i la Torre de Claramunt | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Torre de Claramunt

Municipi
Anoia
Vista parcial del poble de la Torre de Claramunt
© Fototeca.cat
Municipi d’Anoia, a la conca d’Òdena, a la vall baixa de la riera de Carme, a l’indret de la seva confluència amb el riu de Gost.
Població: 
3.726 h
[2009]
Extensió: 
15 km2

Situació i presentació

El terme municipal de la Torre de Claramunt, de 15,01 km2, limita al S amb el municipi de Mediona, (Alt Penedès), a l’W i al NW amb el de Carme, al N amb el de la Pobla de Claramunt i a l’E amb els de Capellades, Cabrera d’Anoia i, puntualment, amb Vallbona d’Anoia. És situat als vessants SW de la riera de Carme, que forma en part el límit NW i que rep aquí el riu de Gost, que recull les aigües de la serra d’Espoia (513 m) i del coll de Mata (511 m). El sector oriental és travessat de N a S per l’Anoia, entre la Pobla de Claramunt i Capellades, vorejant la serra de Miramar. Comprèn el poble de la Torre de Claramunt, cap de municipi, els antics pobles o barris de Vilanova d’Espoia, la Serra, la Torre Baixa i la Bòfia, i les urbanitzacions de les Pinedes de l’Ermengol, el Xaró, del Pla de la Torre i de Ca l’Anton.

Travessa el sector oriental del terme la carretera C-15 d’Igualada a Sitges, i l’antiga comarcal C-244 que comunica el sector de Ca l’Anton, el Pla de la Torre i la Torre Baixa amb Capellades, i d’on surten tres brancals, dos vers la Torre de Claramunt i l’altre, més al S, vers Vilanova daEspoia i les Pinedes de l’Ermengol. Des de la carretera que va de la Pobla a Carme i a Miralles s’accedeix també —passant a gual la riera de Carme— al Xaró i al nucli central de la Torre.

La població i l'economia

La Torre de Claramunt, inicialment, no fou altra cosa que una torre fortificada i avançada del castell de la Pobla de Claramunt, per a la vigilància i el control de la vall de la riera de Carme i del camí vers el Penedès, fet que resta reflectit en els antics fogatjaments; els del 1365 al 1370 no es desglossen dels de Claramunt. El de 1378 ja indica 20 focs per a la Torre i 5 focs a Vilanova d’Espoia. Durant el segle XV es mantingueren igual, però al segle XVI hi hagué una davallada i només trobem 5 focs a la Torre i 8 a Espoia. El 1719, en conjunt, hi havia 157 h, que havien passat el 1787 a 390. El segle XIX fou també ascendent per a la població (torredans) i de 411 h del 1830 es passà a 799 h del 1860 i, encara, a 905 h del 1887. La fil·loxera feu perdre 192 h. Els decennis de 1920-30 sobrepassaren els 700 h, però el 1930 el cens havia baixat a 637 h i el 1940 a 530 h. Els decennis de 1950 i 1960 es van mantenir pel damunt dels 500 h, fins que a partir de la dècada del 1970 es va iniciar un increment demogràfic, que va ser notable a partir de la dècada del 1970, com ho reflecteixen les dades: 716 h el 1970, 948 h el 1975, 1 220 h el 1981, 1 545 h el 1991, 2 519 h el 2001 i 3 063 h el 2005.

L’agricultura va experimentar al municipi una forta davallada en les últimes dècades del segle XX. Predomina el conreu dels cereals, seguit molt enrere per la vinya, els ametllers i les oliveres. El regadiu és de caràcter familiar, destinat a l’autoconsum. Les activitats ramaderes són representades al municipi pels ramats d’ovelles i de cabres.

