de serveis turístics per als viatgers del telefèric. Aquest és un punt de partida de diverses rutes que uneixen la Vall Fosca amb el Parc Nacional d’Aigüestortes i l’Estany de Sant Maurici.
El poble de la Torre de Cabdella
El poble de la Torre de Cabdella (1.075 m i 57 h el 2005), cap del municipi, és situat a la riba esquerra del Flamisell. Centra la petita caseria l’església parroquial de Sant Martí de la Torre de Cabdella, edifici modern, amb campanar de torre. D’altra banda, s’han realitzat obres de renovació de l’ajuntament, edifici que data del 1918. Pel que fa al folklore, la festa major se celebra el diumenge anterior al 15 d’agost. El dimarts abans de l’Ascensió es fa un aplec a l’ermita de Sant Martí.
A menys d’1 km aigua avall del Flamisell, a la riba dreta, hi ha les antigues mines de coure (que vers el 1900 ja no s’explotaven) i la primitiva parròquia de Sant Martí de la Torre, edifici romànic de planta rectangular.
Altres indrets del terme
Cabdella, la Central de Cabdella, Espui i Aiguabella
Vista de l'església de Sant Vicenç de Cabdella
© Jaume Ferrández
El poble de Cabdella (1.422 m i 28 h el 2005) és situat al sector més enlairat habitat de la vall, sobre els penyals d’un turó a la dreta del Flamisell, aigua amunt del lloc de confluència dels tres barrancs que drenen la capçalera de la vall, envoltat d’alts cims. L’església parroquial de Sant Vicenç de Cabdella és romànica, té campanar de torre quadrat i un absis amb arcuacions llombardes marcades en pedra calcària, la resta és de granit. Procedeix de l’església un Crist romànic de talla, del segle XII, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que conté a l’interior un reliquiari de fusta. Al Museu Diocesà d’Urgell es guarda una arqueta reliquiari romànica.
Avall, després de la confluència amb el Riqüerna i el barranc de Filià, hi ha la central elèctrica de Cabdella, al voltant de la qual s’ha format els nucli dit la Central de Cabdella (54 h el 2005). Té una moderna església dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. També té una piscifactoria de truites destinada a la repoblació dels rius. La Central de Cabdella fa la festa major el segon cap de setmana d’agost.
Entre Cabdella i la Torre de Cabdella, a la vora del Flamisell, a la Vall Fosca estricta, hi ha els nuclis d’Espui i Aiguabella. El poble d’Espui (85 h el 2005) es troba a 1.285 m d’altitud, a la riba dreta del riu i a la confluència amb el petit torrent de Berdins. Centra la caseria l’església parroquial de Sant Julià, d’origen romànic i modificada posteriorment, amb un campanar de torre quadrada que recorda els de la Vall de Boí. Als afores hi ha el santuari de Santa Maria, reconstruït modernament, de pedra; més a migdia, prop ja d’Aiguabella però enfilat en un coster al mateix vessant dret, hom troba el santuari de la Mare de Déu de Far. A Espui hom celebra la festa major el 7 de gener, per sant Julià. El dia 2 de maig es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu de Far.
Al vessant esquerre, enlairat a 1.277 m, hi ha el llogaret d’Aiguabella (9 h el 2005), al peu del bony d’Altars. La petita església de Sant Pere d’Aiguabella, de pedra, amb petit campanar d’espadanya, és sufragània de la de la Torre de Cabdella. Sembla que és d’aquesta esglesiola un fragment de pintura mural gòtica (segle XIV) que es conserva al Museu Diocesà d’Urgell.
Astell, Oveix, Aguiró i Molinos
Al sector SW del terme, sobre una petita fondalada a la dreta del Flamisell, hi ha els nuclis d’Astell, Oveix i Aguiró (o Guiró). El poble d’Astell (27 h el 2005), és situat a 1.161 m d’altitud, a l’altura de Mont-ros i de Molinos. Centra el petit nucli l’església parroquial de Sant Andreu, de pedra i amb campanar de torre quadrada de dos cossos.
