Jove encara, entre el 1436 i el 1445 era a la cort navarresa del príncep Carles de Viana, la qual cosa explica que una bona part de la seva producció literària fos escrita en castellà. Visqué un temps a la cort napolitana del rei Alfons el Magnànim, on, entre altres escriptors, tractà Giovanni Pontano, que l’elogià en humanístics epigrames llatins. Lluità amb entusiasme a favor del príncep de Viana, però, en morir aquest, es posà a l’obediència de Joan II i fou un dels seus més eficaços militars en la guerra civil, sobretot en les campanyes de l’Empordà. Fou un escriptor d’una certa diversitat, tant en vers com en prosa i tant en català com en castellà. El seu poema amb citacions de versos d’altri, que hom ha intitulat Desconhort o Clamor, és un bon reflex dels gusts literaris de la cort del príncep de Viana per les referències que hi fa a trobadors clàssics i a poetes catalans, francesos i castellans. La seva producció catalana en vers es redueix a unes quantes poesies amoroses, poc personals i molt incidents en els tòpics de l’època, i a algunes composicions festives, fàcils i de certa gràcia. Cal assenyalar que és l’autor del més antic sonet conegut en llengua catalana. La seva prosa és artificiosa, retòrica i molt recargolada, plena de citacions sàvies. La seva producció en vers castellà fa d’ell un poeta de cancionero (cal recordar que en l’ambient castellà era conegut com a Pero Torrellas). El seu gran èxit fou el Maldecir de mujeres, llarga diatriba contra les dones en versos fàcils i intencionats, que fou molt copiada i llegida i produí una llarga i agra polèmica entre feministes i antifeministes, en la qual intervingueren Antón de Montoro, Suero de Ribera i Gómez Manrique, entre altres. Es veié obligat a rectificar al seu Razonamiento en defensión de las donas por satisfacción de unas coplas que en decir mal de aquellas compuso, amb la qual cosa seguia el joc literari que tanta fama li havia donat. Esdevingué un símbol de l’antifeminisme i fins i tot suscità una llegendària versió de la seva mort segons la qual l’haurien mort un grup de dones irades contra ell, com és narrat per Juan de Flores al Grisel y Miravella, novel·leta publicada per primera vegada a Lleida el 1495.