Tant a les riberes de l’Anoia com a les de la riera de Carme, a un i altre extrem del terme, des del segle XV endavant, especialment durant el segle XVIII, apareixen ben documentats els molins que aprofitaven les aigües dels dos corrents fluvials. Es considera representatiu l’establiment del molí del Turó, el 1620, a la dreta de la riera de Carme, que estava facultat per a la instal·lació d’un molí fariner, farguer, bataner, paperer o polvorer, segons convingués. La fabricació del paper ha estat la més reeixida i successives generacions de moliners han fet conèixer els noms d’Almirall, Coca, Guarro, Miquel, Móra, Romaní i Tort, entre els antics, i Batlle, Costas, Munné i Sanllehí, entre els moderns. Al segle XX els vells molins es van transformar en fàbriques de tecnologia avançada i la primera matèria, els draps de cotó, va ser substituïda per la pasta de cel·lulosa. El lleuger plec de paper de barba es va canviar per les bobines de moltes tones.

Fins el 1950 va ser molt dinàmica l’activitat de la indústria rural dels forns de calç. Els indrets preferits eren els voltants de Vilanova d’Espoia. De primer era arrencada la pedra calcària (de l’eocè inferior) i, després, transportada i disposada al forn, per a poder-la coure amb fogots de llenya de pi. La pedra de calç era emprada pels pagesos, pels paletes, pels blanquers i pels paraires.

La indústria, que ha esdevingut la base econòmica del terme, s’ha anat diversificant en diferents sectors, com el del metall, les arts gràfiques, l’alimentació o l’energia elèctrica.

El municipi celebra mercat setmanal el diumenge i disposa de centres d’ensenyament, a més d’instal·lacions esportives.

El poble de la Torre de Claramunt

El poble de la Torre de Claramunt, conegut com la Torre Alta, és situat a 364 m d’altitud, al sector NW del terme, a la dreta del riu de Gost i de la riera de Carme. Tenia 1 418 h el 2005. Es configurà a redós de la muralla del castell formant gairebé un carrer únic, però vers la dècada del 1970 es van disposar carrers nous estesos per l’anomenat pla de la Torre, constituït per una gran terrassa travertínica. Al costat del castell s’alça l’església parroquial de Sant Joan de la Torre de Claramunt; esmentada des del 1157, fou reconstruïda totalment a la segona meitat del segle XVIII en l’estil barroc neoclàssic propi de l’època; el campanar de torre fou alçat el 1790. Protegida pels senyors de Claramunt, a la tomba familiar davant l’altar major hi foren enterrats molts membres d’aquesta família. Fou sufragània de la parròquia de la Pobla de Claramunt fins el 1868, que assolí la independència.

El castell de la Torre de Claramunt alça la seva mola imponent damunt el poble. La primitiva torre de guaita erigida a la fi del segle XI en un dels extrems del terme del castell de Claramunt, com ja hem dit, esdevingué, quan deixà de tenir valor estratègic, residència dels senyors del lloc i l’actual edifici és un magnífic casal de pedra, fortificat, del segle XVII, de planta i dos pisos, finestres rectangulars amb llindes de pedra i portal adovellat. En el castell es conserva un arxiu amb documentació que es remunta al segle XI. El poble celebra la festa major al juny, per Sant Joan.

Altres indrets del terme

El poble de Vilanova d’Espoia, que tenia 128 h el 2005, es troba al sector meridional del terme, a la capçalera del riu de Gost; formà amb el veí barri de la Serra un conjunt de cases, gairebé inalterables des del segle XVIII. El domini de Vilanova fou des del 1568 fins al 1812 del llinatge dels Foixà, que tenia la jurisdicció també del proper terme de Vallbona d’Anoia. L’església de Sant Salvador de Vilanova d’Espoia és un edifici romànic bastit en 1130-50, d’una nau i absis semicircular sobrepujat i fortificat i un campanar de paret; les desfiguracions arquitectòniques sofertes als darrers segles van ser depurades per unes obres de restauració. Fou sufragània de la Pobla de Claramunt fins el 1868 (des d’aleshores de la Torre de Claramunt). El 1976, als jardins de la plaça de l’Església, va ser instal·lat un menhir prehistòric provinent del terme de Cabrera d’Anoia. Vilanova celebra la festa major a l’agost.