Més al SW hi ha el poble d’Oveix (30 h el 2005), a 1.231 m d’altitud, damunt el Torrent Roi, centrat per l’església parroquial de la Purificació, d’origen romànic, la qual conserva un absis amb arcuacions llombardes; a llevant del poblet hi ha l’ermita de Sant Cristau d’Oveix o Sant Cristòfol, d’origen romànic, modificada, d’una nau.
Al NW trobem encara el poble d’Aguiró (39 h el 2005), a 1.351 m d’altitud, centrat per l’església parroquial de Sant Joan Baptista, d’una nau i campanar de torre quadrada. La parròquia és del bisbat de Lleida (arxiprestat del Pont de Suert) a diferència de les restants del terme (del bisbat d’Urgell) i segons Ceferí Rocafort havia pertangut al monestir de Lavaix. Tots tres pobles celebren un aplec a l’ermita de la Sant Cristau. A Aguiró hom celebra un aplec el primer diumenge d’agost a l’ermita de la Mare de Déu de les Neus.
Al NE d’Astell, al voltant de la central elèctrica de Molinos, es formà també la caseria de Molinos (abans hi havia hagut un molí), amb una església dedicada a sant Esteve i una capelleta de la Puríssima. El 2001 tenia 23 h.
Més al N, al sector muntanyós i a la dreta del barranc de les Espones, hi ha les escasses ruïnes de l’ermita de Sant Salvador, romànica.
Mont-ros, Paüls de Flamisell i Pobellà
Als vessants orientals del Flamisell, esglaonats sobre una suau clotada que resta suspesa sobre la vall principal, s’alcen els nuclis de Mont-ros, Pobellà i Paüls de Flamisell. El poble de Mont-ros (47 h el 2005), situat a 1.206 m d’altitud, havia estat el cap de l’antic municipi homònim. A l’extrem de la caseria s’alça l’església parroquial de Santa Maria (o la Mare de Déu del Boix), petit edifici simple, amb campanar de torre quadrada. Al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell hi ha un fragment de retaule gòtic tardà (segle XVI) que en procedeix. Més a ponent hi ha les restes de l’església romànica de Sant Esteve, només amb dos murs. A migdia, a l’altra banda del barranc, hi ha l’ermita de Sant Marc, que ha estat refeta.
Una mica més a migdia i més enfonsat, a la vora del barranc de Campos, hi ha el poble de Paüls de Flamisell (34 h el 2005), a 1.131 m d’altitud. L’església de Sant Iscle i Santa Victòria, que centra el grup de cases, sufragània de la de Mont-ros, és un petit edifici de pedra, d’una nau i campanar de torre quadrada. A ponent, més a prop del Flamisell, hi ha l’ermita de Santa Llúcia, romànica, d2una nau, la sagristia afegida i un petit absis amb arcuacions llombardes. Hom celebra la festa major per setmana santa. Per Santa Llúcia es fa una missa a l’ermita dedicada a la santa.
Més a llevant, dins la mateixa zona, al peu del tossal de Sant Quiri, hi ha el poble de Pobellà (51 h el 2005), a 1.233 m d’altitud. L’església parroquial de Sant Miquel, a l’extrem de llevant de les cases, és un petit edifici d’una nau i campanar de torre quadrada, similar a moltes de la vall. A migdia, a l’altra banda del barranc, se situen les escasses restes de l’ermita de Sant Lleïr, romànica. La festa major s’escau el dia 16 de juny, tot coincidint amb l’aplec que el poble fa a Sant Quiri.
Antist, Castellestaó, la Plana de Mont-ros, Beranui i Gramenet de Beranui
Al sector de la dreta del Flamisell, al S de Castellestaó, se situa el poble d’Antist (17 h el 2005), a 1.231 m d’altitud, al peu dels bonys de Santa Bàrbara. El petit grup de cases és centrat per l’església parroquial de Sant Esteve, de pedra i campanar de torre vuitavat.
