Situació i presentació
S'estén al sector de ponent de la comarca, a la vall del Segre, entre Sudanell i Aitona. Limita amb els termes segrianencs d’Alcarràs i Sudanell al N, de Sunyer a l’E, de Sarroca de Lleida i Aitona al S, de Soses a l’W, i amb un petit sector del de Fraga (Baix Cinca), al SW. El territori del vessant dret de la vall (que correspon a l’antic terme de Vilanova de Remolins) arriba en una estreta i allargada llenca fins al Baix Cinca i és regat pel canal d’Aragó i Catalunya i per la séquia de Remolins, mentre que el de l’esquerra, molt més extens, ho és per l’antiga séquia de Torres i el canal de Seròs, que comprèn el pantà d’Utxesa, on aflueixen els barrancs de la Vall Major i la vall del Secà.
El pantà d’Utxesa fou originat pel canal de Seròs, que, procedent del N de la ciutat de Lleida, alimenta la central hidroelèctrica de Seròs (a Aitona), després de travessar diversos termes de l’esquerra del Segre; el pantà és regulat per aquest canal i constitueix una important reserva de fauna. Al pantà d’Utxesa, que atreu pescadors de tota la regió de Lleida, s’ha establert un refugi de caça de l’Institut Nacional de Conservació de la Natura (anomenat Refugi dels Pescadors) per a la protecció d’ocells aquàtics, entre d’altres espècies. De fet, modernament, part de l’entorn del pantà d’Utxesa és una reserva de fauna salvatge i forma part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN). El pantà té diferents aprofitaments, hidroelèctric, agrícola, recreatiu i esportiu.
El terme comprén la vila i cap de municipi de Torres de Segre, únic nucli de població agrupada del terme, i un conjunt d’urbanitzacions no diferenciades entre si conegudes pel nom conjunt d’Utxesa. Travessen el territori importants vies de comunicació: Al nord de la vila i per ordre d’aparició, creuen el terme l’autopista AP-2, que no té accés al terme, la carretera N-IIa en direcció a Lleida i l’autovia A-2. A llevant i de S a N, passa la N-230 entre Llardecans i Lleida. Del poble surten dues carreteres, una que enllaça amb la N-IIa i una altra que mena a Sudanell, on entronca amb la N-230.
La població i l’economia
La dada de població (torredans) més antiga és de mitjan segle XIV, quan la vila de Torres tenia 116 focs. Als segles següents, malgrat les epidèmies, la població tendí a augmentar. Però a mitjan segle XVI, el fogatjament del 1553 indicà un descens a 76 famílies. La població moderna, amb un saldo demogràfic positiu, cresqué notablement al segle XVIII, quan passà dels 213 h del 1718 als 1.643 h del 1787; la població es mantingué estacionària al segle XIX (1.691 h el 1860, 1.619 h el 1900) i anà augmentant al llarg del XX (1.882 h el 1930, 1.945 h el 1960, 2.045 h el 1970), però els anys 1980 inicià una davallada sense baixar dels 1.800 h: 1.884 h el 1975, 1.850 h el 1981 i 1.826 h el 1991. Durant la primera meitat de la dècada de 1990, la població seguí decreixent (1.786 h el 1996), però a partir d’aquest moment començà a recuperar-se sensiblement, de manera que el 2001 hi havia 1.838 h i el 2005, 2.007 h.
La terra conreada representa gairebé tres quartes parts de la superfície municipal, de la qual el regadiu ocupa més de la meitat (és un curs de realització la transformació de tot el secà en regadiu). Els principals conreus són els arbres fruiters, entre els quals es destaquen les pereres, els presseguers i les pomeres, els cereals (ordi i blat) i finalment el farratge. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar el notable augment que experimentà l’aviram durant la dècada de 1980, situació que no es mantingué durant la de 1990, ans al contrari. Malgrat tot, l’avicultura segueix essent l’activitat ramadera més important al municipi, seguida de la cria de bestiar porcí, boví i oví.
Destaca per la seva antiguitat la Cooperativa de Nostra Senyora de Carrassumada, la qual manipula la fruita i la comercialitza i proveeix els seus associats de productes fitosanitaris. També hi ha més d’una desena de magatzems de fruita, a més de tallers de confecció i, al polígon del Pla del Panamà, que es creà a la dècada de 1970 al costat de la carretera i a uns 2 km del nucli urbà, una fàbrica de mobles i una de productes per a la neteja, entre d’altres.
