La geografia física
Tunísia és constituïda per tres regions naturals: el Tell, l’estepa i el desert. El Tell comprèn les regions muntanyoses del nord, relleus terciaris que s’estenen en direcció SW-NE, tallats per accidents transversals (falles i fosses tectòniques); hi davallen l’Atles del Tell i l’Atles Saharià, i s’hi uneixen formant la serralada tunisiana; al NW, les serralades litorals (Kroumirie i Mogods), poc elevades (1.203 m), continuació de la serralada de Cabília, amb precipitacions abundants (800-1.500 mm/any), són cobertes de boscos mediterranis, amb alzines, alzines sureres, pi blanc, etc. Les costes són altes i rocalloses. La vall del Medjerda, deprimida, que separa ambdues zones muntanyoses, és de sòls fèrtils, amb pluges suficients per als conreus (450 mm/any); es prolonga vers l’E a la plana al·luvial de Tunis. El sector meridional de la serralada tunisiana (ateny 1.544 m al Djebel Chambi) és formada per doms i cubetes transversals separats per depressions i congostos; el clima és més sec (400-600 mm/any); la vegetació hi té caràcter mediterrani meridional. A l’E, els relleus davallen cap a la plana litoral, interrompuda per turons i sembrada de sebkhet (‘llacs salats’); les pluges són de 500-600 mm/any, però les terres són humides, i abunda l’aigua a una escassa profunditat.
Canals a les llacunes salades del xot el Djérid
© J.A. Afonso
L’estepa, situada entre la serralada tunisiana, Gafsa i la mar, és un vast conjunt que davalla esglaonadament des de la frontera amb Algèria fins a la Mediterrània. Comprèn les estepes altes (300-800 m alt.), de clima rigorós i sec, les estepes baixes i el sahel, format per una plana al·luvial (Kairouan, Sousse i Sfax); les precipitacions disminueixen cap al S, i són d’uns 170-350 mm/any); la vegetació, pobra, és sobretot d’espart i d’arbusts espinosos. A la banda meridional el desert pertany al domini saharià; les precipitacions, escasses, són sovint de menys de 100 mm/any, excepte al voltant del golf de Gabes, que, per la proximitat de la Mediterrània, és una regió de transició entre l’estepa i el Sàhara i és jalonada d’oasis. A l’interior, el Djeffara és una plana àrida sembrada de depressions tancades; a l’W, les llacunes salades (xot el Djérid i xot el Gharsa) ocupen una depressió entre el contrafort de les muntanyes de Gafsa i l’altiplà saharià. A excepció d’alguns oasis, la vegetació és escassa a la zona semidesèrtica. Les costes, altes i rocalloses fins al Rā’s el-Abiad, es caracteritzen després per entrades profundes, vorejades de llacunes i dunes, on s’obren els golfs de Tunis, Hammamet i Gabes. Els rius de Tunísia són permanents amb règim variable al N del país, mentre que al S són uadis.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
L’agricultura, principal recurs econòmic, ocupa un terç de la població activa, bé que només una quarta part de la superfície és conreada. País molt pobre en aigua (llevat de l’extrem nord), el desenvolupament de l’agricultura depèn en gran part de l’extensió del regadiu.
Aljubs a Kairouan
© B. Llebaria
Entre els conreus destinats a l’alimentació destaquen els cereals: blat, ordi i, en petita escala, civada i melca. Les oliveres són conreades principalment al Sahel i a Sfax, i representen la cinquena producció d’olives del món. La vinya, conreada al N, és molt important. També són destacables els productes d’horta i la fruita primerenca: tomàquets, pebrots, cebes, pèsols, carxofes, pastanagues, patates primerenques, carbasses, síndries, melons, cítrics de tota mena, pomes, raïm de taula, préssecs, albercocs, peres, prunes i magranes. Són molt apreciats els dàtils del sud (Gabes, Tozeur). Altres conreus són el tabac (zona de Gabes), els llegums (faves i cigrons, base alimentària després dels cereals), el gira-sol, el cotó, la bleda-rave sucrera i la fruita seca (ametlles, figues seques, festucs). L’espart, que creix espontàniament o és conreat a les regions del centre o del sud, semidesèrtiques, és destinat a la fabricació d’originals articles d’exportació. La ramaderia, mancada de conreus de farratge, és important a la regió central, amb ovins i cabres; al N, més humit, hom cria bestiar boví. La pesca, activa, proporciona sardines, verats, seitó, tonyina i esponges (golf de Gabes), i dona lloc a una indústria conservera (Tabarka, Sousse, Mahdia i Sidi Daoud).