Al sector W del terme, a la dreta del Torrent Roi, hi ha el poble de Castellestaó (15 h el 2005), dit popularment Castell, a 1.104 m d’altitud, format per unes quantes cases i per la petita església de Sant Pere, sufragània de la d’Antist, simple edifici de pedra amb campanar de torre.
A l’E de Castellestaó, al centre de la vall, vora les aigües del Flamisell hi ha la Plana de Mont-ros, veritable centre del municipi. Es formà al voltant de la central elèctrica. La seva església és l’antic santuari de la Plana, edifici de pedra amb hostatgeria incorporada, on es venera la imatge de la Mare de Déu de la Plana.
Més a migdia, una mica apartat del Flamisell, hi ha el poble de Beranui (11 h el 2005), a 1.023 m d’altitud, centrat per l’església parroquial de Sant Joan Evangelista, petit edifici de pedra, amb un campanar de torre vuitavat, que conserva una antiga pica d’aigua beneita de tradició romànica. Hom fa festa major el quart cap de setmana d’agost. Procedent de Beranui, el Museu Arqueològic de Barcelona conserva una punta de sageta de Bronze i dos vasos de l edat del ferro, segurament procedents d’una necròpoli.
Al NE de Beranui hi ha el despoblat de Gramenet de Beranui, a 1 303 m d’altitud, al voltant de l’antiga església parroquial de Sant Sadurní, arruïnada. La Casa Batlle tenia una capella dedicada a Sant Antoni Abat.
La Pobleta de Bellveí, Envall, Serraspina i Estavill
La vila de la Pobleta de Bellveí (130 h el 2005) és a 803 m d’altitud, prop de la riba esquerra del Flamisell, estesa sobre un planell al sector meridional del terme. Centra la petita caseria l’església parroquial de Sant Feliu, petit edifici de pedra molt simple amb un campanar de torre vuitavat. La vila de la Pobleta de Bellveí era cap municipal del terme homònim. Hom fa festa major el tercer cap de setmana d’agost.
Prop de la vila hi ha les masies de Batllevell, de Benet, de Beneta, d’Escers, de Guimó, del Metge, del Rei, de Perutxo, de Ribera, de Vilers. Al S de la vila, a la confluència del barranc del Diable amb el Flamisell, té restes d’una capella que hom creu romànica.
Més a llevant de la Pobleta, prop del límit amb Montcortès, hi ha el nucli d’Envall (2 h), petit grup de cases amb l’antiga església de Sant Jaume, petita, d’una nau i campanar de torre. En aquesta església hi havia un retaule de la Mare de Déu del Roser, obra de Joan de Senmartí datada a l’any 1610, el qual va ser restaurat el 1991 i portat a l’església parroquial de la Pobleta. Més al N, als vessants de la serra d’Espina, hi ha el llogaret de Serraspina.
Al NW de la Pobleta, a la capçalera d’una petita vall afluent al Flamisell, hi ha el poble d’Estavill (10 h), a 1 189 m d’altitud, format per unes quantes cases i la petita església parroquial de Santa Llogaia. Més al NW d’Estavill hi ha les restes de la capella de Sant Salvador, d’origen romànic. Al Museu Arqueològic de Barcelona hi ha una punta de sageta de bronze procedent del poble d’Estavill.
La història
El centre històric de la vall alta fou el lloc de Cabdella, esmentat des del 1178 en una donació feta per Ramon de Cabdella i la seva muller Anglesa als templers de Montsó, on es parla del “castrum podii Capdela cum vila et hominibus.” En el fogatjament fet vers el 1380 consta Cabdella amb 14 focs, igual com Espui, i aquests dos llocs figuren ja sota el domini d’Arnau d’Erill. Els Erill mantingueren fins a la fi de l’Antic Règim la senyoria de Cabdella, Espui, la Torre de Cabdella i Aiguabella. En canvi, en el mateix fogatjament de vers el 1380, Aguiró, Astell i Oveix figuren dins l’ampli domini de la baronia de Bellera, on perduraren. El 1831 consten dels marquesos de la Manresana, hereus dels Bellera.