El mercat setmanal de Torres de Segre és el divendres. El tercer cap de setmana de maig es fa la fira de Sant Isidre, de caràcter agrícola i on s’exposa maquinària i productes diversos. El municipi disposa d’establiments d’allotjament.
La vila de Torres de Segre
La vila de Torres de Segre s’alça a 119 m d’altitud, a l’esquerra del Segre. El nucli antic conserva interessants vestigis de la primitiva vila closa, amb els típics carrers Major, del Bou, de la Palla, el desaparegut del Call (que denota que hi hagué aljama jueva), etc., on alternen edificis dels segles XVI-XVIII amb els de construcció moderna. Cal destacar l’antiga casa del Comanador, excessivament reformada, amb bells finestrals i portes del Renaixement. Del castell de Torres, situat prop del Segre, resten alguns murs damunt els quals s’alcen dues cases del segle XVIII amb blasons de l’orde dels hospitalers, un dels quals datat el 1749 (igual com l’església parroquial). Prop seu hi ha un altre interessant casal amb finestres enreixades que sembla que era la Col·lectoria on els hospitalers emmagatzemaven els fruits i els productes dels delmes de la comanda.
L’església parroquial de Santa Maria, edificada el 1749, molt probablement amb pedres del derruït castell, és un grandiós edifici neoclàssic d’influència barroca, que recorda la Seu Nova de Lleida, amb tres naus i capitells d’ordre compost. Fou reconstruïda després de la guerra civil de 1936-39. La façana és ornada amb belles columnes i des de l’airós campanar es veuen els bells meandres sobre el Segre i el nou pont que substituí l’antic pas per barca.
El moviment associatiu d’aquesta població és ric i variat; destaquen l’Agrupació Cultural La Lira (1983) i L’Ateneu (1983), entre d’altres. La festa més important que celebra la vila és la festa major de Santa Bàrbara, el 4 de desembre. S'organitza un correfoc, un castell de focs artificials, un concurs local de botxes i la matança del porc. També es fa un concurs local de tir al plat i esmorzars col·lectius. El 9 i 10 de maig, per la festa del Sagrat Cor (festa major petita), es fa una processó a l’ermita de la Mare de Déu de Carrassumada, on fan una ofrena de flors. El primer diumenge de setembre és la festa de la Mare de Déu de Carrassumada i és una tradició ben arrelada que els pobles de la contrada se sumin a Torres de Segre en un aplec que sempre és molt concorregut. L’últim diumenge d’abril es fa la festa de les Cassoles.
Altres indrets del terme
L’ermita de la Mare de Déu de Carrassumada
Uns 2,5 km al SE de la vila hi ha, aturonada, l’ermita de la Mare de Déu de Carrassumada, que domina un magnífic paisatge amb la plana de Solibernat, el pantà d’Utxesa i al fons Montmeneu, Seròs, Aitona i Sunyer i, més al N, la silueta de la Seu Vella de Lleida. L’ermita i la casa de l’ermità són del segle XVII; la llinda del petit temple, d’una nau i campanar d’espadanya, porta la data del 1696. Hi ha restes d’antics murs i soterranis amb vestigis medievals. El lloc de Carrassumada consta ja en els Termini antiqui com una almúnia sarraïna i sembla que aviat l’antiga mesquita es convertí en temple votiu a la Mare de Déu (com Granyana i Butsènit), on al segle XVI acudien ja peregrinacions de tota la comarca. Segons el P. Camós la primitiva imatge desaparegué en la guerra dels Segadors. S'hi celebra un aplec el primer diumenge de setembre.
Remolins, Vilanova de Remolins i Utxesa
L’antic lloc de Remolins, a la banda dreta del Segre, es trobava entre els d’Alcarràs i Soses. Havia estat atorgat per Ramon Berenguer IV als templers de Gardeny ja abans de la conquesta de Lleida. Prop de l’antiga població sarraïna es desenvolupà una nova comunitat de repobladors, a l’anomenada Vilanova de Remolins, esmentada ja el 1153, en terres regades per una vella séquia. El 1154 el bisbe de Lleida i els templers tingueren una qüestió que es resolgué amb una concòrdia sobre les terres de Remolins, Fontanet i la Corda de Gardeny. Jaume I establí el 1323 una concòrdia entre els regants de la séquia de Remolins dels llocs d’Alcarràs, Granyanella, Montagut, Torres de Segre i Vilanova de Remolins, ja que actuà per boca del seu consell, amb jurats (també el 1342 consta que la Universitat de veïns de Vilanova de Remolins feia censos a la Pia Almoina de la Seu).