La mineria i la indústria
El subsol produeix fosfats a Gafsa (sisè productor mundial), que representen, amb els derivats, una sisena part del valor de les exportacions. Hom extreu també mineral de ferro, de zinc i minerals argentífers. Hom explota sal marina, sal gemma i mercuri i hi ha jaciments de petroli a el-Borma, Douleb i Tamesmida, units per oleoducte al port de la Skhirra, per on és exportat. El petroli, explotat des del 1966, cobreix les necessitats interiors i proporciona la més valuosa de les exportacions. També s’explota gas natural (golf de Gabes). L’energia elèctrica, insuficient, és deguda pràcticament tota als hidrocarburs. La indústria és poc desenvolupada, per la manca de capitals privats i de tècnics; representa un terç del producte interior brut. Té fàbriques de pasta de paper (Kasserine) i paper, fertilitzants (superfosfats, a Tunis i Sfax) i sucre (Béja), a més de les dedicades a la siderúrgia (Menzel Bourguiba i Tunis), la metal·lúrgia del plom (Megrine), el muntatge d’automòbils (Sousse), la refineria de petroli (Bizerta), els pneumàtics, la química, el ciment, els treballs en marbre i forns de calç, el tèxtil, la confecció i els treballs en pell, els cigarrets, les conserves i la cervesa, la farina i sèmoles, el vi i l’embotellament d’aigües. És molt important la indústria oleícola.
Les comunicacions
Els mitjans de comunicació són relativament ben desenvolupats. Els ports principals són Tunis-la Goleta, Bizerta, Sousse i Sfax (el més comercial), dedicats sobretot a l’exportació de fosfats i productes derivats. Però el moviment de tots plegats és molt inferior al de la Skhira, que exporta anualment més de 13 milions de tones de petroli algerià, arribades per oleoducte. L’aeroport principal és a Tunis.
El comerç exterior
El comerç amb l’estranger és clarament deficitari: les exportacions no cobreixen sinó dues terceres parts de les importacions, consistents essencialment en maquinària, derivats del petroli, ferro i acer, en canvi de petroli i derivats, confecció, superfosfats, àcid fosfòric i oli d’oliva. Els proveïdors principals són França, els EUA, Itàlia, Alemanya, Espanya i Bèlgica, i els clients principals són Itàlia, França, els EUA, Alemanya i la Gran Bretanya. El dèficit de mercaderies és saldat en part per les transferències dels treballadors tunisians de l’estranger i pel turisme, que fa que la balança de serveis sigui positiva. Però una part de les importacions resta impagada i s’acumula al deute exterior.
La geografia humana i la societat
La població és constituïda per àrabs (98%) i berbers (que representen l’element autòcton). Predomina la religió musulmana de ritu sunnita (99%). La llengua oficial és l’àrab, però en les relacions comercials s’utilitza el francès.
Homes muntant camells a Tunísia
© J.A. Afonso
Bé que la densitat mitjana és de 62,6 h/km2, la població es reparteix molt irregularment; així, mentre que la regió litoral nord és molt poblada, les regions meridionals tenen densitats de 4-10 h/km2. El coeficient de creixement anual és del 12,2‰ (1998). La població urbana, que sobrepassa el 65%, es concentra a la costa, especialment cap al N, on els centres principals són Tunis —la capital—, Sfax, Sousse, Bizerta i Kairouan.
República independent (1957), la constitució (1959, esmenada el 1988, el 1999 i el 2002) atribueix extensos poders al president, que és alhora cap de govern. El poder legislatiu és exercit per l’assemblea nacional, unicameral, amb 182 membres elegits per sufragi universal per cinc anys. Tunísia és membre de l’ONU, de l’OUA i de la Lliga Àrab, i té un acord d’associació amb la Unió Europea.