A ponent de Vilanova s’ha creat la populosa urbanització de tipus residencial de les Pinedes de l’Ermengol, que s’estén fins als vessants orientals de la serra d’Orpinell, i fins i tot un petit sector entra al terme de Carme. El 2005 tenia 951 h empadronats.

El poble de la Torre Baixa, amb 78 h el 2005, és situat al sector oriental del terme, a la dreta de l’Anoia, prop del barri de la Bòfia. És d’interès el Molí de Cal Mora, del segle XVII. Més al S, ja al costat de Capellades, hi ha la urbanització de Ca l’Anton, que tenia 274 h empadronats el 2005, i al NW, a tocar del terme de la Pobla de Claramunt, la del Pla de la Torre amb 51 h el 2005. Més al N hi ha la urbanització del Xaró, amb 102 h empadronats dins el municipi, i que s’estén també pel terme de la Pobla de Claramunt.

La capella de la fàbrica Batlle, oberta al culte, és gairebé l’única que ha conservat la tradició de les capelles i els oratoris que als segles XVIII i XIX formaven part dels molins paperers de la contrada.

Prop de l’indret de la font de Camaró, al pla de les Sitges, es descobrí un jaciment arqueològic amb una desena de dipòsits prehistòrics, dels segles III i IV aC, segurament destinats a graners, un fons de cabana retallat en travertí, un dipòsit d’aigua i una sepultura. L’indret va ser habitat en la fase de l’ibèric final, en època romana i en l’etapa altmedieval. A la ratlla del terme amb la Pobla de Claramunt s’obriren pous i mines per a extreure'n lignits (Elephas trogontheri), que permeteren de datar els dipòsits calcaris al quaternari mitjà.

La història

El castell de la Torre de Claramunt fou senyorejat des de l’inici pel llinatge dels Claramunt, emparentats amb els Cardona. Berenguer de Claramunt transferí el 1306 als Cardona l’alt domini del castell de Claramunt i el 1308 el de la Torre de Claramunt, de manera que els vescomtes de Cardona afermaren l’hegemonia sobre la Conca d’Òdena. Els Claramunt es retiraren al castell de la Torre i l’hereu Asbert de Claramunt, casat amb Beatriu de Pallars, fou nomenat pels Cardona el 1348 governador de les terres de l’Anoia (el seu descendent Joan de Claramunt i de Rajadell lliurà el 1463, en nom dels Cardona, les claus del castell de la Pobla de Claramunt a Joan de Serrallonga, representant d’Igualada, que duia les ordres d’enderrocar-lo donades per la diputació del general).

Joan de Claramunt i Ribert recobrà el 1556 el domini de la Torre de Claramunt de mans dels Cardona; el seu fill Francesc de Claramunt i Caçador obtingué el 1620, com els seus avantpassats, el càrrec de governador de la Conca d’Òdena, atorgat pels Cardona. Un descendent seu, Josep de Ribera i de Claramunt, austriacista, rebé del rei arxiduc Carles III el títol de comte de Claramunt (1708) i fou desterrat a Burgos per Felip V fins el 1721; el castell fou incendiat el 1722 i els béns no li foren retornats fins el 1725 (hom li reconegué la baronia però no el títol de comte).

Aquesta família s’entroncà amb els Sentmenat de la línia dels marquesos de Gironella, cognominats Agulló. Ja en temps moderns, Josep Maria de Febrer i Sanllehí, baró de la Torre de Claramunt, fou propietari del castell. Actualment, són copropietaris del Castell els seus sis nets, els germans de Febrer de los Rios, un dels quals, Josep Maria, sol·licità la rehabilitació del titol de Comte de Claramunt, que l’any 2010 es trobava en tràmit.

.

Col·laboració: 
JIg
Llegir més...