En temps de Pere III, Vilanova ja no era dels hospitalers (successors dels templers) (que hi tenien encara importants interessos), ja que el 1345 aquest sobirà atorgà la senyoria del lloc a Francesc de Santcliment (donació ratificada el 1386) i des d’aleshores Vilanova restà en mans dels Santcliment, senyors d’Alcarràs (posteriorment dels ducs de Solferino), però també dins l’òrbita dels comanadors hospitalers de les zones del Segre. El 1718 el lloc encara era habitat (hi havia un Casal dels Canonges, amb un molí) i el 1847 Madoz registra en el seu Diccionario dues cases habitades, amb el molí dins el terme de Torres de Segre.
Al sector més a migdia del terme, al voltant del pantà d’Utxesa, hi ha un conjunt d’urbanitzacions no diferenciades entre si, conegudes amb el nom d’urbanització d’Utxesa. Es tracta d’habitatges de segona residència de persones de fora del municipi.
Les restes arqueològiques
El municipi de Torres de Segre és ric en restes arqueològiques. Hi ha vestigis d’un assentament de l’edat del bronze a Solibernat, amb diversos nivells d’habitatges que s’estenen per tots els vessants dels tossals, on diverses espones de conreu tallaren els nivells d’habitatge i posaren al descobert els nivells arqueològics (en aquests talls hom pot recollir diversos materials ceràmics, i escampats arreu es troben molins de mà, percutors, dents de falç de sílex, alguna sageta, etc.). En aquest indret també s’han localitzat restes constructives i ceràmiques d’època medieval.
Uns 3,5 km al N de Soses, uns 30 m a l’esquerra del camí de Torres de Segre a Vallmanya, al fons de la vall de Vilanova de Remolins, s’han recuperat bastants fragments de sílex i de ceràmica a mà. Uns 1 500 m al SE del pantà d’Utxesa i uns 4 km al NW del nucli urbà de Sarroca, també hi ha vestigis de l’edat del bronze, com al Tossal dels Moros, on dominant aquest embassament hi ha un jaciment molt amagat per la superposició d’un castell medieval.
A l’anomenat Tossal del Pelegrí, ha estat documentada l’existència d’un petit abric en la roca sorrenca que podria haver estat determinat per l’aixecament d’un habitacle, encara que no s’observen restes de construcció en superfície (el material consta de fragments de sílex i de ceràmica representativa del repertori comú dels assentaments del pla de Lleida i de bona part de les coves habitades durant l’edat del bronze).
A la partida de Vilanova, al N de l’autovia N-II, en el lloc conegut amb el nom de lo Morro, hi ha un tossal allargassat, l’erosió del qual ha posat al descobert gran quantitat de restes corresponents a l’edat del bronze; al peu del vessant NE hi ha plantes d’habitacions (plantes quadrades) que són una extensió del mateix hàbitat del pla.
Entre d’altres jaciments de la mateixa època, que s’escampen per tot aquest municipi, cal esmentar el de la partida de Rodamilans, al peu de l’elevació on es troba l’ermita de la Mare de Déu de Carrassumada; al cim d’aquesta mateixa elevació, en el pla situat davant de l’ermita i al vessant NW també s’han trobat restes de poblament ibèric (algunes parets, avui amagades, i restes de ceràmica característica d’aquesta època).
Pel que fa als assentaments romans, cal mencionar les restes d’una vil·la que s’ha documentat a l’indret anomenat lo Racó de la Figuera; la que es localitza al costat de l’autovia A-2 (a la partida de Vilanova), i la situada a 2,5 km del nucli urbà de Sunyer en direcció S, al costat dret del camí de la Grallera.
La història
La població de Torres de Segre té (com ja indica el seu nom) un origen defensiu dins la línia de fortaleses aturonades damunt el Segre en tot aquest sector. D’origen àrab, el primer esment ja com a força cristiana és del 1153, dins la casa de Cervera, senyora d’aquest sector de la comarca, en una donació al monestir de Poblet. El 1168 l’església de Torres depenia del paborde d’Alcarràs.
