i el Tarragonès | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Tarragonès

Comarca
Tarragonès

Sumari de l’article

Comarca de Catalunya, una de les tres que componen el Camp de Tarragona; cap de comarca, Tarragona.
Població: 
247.827 h
[2009]
Extensió: 
319 km2

Situació i presentació

A l’esquerra del Francolí s’estén la major part de la comarca, com una plataforma miocènica formada de margues blaves i altres sediments fins, d’origen marí, que ascendeix lentament des d’uns 30 m alt. vora Tarragona fins a uns 250 vora l’Alt Camp, a l’esquerra del Gaià, on enllaça amb una avançada de la Serralada Prelitoral (bloc orogràfic del Gaià) que separa el Camp de Tarragona del Penedès (de la tossa Grossa de Montferri, de 386 m alt., ja dins l’Alt Camp, a la Mola, de 318 m, prop de Creixell). A la dreta del Francolí, són quaternaris els materials litològics dominants, calcaris poc rodats en superfície i cimentats en pinyolenc a sota. A les valls baixes del Gaià i sobretot del Francolí hi ha materials al·luvials. Aquestes plataformes prelitorals s’esbatanen a mar i dibuixen sectors litorals diferenciats. A llevant la platja de Creixell, com les altres platges àmplies i obertes, s’ha format per rebliment d’estanys litorals, com el de Clarà, per l’acció dels arrossegalls i les dunes antigues. El cap Gros i l’ermita de Berà es destaquen damunt turons miocènics que originen petits penya-segats. El litoral al·luvial entre el cap Gros i el sortint de Tarragona alterna amb els contactes directes entre la plataforma i la mar que formen les puntes de Tamarit i la Móra.

el Tarragonès El cap de Salou
© Fototeca.cat

A ponent de la desembocadura del Francolí la gran platja de la Canonja enllaça amb el cap de Salou, promontori calcari (juràssic, cretaci i miocènic) de 77 m alt., recobert d’un camp de dunes d’uns dos quilòmetres terra endins i ja edificat gairebé del tot. El clima es caracteritza, sobretot a Tarragona, per una benignitat excepcional. Només dues estacions litorals en tot Catalunya, Begur i Sitges, superen Tarragona per la petitesa de l’oscil·lació tèrmica anual (14,3°C), la moderació de les temperatures extremes i la suavitat de les estiuenques. Quant a la distribució estacional cal advertir-hi un cert retard (no rar en el clima català) respecte al ritme europeu occidental, en el sentit que les estacions tèrmiques coincideixen amb les astronòmiques (dies 20-22 de març, juny, etc.) en lloc d’avançar-se tres setmanes. Això explica que el setembre (21,1°C, mitjana de vint anys) sigui més calent que el juny (20,3°C). Amb tot, la persistència del mestral o vent serè (bé que no tant com al Baix Camp) fa baixar la mitjana de gener a 8,9°C. La pluviositat és escassa (482 mm), amb un màxim de tardor, molt acusat al setembre (92,5 mm) que, juntament amb el de Manresa, és un dels més plujosos de les ciutats catalanes importants.

La vegetació

La vegetació natural correspondria sobretot a la del domini de la màquia de llentiscle i margalló. Però originàriament les terres profundes de les valls devien ésser cobertes d’alzinar. El bosc de ribera, de fullatge caduc, acompanyava els rius fins arran de mar. En el paisatge actual, molt alterat per l’home, màquies i alzinars han estat substituïts, allà on la terra no és conreada ni urbanitzada, sobretot per brolles de romaní i bruc d’hivern, sovint cobertes per un estrat superior de pi blanc.