La història
Dels orígens a la caiguda dels hàfsides
Habitada per berbers númides i colonitzada a la costa pels fenicis (I mil·lenni aC), els tirs hi fundaren Cartago, que a poc a poc imposà el seu domini sobre les altres colònies fenícies, fins que caigué sota els romans (146 aC). Amb els regnes de Numídia, al S i a l’W, també ocupats, formà la província romana d’Àfrica.
La mesquita de Kairouan
© B. Llebaria
Subjecta a l’annona i profundament romanitzada, fou un dels centres més florents del cristianisme occidental (n’eren oriünds Tertul·lià, Cebrià, Agustí, etc.).
Conquerida pel vàndal Genseric (439) i pels bizantins (533), amb la invasió àrab (647) integrà la Ifrīqiya musulmana. La islamització de les tribus berbers fou molt ràpida, a causa sobretot de l’expedició de militars àrabs d’Egipte, entre els quals hi havia ‘Uqba ibn Nāfi‘, que fundà a l’interior la ciutat de Kairouan. Depengué, successivament, dels califats omeia i abbàssida. Un dels governadors nomenats per Bagdad, Ibrāhīm al-Aglab, constituí un regne independent aglàbida al segle IX, amb capital a Kairouan.
Inclosa dins l’imperi fatimita d’Egipte (segle X), el govern de la regió fou encomanat als Banū Zīrī zírida. En negar-se aquests a continuar reconeixent l’autoritat dels califes del Caire, els fatimites provocaren la invasió d’Ifrīqiya per part de les tribus beduïnes hilalites d’Aràbia, les quals anorrearen el país (destrucció de Kairouan, el 1057).
Vista de Monastir des del convent fortificat (ribat) del segle VIII
© Fototeca.cat
L’anarquia sembrada pels beduïns afavorí la intervenció normanda a través de Sicília (Roger II), frenada aviat quan Ifrīqiya fou inclosa dins l’imperi almohade (1159).
Així mateix, els governadors almohades crearen una nova dinastia local, la hàfsida, que s’independitzà (1228-1575) i promogué una de les èpoques més esplendoroses del país (expansió fins a Ceuta i Trípoli i gran desenvolupament econòmic i cultural). La caiguda del regne hàfsida fou deguda, ultra a la intervenció benimerina (1347-50), a les lluites hispanootomanes per tal d’ocupar la Mediterrània, on el port de la Goleta, a la ciutat de Tunis, constituïa un centre clau.
Del domini otomà al protectorat francès
Malgrat els intents hispànics d’impedir l’avanç otomà, el país caigué en poder dels turcs (1575). Durant la dominació otomana, Tunísia fou governada de primer pels beis, de la dinastia muradita, encapçalada per Murād I (1628-31), que es mantingué fins el 1702 amb Murād III.
A mitjan segle XVI s’inicià lentament la immigració de moriscos hispànics (incrementada el 1609 amb el decret d’expulsió), que fundaren nuclis de població, introduïren noves tècniques agrícoles, artesanes, bèl·liques i científiques i representaren un gran impuls per a l’economia del país. Llur influència es reflecteix clarament a la mesquita de Testour i en altres construccions civils, on apareixen tècniques toledanes d’enrajolament, ceràmica vidriada i estucament.
Els moriscos immigrats constituïren un grup endogàmic que conservà el castellà fins ben entrat el segle XVIII i es considerà superior, racialment i culturalment, als indígenes tunisians. Amb la caiguda dels beis muradites arran de la invasió algerina del 1702, pujà la nova dinastia beilical dels husseinites, i la dependència tunisiana de la Porta fou cada vegada més feble: el bei Aḥmad I (1837-56), amb l’ajuda francesa, aconseguí no haver-li de pagar tributs. Muḥammad VI al-Ṣādiq (1859-81) organitzà l’administració a l’europea i proclamà (1861) una constitució, per la qual Tunísia era considerada monarquia hereditària, dirigida pel bei i per un consell legislatiu de 60 membres.