El lloc de Mont-ros és esmentat ja el 1117, quan el comte Bernat de Pallars Sobirà fa una donació “per ipsas viles et per ipso castro de Mont Ros”, i ho torna a ser el 1198, en una donació de béns als hospitalers “in villa quod dicitur Pobelar” (l’actual Pobellà) “et in terminum castelli de Montros”.
El lloc de Paüls, relacionat amb un castro de Torrezan, és esmentat abans, el 1064. El domini d’aquests llocs fou dels marquesos de Pallars (i ducs de Cardona) des de la fi del segle XV, que Joan Ramon Folc de Cardona i d’Urgell conquerí el Pallars i rebé aquests títols (abans ja eren del domini dels comtes de Pallars). La senyoria de Paüls havia estat en les mateixes mans dels castlans de Montcortès de Pallars i de Peramea, des del segle XIV, però des del 1488 el mateix Joan Ramon Folc de Cardona donà al castlà de Mont-ros, Agustí de Planissoler, les de Pobellà i de Paüls. Al principi del segle XVII la castlania dels tres llocs passà per venda als Senaller, que discutiren amb els marquesos de Pallars sobre la jurisdicció total sobre el castell de Mont-ros i els llocs i els termes de Pobellà i Paüls. La castlania es mantingué en mans dels Senaller fins que per matrimoni passà (1821) als Plandolit, que adoptaren el cognom Areny-Plandolit, però l’alta jurisdicció restà, com hem dit, en els ducs de Cardona i marquesos de Pallars (els ducs de Medinaceli a la fi de l’Antic Règim). El lloc de Beranui figura en el fogatge fet vers el 1380 dins la important baronia de Bellera, però posteriorment passà a la família Senaller.
El castro de Belvidin, corresponent a l’antic lloc de Bellveí, figura amb altres castells del Pallars en una donació o garantia del comte de Pallars Artau Mir als comtes de Barcelona, vers el 1057, en ocasió del seu matrimoni amb Llúcia, germana de la comtessa barcelonina Almodis. Aviat (abans del segle XIV) Bellveí fou substituït per la vila nova dita la Pobleta de Bellveí, que en el fogatge fet vers el 1380 figura amb 9 focs, del domini dels comtes de Pallars. A mitjan segle XVII la senyoria de la Pobleta de Bellveí era dels senyors de Toralla, i per matrimoni de la pubilla Emerenciana passà al llinatge dels Sentmenat (Emerenciana fou mare del primer marquès de Sentmenat), però a la fi de l’Antic Règim el domini havia passat al llinatge Bellveí i Orteu (Madoz parla a mitjan segle XIX de la casa senyorial de Jacint Orteu, aleshores ja propietat de l’estat). Prop de la Pobleta hi hagué una acció de guerra favorable als liberals a la fi del 1836, en la primera guerra Carlina.
Els altres pobles agregats al municipi tradicional de la Pobleta de Bellveí (Antist, Castellestaó i Estavill), però no Envall, en el mateix fogatjament figuren formant part de la important baronia de Bellera, que s’estenia per aquest sector del Pallars Jussà i arribava fins a la Vall d’Àssua, al Pallars Sobirà; romangueren en mans dels descendents dels Bellera, els Ballester (barons de Sant Vicenç dels Horts i de Cervelló) i els Copons (marquesos de la Manresana), llevat d’Antist, que a la fi de l’Antic Règim figura dins la senyoria del bisbe de Lleida (el 1719 consta encara dins la baronia de Bellera).
El lloc d’Envall, que figura ja vers el 1380 dins el domini del monestir de Gerri de la Sal, es mantingué dins el poder d’aquest monestir fins a l’extinció de les senyories.