L’economia

Els sectors primari i secundari

Pel que fa a la superfície agrícola, el total de terres conreades el 2003 era de 12.270 ha (8.254 ha de secà i 4.016 ha de regadiu). Els conreus més importants eren els fruiters, principalment l’avellana (3.054 ha), les oliveres (1.401 ha) i la vinya (1.971 ha) i, en menor mesura, els cereals (735 ha).La vinya inicià la seva expansió al segle XVIII en detriment de l’olivera, fins a cobrir, a la fi del XIX, unes 4.000 ha, el 72,5% del secà. Actualment la vinya, després de perdre la meitat de les terres, encara predomina a la conca del Gaià: a Vespella, la Nou i el Catllar ocupa més del 60% dels conreus, i a Altafulla. També és important a la Secuita, els Garidells, Constantí. Els cereals i les lleguminoses ocupen 1.440 ha, en general a la plataforma miocènica, que sovint cal despedregar: Creixell de Mar, el Catllar de Gaià; també a Constantí. Resten unes 800 ha d’oliveres, no totes en producció, agrupades en dos claps: el miocènic de Bonastre i Salomó, vora l’Alt Camp, i el quaternari de Vila-seca i Salou i Constantí, vora el Baix Camp. Els garrofers, en decadència, encara ocupaven el 5,3% dels conreus (Creixell de Mar n’és un dels centres, però els va suplantant per ametllers). Però el conreu més típic del Camp és l’avellaner. Ja al segle XV hom exportava avellanes pel port de Tarragona i sobretot pel de Salou, que tres segles després n’expedí prop de 46.000 sacs, entre gra sol i gra amb clofolla, en 1773-74. Al segle XX s’havia fet corrent l’arribada de les colles d’aplegadors d’avellana que, com les de veremadors, procedien en bona part de la Ribera d’Ebre i Terra Alta. S’han estès les plantacions regades fins a gairebé duplicar les secaneres i a sextuplicar-se des de l’any 1900, com una expansió de les del Baix Camp: a Constantí, el Morell (226 ha regades), etc. Els regatges s’estenen sobretot a la riba esquerra del Francolí, des de la confluència del Glorieta fins a l’horta de Tarragona i Constantí alimentada pel rec major i l’anomenat riu Clar, a la dreta del Gaià des del Catllar i als aqüífers litorals de l’esquerra (Altafulla i Torredembarra), i als regs de Vila-seca, on abunden els minats. Hom hi conrea, a més d’avellaners i cereals, mongetes, blat de moro, tomàquets (a Vila-seca sobretot) i fruiters (els préssecs del Morell eren els més apreciats de Catalunya; l’expansió industrial petroquímica en va minvant el conreu). La ramaderia té un paper secundari. L’any 2003, es comptabilitzaren 12.852 caps de bestiar porcí, 1.112 de boví, 9.512 d’oví i 1.646 de cabrú. Completa les activitats primàries la pesca.Els ports de la comarca, Tarragona i Torredembarra, capturaren el 10% del volum de peix que es comercialitzà a Catalunya el 2003, amb 3.353,5 tones, per un valor d’11,7 milions d’euros (que representen el 9,6% del valor total del país). Tarragona fou el port que comercialitzà més peix, amb 3.255,8 tones per un valor de 10,8 milions d’euros.

El Tarragonès no era considerat una comarca industrial: l’elaboració de productes del camp, certa tradició tèxtil i l’extracció de minerals de construcció, de tradició bimil·lennària (avui reduïda a la pedra de Salou), no fonamenten una tradició. D’altra banda, la manca de primeres matèries, de fonts d’energia (reduïdes, ara per ara, a la central hidroelèctrica del Catllar de Gaià) i l’escassetat d’aigua dificultaven una arrencada industrial, més que no a la resta del Camp, que tenia en Valls i sobretot en Reus dos nuclis d’indústria tradicional. Però el Tarragonès ha tingut els darrers decennis la concentració de carreteres i autopistes a la comarca o ben a prop, la concentració a Tarragona de serveis ferroviaris abans reservats a Reus, i sobretot la gran expansió del port. La descongestió industrial de Barcelona ha estat orientada per l’estat i el gran capital cap a Tarragona, potser per la seva situació avantatjosa respecte a Madrid, Bilbao i Saragossa, i això hi ha atret capitals i tècnics estrangers i espanyols que han muntat a partir del 1957 el complex químic més dinàmic dels Països Catalans, bé que no prou connectat amb l’entorn comarcal. La refineria de petroli de Catalunya, situada, després d’excessives dilacions, en el terme de la Pobla de Mafumet, en direcció a Constantí, a 6 km de la ciutat de Tarragona i a 12 de Salou, coronà aquest procés el 1975. El sector industrial que registra més actius a la comarca és el químic, i les seves instal·lacions es localitzen en dos polígons: el de l’interior (termes de Morell, la Pobla de Mafumet i una petita porció dels de Constantí i Perafort) i el de la costa (terme de Vila-seca i una planta al de Reus al Baix Camp. Un altre sector industrial important és el metal·lúrgic: construccions i muntatges metàl·lics, cables i instal·lacions elèctriques, aparells de control, ressorts, material d’escriptori, reparacions navals i automobilístiques. I la construcció, estimulada per la mateixa industrialització i pel turisme. Les indústries tradicionals són les alimentàries i del tabac, la tèxtil (Tarragona, Constantí, la Riera de Gaià, Torredembarra, la Pobla de Montornès), de la fusta i mobles (Tarragona, Constantí, el Morell), del paper i arts gràfiques (Tarragona, Vespella de Gaià, Altafulla).Un dels indicadors que expressa la importància industrial és l’energia consumida, qua a la comarca és el 5,7% de la que es consumeix a tot Catalunya. El destacat creixement dels darrers anys també es comprova amb el fet que en el període 1975-80, malgrat els efectes de la crisi del 1973, el consum d’energia s’incrementà un 165%. La distribució per municipis d’aquest consum energètic reflecteix una forta concentració industrial, quatre municipis, Tarragona (58,3%), la Pobla de Mafumet (16,9%), Vila-seca (14,1%) i el Morell (6,6%), sumen el 95,9% del consum de la comarca. Ara bé, l’orientació industrial planteja una gamma de problemes, com la desconnexió entre els diferents sectors productius. També es presenten greus problemes ambientals: contaminació d’aigües marines (entre el port de Tarragona i el cap de Salou desemboquen 11 emissaris submarins d’aigües residuals procedents de la zona industrial); les aigües freàtiques han sofert un greu procés de salinització (penetració en alguns sectors de l’aigua salina de mar fins a 3 km, per sobreexplotació de les aigües continentals); i el Francolí porta aigües mortes al seu pas per la zona industrial. Finalment, l’atmosfera, en situació anticiclònica o de baix gradient, té uns índexs de contaminació que s’acosten als límits permissibles i que de vegades els ultrapassen. Per una altra part, el port de Tarragona els darrers anys ha adquirit una importància creixent.