La forta crisi econòmica (provocada per les epidèmies de fam del 1784, el 1805 i el 1818) motivà la intervenció francesa (interessada pel país d’ençà de l’ocupació d’Alger, el 1830); pel tractat de Qaṣṣar Sa’īd (1881) hom en reconegué la sobirania, i sota el bei ‘Alī IV ibn Ḥusayn (1881-1902) fou declarat el règim de protectorat (1883). Les mesures de la nova administració (substitució de ministres indígenes per tècnics francesos, desamortització dels béns públics religiosos, pas de les terres més fèrtils a mans del colons francesos, etc.) provocaren el malcontentament, bé que la resistència política organitzada no s’inicià fins al començament del segle XX. Els resistents més notables foren ‘Alī Baš-ḥamba i al-Ṯā’alibī (ambdós exiliats l’any 1931).
El camí a la independència
L’impuls dels corrents nacionalistes donà lloc a la creació del Partit dels Joves Tunisians (protagonista dels desordres populars de 1911-12), la tasca anticolonialista i independentista del qual culminà amb la fundació (1919) del partit Al-Ḥizb al-aurr al-dastūrī Destur. L’impuls decisiu fou determinat pel tombant liberal i laic que hi propugnà Habib ibn Ali Bourguiba a partir del 1933.
Durant la Segona Guerra Mundial el bei Muḥammad X al-Munṣif (1942-43), intentant de contemporitzar amb els nacionalistes, constituí un ministeri integrat per diversos notables del Destur; acusat de col·laboracionisme amb l’Eix, fou destituït i ocupà el seu lloc Muḥammad XI al-Amīne (Lamine Bei).
La mesura provocà nous desordres, que l’administració francesa procurà de calmar concedint algunes reformes, com la del Gran Consell de Tunísia, que a partir d’aleshores (1945) fou constituït paritàriament per representants francesos i tunisians. En l’endemig, Bourguiba aconseguí el suport de la Lliga Àrab i participà, al Caire, en la creació de l’oficina del Magrib (1947); l’ONU anuncià la propera independència de Líbia i cresqueren les exigències del Destur. El 1952 Bourguiba fou empresonat, però els desordres subsegüents obligaren França a concedir la independència (20 de març de 1956).
El socialisme de Bourguiba
Bourguiba, elegit president de l’assemblea nacional i cap del govern, deposà el darrer bei, abolí la monarquia i proclamà la república (1957). Les relacions amb França foren agreujades amb motiu del suport que Tunísia prestà a l’FLN algerià i, sobretot, amb l’ingrés a la Lliga Àrab. De Gaulle en feu evacuar les tropes franceses, llevat de la guarnició de Bizerta, que romangué fins el 1963. Hom inicià la reforma agrícola i les col·lectivitzacions comercials i industrials.
El 1964, després de l’establiment de les fronteres amb Algèria, França rompé les relacions comercials amb Tunísia i es produí una greu devaluació del dinar. A l’interior, el partit governamental i el seu president es decantaren cap a posicions autoritàries: al novè congrés del partit Destur (1974) instaurà un règim de partit únic i H. Bourguiba concentrà en la seva persona el poder polític: el 1974 fou designat president vitalici del partit Destur (oficialment, Parti Socialiste Destourien) i, el 1975, modificà la constitució per tal d’esdevenir també president vitalici de la república.
En 1977-78 la crisi econòmica fou motiu de greus avalots. Les subsegüents mesures de liberalització política no impediren que les eleccions del 1981 fossin guanyades àmpliament pel Front Nacional, coalició formada pel Destur i la Union Générale des Travailleurs, tot i que hi participaren la majoria dels partits polítics. Al llarg dels anys següents, el deficient estat de l’economia afavorí el creixement del fonamentalisme islàmic, que el govern perseguí implacablement.
Ben ’Alī: autoritarisme i liberalització econòmica
A la darreria del 1987, Bourguiba, declarat incapaç per a governar, dimití el càrrec i fou substituït pel primer ministre Zine al-Abidine Ben ‘Alī, el qual emprengué algunes reformes constitucionals (abolició de la presidència com a càrrec vitalici, establiment d’eleccions presidencials cada cinc anys, llei de premsa més permissiva i ampliació dels criteris per a la legalització de partits polítics), que no afectaren, però, el sistema electoral, el qual afavoria clarament el partit en el poder.
