Tavèrnoles

Sector del poble de Tavèrnoles

© Fototeca.cat

Municipi d’Osona.

Situació i presentació

Es troba al límit entre les subcomarques de la Plana de Vic i les Guilleries. Limita al N amb el municipi de les Masies de Roda, a l’E amb Vilanova de Sau, al S amb Sant Sadurní d’Osormort i Folgueroles i a l’W amb Gurb.

El terme comprèn el poble de Tavèrnoles, cap de municipi, el barri anomenat la Zona de les Piscines, al N i prop del cap administraitu, i la urbanització de Fucimanya, situada prop de l’indret on el torrent de l’Infern desguassa al Ter, al NE del terme. Comprèn, a més, l’antiga demarcació parroquial de Sant Pere de Savassona, també anomenada el Castell de Savassona o simplement Savassona.

Travessa el municipi una carretera que des de l’antiga comarcal C-153 entre Vic i Roda de Ter, per on passava l’antigaStrata Francisca i després el camí ral, arriba fins al Parador Nacional de Sau. Prop del límit meridional passa la carretera N-141d de Vic a Vilanova de Sau per Calldetenes i Folgueroles; d’aquesta via hom pot accedir al sector dels Munts per una pista que surt des del Pont del Vent.

El marc físic

El sector de llevant, conegut com Savassona, forma part de les Guilleries, mentre que la resta del terme s’integra en el sector de la Plana de Vic. La divisòria física entre ambdós sectors la forma la serra que va dels Munts (862 m), a Masgrau, al castell de Savassona i al turó de Sant Feliuet, des d’on baixa a tocar la punta d’una gran marrada del Ter, a la Passarella. La demarcació de Tavèrnoles, a l’inrevés que la de Savassona, és molt planera (oscil·la entre els 470 i els 530 m d’altitud) i apta per a l’agricultura, i forma un ample corredor. En aquest sector més planer destaca el serrat del Pujol.

A les terres de Savassona una espectacular cinglera (cingles dels Munts i cingles de Vilanova) separa l’extrem oriental del terme de la vall de Sau. És una gran cornisa de pedra, amb llocs d’una gran bellesa (el Salt de la Minyona, Puigdefar) i s’ha protegit amb baranes l’esperó rocós conegut com la Mare de Déu del Cingle, pel pedró en honor de santa Maria que hi col·locà vers el 1960 un grup d’escoltes de Vic. Des d’aquest punt l’horitzó s’obre vers les Guilleries, del Montseny a la cinglera de Tavertet i el Far, i hom pot veure tota la vall d’Osormort i de Vilanova de Sau, Collsesplanes, la Gavarra, el coll de Querós i la munta-nya de Sant Benet o Portabarrada, en un conjunt dens de boscos i vegetació. D’altra banda, dels Munts a Savassona el terreny és trencat i muntanyós, amb un entrelligat de puigs i plans, entre els quals destaquen el pla de Santa Margarida, Puigdefar (834 m), turó de la Casa Nova (683 m), pla de Mascomte (722 m), puig de Casadavall (792 m) o el pla de l’Aulet.

Solquen el terme diverses rieres i torrents que davallen fins a desguassar al Ter, el qual drena les terres del terme pel sector septentrional, formant límit natural amb les Masies de Roda. El sector més planer és solcat per la riera de Tavèrnoles, que en bona part forma límit natural amb el terme de Folgueroles, i a la qual va a parar el torrent de les Punxes. La depressió de la riera de Tavèrnoles trenca l’horitzontalitat a l’indret del Roquet i del Pendís, però té altres notables planures de conreu entre el Pujol i Can Xic. A les terres que formen part de les Guilleries hi ha el torrent de la Roca Foradada, al qual desguassa el torrent del Castell, i el torrent de l’Infern, al qual desguassen el torrent de Casadavall, el de les Roviretes, el de l’Aguilar i el dels Munts.