El sector terciari

La funció terciària de la comarca era ja tradicional gràcies a la capitalitat provincial de Tarragona i a la importància del seu port. Avui la terciarització ha estat reforçada gràcies al turisme. Així, el 2002, el total de places hoteleres a la comarca era de 32.056, repartides en 114 establiments, i les places de càmping arribaven fins a 27.441.

La història

De la prehistòria a la romanització

El poblament prehistòric no és tan ben documentat com a la resta del Camp de Tarragona, però seguí un procés semblant, segons els indicis. Vestigis d’ençà d’abans del Neolític al litoral de Salou, coves habitades a l’edat del bronze i a l’època hallstàttica (Salomó, Roda de Berà, etc.).

Vista del centre històric i monumental de la ciutat de Tarragona; a primer terme, el passeig Arqueològic, i, a segon terme, la catedral
© Arxiu Fototeca.cat
No es coneix cap poblat ibèric gran, i no ha estat identificada la suposada ciutat de Cal·lípolis. La història es capgirà favorablement amb la fundació de Tarragona (Tarraco) pels romans, fet que donà al seu entorn una vitalitat molt gran, sobretot a partir dels segle I aC i I dC. En funció de la seva proximitat i de la via Augusta que travessava la comarca i la ciutat, hi ha monuments com l’arc de triomf de Berà, el sepulcre dit dels Escipions, les conduccions d’aigua com el pont de les Ferreres. També una gran densitat de vil·les: al terme de Constantí, una zona de 16 km2, ben explorada, en tenia nou, algunes de les quals eren grans i luxoses, com les dels Munts (Altafulla), la Pineda (Vila-seca), etc. Al damunt d’una d’aquestes villae, Constantí, fou erigit el mausoleu de Centcelles, un dels edificis més importants artísticament del segle IV als Països Catalans.

De l’edat mitjana ençà

El Tarragonès, excepte l’extrem oriental, més enllà del Gaià, pertangué des del segle XII a la jurisdicció senyorial de la mitra de Tarragona i, des del 1330, de la Comuna del Camp de Tarragona. Formà part igualment de la vegueria de Tarragona, igualment fins al Gaià, encara que els darrers temps de la vegueria la zona costanera a l’E d’aquest riu també li fou agregada (Roda de Berà, Creixell de Mar, Torredembarra i Altafulla, de manera que en restaven exclosos només Salomó, la Ribera de Gaià, la Nou de Gaià, Vespella de Gaià i la Pobla de Montornès). El corregiment de Tarragona (1716-1833) seguí aquesta darrera delimitació. Amb la divisió provincial del 1833, tot el Tarragonès restà dins la província de Tarragona. El sector de la comarca a la dreta del Gaià constituí el 1834 el partit judicial de Tarragona. La divisió territorial del 1936 inclogué al Tarragonès els municipis de Bonastre i dels Garidells. Tanmateix, aquests dos municipis foren agregats, l’any 1987 a les comarques del Baix Penedès (Bonastre) i de l’Alt Camp (els Garidells).

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...