i catedral de Tortosa | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

catedral de Tortosa

Baix Ebre
Vista dels contraforts i els arcbotants gòtics de la catedral de Tortosa
© Fototeca.cat
Temple principal de la diòcesi de Tortosa, que té com a titular santa Maria.

Ocupa l’emplaçament de l’antiga catedral dels s. VI al VIII i el de la que fou edificada entre els anys 1158 i 1184, de les quals només romanen algunes restes de mur i finestres. La primera catedral posterior a la conquesta cristiana començà a edificar-se després que el papa Adrià IV instés, amb una butlla del 1155, al comte de Barcelona que cedís al bisbe Gaufred terrenys per a edificar l’església i altres dependències, per a residència de la comunitat canonical recentment instaurada; també li manava de donar al bisbe i a l’església de Tortosa totes les mesquites i possessions religioses dels moros de la diòcesi. La canònica, que se centrava i vivia entorn de la catedral, fou creada el 1158 segons el tipus canonical augustinià de Sant Ruf, amb un nombre inicial de 20 membres. Fou segon bisbe Ponç de Monells, canonge augustinià i abat de Sant Joan de les Abadesses, que fixà el 1166 i el 1167 la dotació dels canonges, atribucions del cambrer i vestimenta canonical i forní de llibres litúrgics i manuscrits la canònica, segons el model de Sant Ruf i de l’abadia espiritual. La canònica, establerta amb un prior i la resta de càrrecs monàstics, com un monestir canonical, augmentà de nombre als s. XII i XIII, però fou restituïda a 20 membres el 1320. Fins el 1369 els bisbes només podien ésser triats entre els canonges augustinians. Emparant-se en la secularització general dels canonges augustinians del 1592, els canonges de Tortosa instaren la seva secularització el 1599 i en altres ocasions, però no l’obtingueren fins el 1772. A desgrat d’això, fins a la fi del s. XVIII guardaren les velles pràctiques de noviciat i professió de tipus monàstic i celebraven sant Agustí com a llur patró. L’antiga catedral romànica fou reemplaçada per l’actual a partir del 1347, quan es posà la seva primera pedra.

Capella barroca de la Mare de Déu de la Cinta, a l’interior de la catedral de Tortosa
© Fototeca.cat
L’obra es féu molt lentament, i fins el 1441 no es pogué utilitzar el primer tram de la capçalera, fins als graons del presbiteri; entre el 1441 i el 1566 es feren les tramades corresponents fins a l’altar de Sant Josep, davant per davant de la capella de la Cinta, i entre el 1621 i el 1650 s’arribà a la façana, que es construí entre el 1728 i el 1757. Quan es consagrà, el 1597, li'n faltava molt, per tant, per a ésser acabada. La planta general de la seu és del mestre Antoni Guasc (1345), i la traça exterior de l’absis de Benet Basques, de Montblanc. L’edifici, gòtic, començat en un concepte francès —tant als finestrals com al sistema d’arcbotants—, es reduí després a la planta de sala catalana. Té doble deambulatori, d’una gran bellesa, que, en lloc d’originar cinc naus, n'origina tres, restant les dels extrems dividides pels contraforts formant capelles. N'inicià i en dirigí les obres Benet d’Alguaire (1346-66). La façana, traçada pel basc Martín d’Avaria (1625), s’aixeca com una muralla impressionant barroca sense altre buit que l’enorme porta. Dins la seu es destaca el retaule major, políptic de fusta policromada (1351) presidit per la Mare de Déu de les Estrelles, patrona primitiva de la seu antiga, i amb unes portes amb pintures atribuïdes a Francesco d’Orvieto, que són una de les primeres mostres de l’estil italogòtic a Catalunya. El retaule de La Transfiguració és obra del taller de Jaume Huguet. Entre les capelles sobresurt la de la Mare de Déu de la Cinta (1672-1725), barroca, projectada per Dídac Martines i decorada ricament amb marbres, materials nobles i murals de Dionís Vidal i Josep Medina. El cor (1587-93), obra de Cristóbal de Salamanca, fou afectat per un bombardeig el 1937, però ha estat recuperat gairebé tot i instal·lat a l’antic dormitori dels Canonges. Dels retaules pintats de l’absis —substituïts per altres de talla al s. XVI— mereix menció especial el de Pere Serra, conservat en part al Museu d’Art de Catalunya. Del gran patrimoni i tresor de la catedral es conserven el tapís medieval de La Santa Cena , una tela atribuïda a Josep Ribera, una arqueta àrab de fusta i vori, l’argenteria de l’altar major i el petit dels dos reliquiaris de la Cinta. L’arxiu i la biblioteca capitulars, dins el recinte de la seu, guarden notables còdexs (115, catalogats per Chatelain-Deniflé), com l’anomenat Missal de Sant Ruf, amb cobertes d’esmalt de l’estil de Llemotges, un Horaci del s. XII —un dels pocs conservats íntegrament—, un Liber pontificalis —únic, el qual completa l’exemplar del Vaticà—, etc.

Col·laboració: 
JeMa / APl
Llegir més...