Biogeogràficament, el terme se subdivideix en dos sectors. Les terres més planeres tindrien potencialment una vegetació eurosiberiana caracteritzada pel domini del bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), mentre que el sector integrat a les Guilleries seria potencialment un terreny on es trobaria una vegetació mediterrània caracteritzada pel domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

La població i l’economia

El cens parroquial de Tavèrnoles ha mostrat sempre un nombre molt reduït d’habitants: tenia 7 famílies el 1553, 13 el 1687 i 18 el 1820. Durant l’edat mitjana fou una mica més important la població de la part de Savassona, però del segle XVII endavant Tavèrnoles superà sempre Savassona de sis o set famílies. El 1718 la població del terme ja era superior al centenar d’habitants i al final del segle s’havia duplicat, tot i que en cinc anys es perderen un total de 105 h. Durant el primer cens modern s’assolí la màxima xifra d’habitants. Entre el 1930 i el 1975, la població de Tavèrnoles disminuí, tot i que després de la crisi de la dècada de la dècada de 1970 tornà a recuperar-se, sobretot entre el 1975 i el 1986. Des d’aleshores la població continuà creixent: 208 h el 1991, 273 h el 2001 i 301 h el 2005.

Les activitats dedicades als serveis i al sector primari ocupen gran part de la població. A causa dels factors orogràfics, només es conrea aproximadament un quart de les terres municipals, dedicades principalment al conreu de (ordi) i el farratge. D’altra banda, es destaca l’activitat ramadera, amb un bon nombre de granges esparses, que es dediquen sobretot a la cria de bestiar porcí i boví; la cuniculicultura va tenir cert desenvolupament durant la dècada del 1990. Per altra banda, el municipi té un bon atractiu natural i monumental que ha impulsat algunes iniciatives encarades a l’agroturisme, com diverses residències casa de pagès.

El poble de Tavèrnoles

El poble de Tavèrnoles (537 m) es troba al pendent de ponent de la serra de Savassona, abans de la pujada cap al castell. És format un conjunt de cases antigues, hostals i cases d’estiueig.

Al poble cal destacar l’església de Sant Esteve de Tavèrnoles, un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic. Fou sobrealçada el 1728, se li afegiren altars laterals i es transformà amb una nova portada al mur de ponent. Destaquen els detalls d’ornamentació llombarda, sobretot a l’absis i a la banda exterior de migdia, on s’obria la porta antiga i on hi ha el campanar de torre. S’edificà entorn del 1070 per l’equip de mestres que féu la majoria de les esglésies romàniques dels antics dominis de la casa vescomtal d’Osona-Cardona. Una acta apòcrifa pretén que l’església hauria estat consagrada el 1083. El 1628 es van obrir dues capelles laterals i el 1728 es va canviar el portal de lloc i es traslladà a ponent, es féu un cor nou i es sobrealçà la teulada. Ara apareix com una església d’una nau, amb dos arcs torals i un absis amb tres finestretes de doble obertura. La banda N conserva una capella lateral tardana, però la de la banda de migdia i la sagristia foren suprimides en el curs de la darrera restauració. Tot l’exterior del temple té, sota el ràfec de la teulada, un fris de finestretes cegues. El campanar és format per un llarg sòcol i dos pisos que pugen per damunt de la teulada de l’església, separats per frisos de dents de serra i emmarcats per tres arcuacions, dintre de les quals s’obren les finestres, partides per una columneta.

La parròquia de Tavèrnoles comprenia fins el 1937 la capella de Sant Jaume del Cós, erigida vers el 1091 i que fou feta volar durant la guerra civil de 1936-39; avui dia no se’n coneix gairebé ni el rastre. Una part important de la fama d’aquesta església rau en el fet que va tenir jurisdicció sobre el monestir de Sant Pere de Casserres.

La festa major de Tavèrnoles s’escau el primer diumenge del mes d’agost, i a més, se celebra tradicionalment la festa de Sant Isidre, el 15 de maig, i la festa de Sant Galderic, el 15 d’octubre.

Altres indrets del terme

El castell de Savassona

El castell de Savassona és situat estratègicament sobre una penya prop del coll del mateix nom, en el límit de la Plana de Vic amb les Guilleries. Té l’aspecte d’un gran casal residencial, ja que a diferència de la majoria de castells, que eren solament un punt fortificat, aquest fou sempre residència de la família baronial dels Savassona, que l’habità permanentment fins al voltant del 1820. Fou molt renovat a partir del 1590; les obres foren acabades el 1640 i completades al començament del segle XVIII pels Ferrer i Brossa, que col·locaren el seu escut i un bust de marbre a la façana. Saquejat i incendiat durant la invasió napoleònica, fou restaurat poc després i encara es feren noves obres al principi del segle XX. Té uns murs de defensa i una torre d’angle al davant, i una capella prop de la porta d’entrada construïda vers el 1640. A l’interior hi ha una vella torre de planta triangular amb angles i alguns elements que donen constància de la seva història mil·lenària.