La séquia de Torres (que partint del Segre pren les aigües sota les comportes de La Canadenca a Lleida i rega les hortes del Cappont, Albatàrrec, Montoliu, Sudanell fins a Torres) té un origen antiquíssim i apareix documentada ja el 1154 com a séquia vetula, és a dir, que existia ja abans de la conquesta cristiana. El 1184 Alfons I autoritzà Ramon de Cervera per a construir una séquia des de Castellpagès (Vilanova de la Barca) fins als termes de Torres i Gebut (que hauria prolongat l’antiga) amb la condició de no poder variar el seu curs sense el consentiment dels templers, que tenien també la senyoria sobre la séquia d’Alcarràs, paral·lela al marge dret del Segre.
El 1227 Ramon de Cervera vengué per 9.000 morabatins d’or el castell i la vila de Torres de Segre i els seus drets sobre la séquia de Torres als mercaders llenguadocians Hug de Blumat, Pere Clavell i Guillem Hug de Tolosa. El condomini de les tres famílies passà per diverses mans fins que fou adquirit pel bisbe d’Osca Jaume Sarroca (fill natural de Jaume I), el qual deixà el castell i drets als templers (en el seu testament del 1289, amb l’obligació de pagar 3 000 sous jaquesos al monestir de Poblet).
Els templers establiren la comanda de Torres, que a l’extinció de l’orde (1317) passà als hospitalers, els quals integraren la comanda en el Gran Priorat de Catalunya i de la qual adquiriren la jurisdicció alta i baixa (civil i criminal) el 1357. Hi hagué sovintejats problemes entre la paeria de Lleida i els comanadors (templers i hospitalers) de Torres per qüestió dels drets sobre la séquia.
El 1293 el comanador signà un conveni perquè els veïns de Sudanell poguessin fer ús de l’aigua per amerar les basses de cànem; el 1325 el bisbe de Lleida firmava una sentència arbitral per la qual autoritzava els hospitalers a prendre aigua més avall del Pont Major de la ciutat obligant el comanador a pagar als paers 350 sous anuals; el 1398 els homes de Torres signaren una carta de veïnatge amb Lleida, amb Sudanell i Gebut; el 1445 els paers estipularen un conveni amb el comanador pel qual aquest es comprometia a tenir neta i en bon estat la séquia; el 1464, en el setge de Lleida durant la guerra contra Joan II hi hagué enfrontaments amb el comanador, que amagava blat quan la ciutat de Lleida passava gana.
Des del 1525 Torres es governà, com Lleida, amb règim de paeria, i eren freqüents les queixes dels regidors de la ciutat al rei pels abusos de la vila i dels comanadors a les hortes on passava la séquia. Des del segle XVII hi hagué nous conflictes entre comanadors de Torres i paers de Lleida, però el consell general de la ciutat autoritzà la vila a construir una nova peixera més amunt del pont del riu. Malgrat això, es perdia molta aigua, però no fou fins el 1803 que el Consell de Castella aprovà de fer-ne una de nova, que durà fins a la construcció del canal de Seròs (1914). Des d’aleshores la séquia pren l’aigua d’aquest canal, a poca distància de les comportes de La Canadenca (es manté en aquest indret la casa de la primitiva séquia i s’aprecien vestigis de l’antiga peixera). A la fi de l’Antic Règim, extingides les senyories, l’administració liberal atorgà (1837) a l’ajuntament de Torres el cabal de la séquia mitjançant el pagament d’un cànon al patrimoni reial; els drets d’explotació de la séquia foren posats a subhasta el 1849 i els nous adjudicataris formaren la Comunitat de Regants de Torres de Segre.
Torres de Segre protagonitzà un famós esdeveniment del catalanisme lleidatà: un grup de patriotes organitzaren (1900) una expedició fluvial (en una barca presidida per la bandera catalana) Segre avall, amb Frederic Renyé i Viladot, Manuel Roger de Lloria, Salvador Revés, Joan Bergós, Enric Arderiu i Manuel Espluga, que feren abrandats discursos als pobles per on passaren; a Torres es féu un acte polític i literari a l’ermita de la Mare de Déu de Carrassumada. El governador José Martos O'Nealle prengué represàlies (desterrà Arderiu a Huelva) i hi hagué mítings multitudinaris organitzats per Solidaritat Catalana.