Estudià al seminari de Palma, del qual sortí quan ja havia iniciat el darrer curs de la carrera eclesiàstica. L’any 1888 fou col·laborador habitual del Semanario Católico, Doctrinal, Científico y Literario (1888-90), revista bilingüe de propaganda catòlica. El 1889 emigrà a Amèrica i s’establí a l’Uruguai, a Montevideo, des d’on publicà articles al diari mallorquí La Almudaina, on col·laborà amb Miquel dels Sants Oliver. El 1894 començà les activitats literàries i publicà, en castellà, la novel·la El Picaflor. L’any següent retornà a Mallorca, on publicà Pimpollos. Novelitas montevideanas (1895). S’integrà en el grup de joves escriptors que intentaren els primers plantejaments polítics autòctons, en la línia del regeneracionisme de l’època. Col·laborà també en La Unión Republicana i La Juventud, entre altres publicacions. Fundà i dirigí Nova Palma (1898), que seguí els corrents modernistes del Principat; La Veu de Mallorca (1900), primer setmanari mallorquí de caire polític nacionalista, i La Roqueta (1902, quarta època), però totes les seves empreses foren de curta durada. Com a crític literari, publicà Clarín y su ensayo (1895) i un notable estudi sobre Joan Palou i Coll (1900).
Es traslladà a Barcelona, on fou redactor de La Veu de Catalunya. Com a autor teatral, cultivà un teatre d’idees, dins la línia estètica d’Ignasi Iglésias, i estrenà Els encarrilats (1901) i Els dos esperits (1902). En la primera obra es planteja el típic conflicte ibsenià entre l’individu conscient i el poder corrupte, mentre que en la segona la confrontació es presenta en termes de lluita de classes. En els anys següents feu un intent d’aproximació a la nova intel·lectualitat noucentista, cosa que el dugué a dirigir la revista La Cataluña (1907-10). El 1910, un cop desenganyat de l’intent, retornà a l’Uruguai, on fundà El Correo de Cataluña (1911-12), del qual també fou director, i col·laborà en publicacions i actes destinats a donar a conèixer el procés polític i cultural català a l’Amèrica del Sud, sobretot a l’Argentina. Col·laborà activament amb el Centre Català de Buenos Aires. En aquesta ciutat publicà també El año literario (1918), Los concursos literarios y otros ensayos (1925) i La literatura catalana en su actual renacimiento (1928), extret d’un número extraordinari de la revista Nosotros (1927), on feu una breu sinopsi de la producció literària de Catalunya en les dues darreres dècades. En castellà, també publicà altres obres assagístiques Las lenguas de España (1933), Crítica menor (1934) i Cataluña y la República española. Diario de un periodista residente en Buenos Aires (1936).
El seu fill Joan Carles Torrendell (Palma, 25 d’octubre de 1895 ‒ Vicente López, Buenos Aires, 11 de març de 1961) el 1916 fundà a Buenos Aires l’Editorial Tor, dedicada a la difusió de la literatura universal; l’editorial tancà el 1971.