L’anomenat passeig de la Baronessa porta, per la part ponentina del casal, vers una font sota una balma dita també de la Baronessa. Al cim de la carena, prop del castell, hi ha clots a la pedra, indici d’antigues construccions afermades a aquesta amb estaques de roure.

Sant Pere de Savassona

L’antiga església parroquial de Sant Pere de Savassona, sufragània de la de Tavèrnoles, és als peus del castell a la banda de llevant, a uns 600 m d’altitud. Fou edificada vers el 1060 pels vescomtes de Cardona, senyors superiors del domini de Savassona, que el 1086 la lliuraren a l’església catedral de Vic. Té una sola nau, acabada amb un absis decorat a l’interior amb cinc fornícules i a l’exterior amb arcuacions cegues i lesenes, té també una petita absidiola a la part N i manca el de la part contrària o de migdia, ja que sembla que s’hi volia fer un campanar o un cos d’edificació que no s’arribà a acabar. Al segle XVII se sobrealçà la teulada, respectant la primitiva volta, i es construí un portal nou a la banda de ponent en substitució del de la part de migdia, que donava al cementiri actual.

Restaurada modernament, conserva la proporció i la bellesa dels edificis romànics del segle XI, dins la modalitat constructiva dels Cardona. Perdé la independència al segle XV, quan fou unida com a sufragània a la de Tavèrnoles, independència que recuperà durant un temps al segle XX. La guerra civil de 1936-39 féu perdre a aquest temple alguns retaules que en tapaven els murs, amb la qual cosa l’interior de l’església recuperà l’aspecte primitiu.

Sant Feliuet de Savassona

A la part N del coll de Savassona s’aixeca un puig coronat de penyes i presidit per la capella de Sant Feliuet de Savassona, anomenada en època medieval Sant Feliu de la Roca, a la qual s’accedeix per una escala tallada en part en la roca. Sant Feliuet és un magnífic mirador de Savassona i també de la vall del Ter. La capella és un interessant edifici, conegut ja el 1035, format per la conjunció d’un cos preromànic —el santuari o capçalera amb volta de pedra i arc ultrapassat— i un de romànic —nau romànica amb portal a migdia—. El campanar d’espadanya es va construir entre el 1203 i el 1205, i el portal adovellat del mur de ponent, amb una estrella salomònica a la dovella central, pertany al segle XVI. Encara que vers el 1104 gairebé arribà a tenir consideració parroquial, aviat esdevingué simple capella, a causa segurament del despoblament del lloc.

L’església és situada en un indret d’extraordinari interès arqueològic, on es poden trobar restes que van des del Neolític fins a l’època medieval. A més, al voltant, hi ha un dipòsit d’aigua excavat a la penya i altres indicis de vell poblament. El poblat ibèric és situat entre els calls o separacions dels grans penyals que formen la plataforma superior del puig, ja que els habitatges aprofitaven el buit de les pedres i el cobrien amb bigues i sostre.

L’anomenada Pedra dels Sacrificis, sota Sant Feliuet, és un enorme dau de pedra que té la superfície de ponent amb graons artificials, restes d’una escala al darrere i clots artificials al cimal. La imaginació popular l’ha vista com un altar on se celebraven sacrificis humans. Al seu voltant han estat excavats enterraments i trobats esquelets en posició plegada o fetal, d’uns cinc mil anys d’antiguitat.

Hi ha una sèrie de pedres gravades al pla del NE del puig, una de les quals representa un home amb un animal quadrúpede damunt seu. Les campanyes d’excavacions han proporcionat també una gran quantitat de material arqueològic (ceràmica, estris, monedes, etc.) d’època neolítica i posterior, conservat al Museu Episcopal de Vic.

Santa Margarida d’Ardola i el casal de Vilamuntà

L’església de Santa Margarida d’Ardola, es troba a l’antic terme del castell de Savassona, al lloc d’Ardola. El nom d’Ardola sembla que és d’origen ibèric i hom ha llançat la hipòtesi que podria ser el nom de l’antic poblat ibèric situat al voltant de Puigdefar. Sempre fou una capella rural d’aquest indret, però dependent de la parròquia de Santa Maria de Vilanova de Sau. L’església apareix documentada l’any 1064; el 1855 es pretengué elevar-la a la categoria de sufragània i el 1936 fou abandonada, de manera que s’anà degradant progressivament, fins que el 1945 s’ensorrà definitivament. Només resten drets els murs de tramuntana i ponent. La capella era d’una sola nau, amb absis semicircular i obert al cantó de llevant.

El casal de Vilamuntà fou en un altre temps la casa senyorial d’una família noble, avui desconeguda. Aquest casal es trobava dins l’antic terme del castell de Savassona. El casal no és documentat fins l’any 1237. L’any 1326 Bernat de Sant Romà va vendre al cavaller Ramon de Savassona tota la sevadomus anomenada Puig de Vilamuntà amb la seva masoveria, dita del Puig, situada sota la parròquia de Sant Pere de Savassona. El casal es trobava ja en estat ruïnós al segle XIV.

Altres restes d’una fortalesa, documentada el 1098, són les de la Roca del Purpirol, que mostra encaixos de murs en una penya sobre el mas Pujol. Aquesta era una de les fortaleses que defensaven la línia del Ter, juntament amb Casserres, Savellana i l’Esquerda de Roda.

Els masos

Al terme hi ha un nombre important de masos com el del Banús, que es destaca per la seva arquitectura i importància històrica. És un gran edifici rectangular, amb una torrella central, construït al segle XVII per mestres de cases gascons o francesos. Can Serrabou, envoltat d’un parc i de la seva masoveria, era un típic mas rectangular, amb coberta de dos vessants i galeries a la banda de migdia, amb edificacions clàssiques del segle XVIII. Els masos del Reguer i Can Torrents són grans casals residencials, envoltats de jardins i d’un clos. El Roquet i el Cós són dos masos amb estructures menys vistoses, però recorden més les velles masies tradicionals del país. És famosa la font del Roquet, pels seus voltants de densa vegetació i amb grans rocs despresos de la muntanya, un d’ells amb una espècie d’estrella inscrita al damunt que recorda els còdols gravats de Savassona. Prop de la font i el camí vell hi ha un forn antic, en part excavat.

Altres masos tradicionals són Tanyà i la Rovira; les masies de l’Aguilar, amb una torre quadrada; el Mas Grau, un gran casal amb galeries i annexos; la Soleia; Casadevall de Savassona, feta de pedra i amb un notable porxo de fusta; la Coromina i Can Garriga. Entre els de construcció més moderna destaquen el Pendís, Can Malgoig, el Munt, la Casanova o Can Toni Xic.

La història

La història del municipi és vinculada a la demarcació senyorial de Savassona. Tavèrnoles en fou sempre el centre religiós més important, com ho revela el seu temple i el fet que Sant Pere de Savassona hagi estat gairebé sempre una filial de Tavèrnoles. Durant molts segles el terme fou conegut amb el nom de baronia de Savassona, fins que Tavèrnoles aconseguí d’imposar el seu nom al principi del segle XX.

El terme de Savassona és esmentat des del 890, i el castell des del 921. Des de molt aviat incloïa també tota la parròquia i actual terme de Sant Esteve de Tavèrnoles. El llinatge dels Savassona és conegut des d’Isarn, que el 990 actuava com a vicari o veguer del terme, el qual formava part dels dominis dels vescomtes d’Osona, convertits des del segle XI en vescomtes de Cardona. Les seves atribucions sobre el terme de Savassona es perderen entre els segles XI i XII, fet seguit de l’enlairament del llinatge Savassona, la genealogia del qual hom pot establir des del 1129. A mitjan segle XIV es convertí per aliança en Vilanova de Savassona, i aquest llinatge, després d’un breu període en què el terme fou concedit a Bernat III de Cabrera, comte d’Osona, recuperà els antics drets. Del 1514 al 1632 foren barons de Savassona quatre senyors anomenats tots ells Antoni Vila. Mort el darrer, el castell i la baronia, ampliada amb el domini de la vall de Sau i el terme de Tavertet, passaren al seu cosí Galceran de Llupià, i d’aquest als Ferrer i Brossa. El títol passà als Desplà el 1826 i després al Díaz de Mayorga (1840), als Urbina i als Díez de Tejada.