En política exterior, les relacions amb els altres estats del Magrib, especialment amb Líbia i Algèria, foren fluctuants: el govern tunisià secundà diversos projectes de cooperació del Magrib (membre de la Unió Àrab del Magrib des de la seva creació el 1989), però també s’enfrontà amb Líbia, que acusà d’estar al darrere de diversos intents de desestabilització del país i, des del 1991, arran de l’esclat de violència a Algèria, es distancià d’aquest estat.
El 1982 Tunísia acollí l’OAP quan fou expulsada del Líban. L’octubre del 1985 la força aèria israeliana bombardejà el quarter general de l’OAP, situat prop de la capital, i el 1988 Abu Jihad, cap militar de l’OAP, fou assassinat a Tunis. El govern tunisià acusà Israel d’haver planejat l’atemptat. Les eleccions legislatives de l’abril del 1989 posaren al descobert el panorama polític del país, dividit majoritàriament entre el partit governant, l’RCD (Agrupació Constitucional Democràtica) i el Hezb Ennahda, exponent de l’integrisme islàmic. El nou primer ministre, Hamed Karoui, recollí del seu predecessor el propòsit de lluitar contra l’avanç dels grups integristes.
Bourguiba fou alliberat, el maig del 1990, de la seva reclusió vigilada de Monastir. La crisi del Golf, encetada el 2 d’agost, resultà conflictiva per al govern, ja que si d’una banda el cap d’estat, Zine al Abidine Ben ‘Alī, condemnà la invasió de Kuwait, no deixà d’afavorir l’opinió popular que es manifestava simpatitzant de l’Iraq i rebutjava la intervenció de les potències occidentals. Aquesta concordança entre l’opinió pública i el govern permeté a aquest, en començar el 1991, de llançar una seriosa ofensiva contra els integristes.
Al llarg dels anys noranta es consolidà l’estratègia del president Ben ‘Alī: obertura econòmica i tancament polític. La situació econòmica evolucionà positivament, tot i que de manera moderada, i el PIB augmentà gràcies a l’afluència de turistes. L’acord de lliure comerç amb la UE del 1995 consolidà les perspectives de creixement. Paral·lelament a aquesta obertura econòmica, el règim tunisià reforçà l’autoritarisme. Els islamistes d’Ennahda foren durament reprimits, i la Lliga Tunisiana dels Drets de l’Home fou atacada per la publicació d’informes sobre els abusos de poder. Els partits de l’oposició també foren perseguits, i, gràcies al frau electoral, l’oficialista Agrupació Constitucional Democràtica s’imposà a les legislatives del 1993 i a les municipals del 1995.
Ben ‘Alī aconseguí el suport explícit dels EUA, de França i de la UE, perquè hom considerava Tunísia com el més fidel aliat d’Occident en un Magrib amb una forta implantació integrista, malgrat el control ferri de l’oposició i el monopoli governamental de la política i la informació. El govern dugué a terme accions preventives periòdiques de detenció d’activistes dels drets humans, sindicalistes i estudiants, combinades amb ambicioses polítiques socials per a guanyar-se la conformitat de la població.
Les eleccions de l’octubre del 1999 es realitzaren en aquest clima de repressió, tot i que s’admeteren dues candidatures alternatives a les del president Zine al-Abidine Ben ‘Alī. Molt afeblida políticament, l’oposició no pogué impedir la victòria del president, que obtingué el 99,4% dels sufragis. En les eleccions locals del maig del 2000, l’Agrupació Constitucional Democràtica, el partit presidencial, aconseguí el 92% dels vots, enmig del boicot de la majoria de partits de l’oposició. En unes convocatòries molt controlades, el maig del 2002, Ben ‘Alī es reforçà en el poder mitjançant un referèndum constitucional que el facultava a presentar la candidatura per dos mandats més, el primer dels quals revalidà l’octubre del 2004.
Ben ‘Alī hagué de fer front, també, a l’hostilitat de determinats sectors islamistes pel seu clar alineament amb la lluita antiterrorista global encapçalada pels EUA a partir dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, com ara un atemptat en una sinagoga de Gerba que provocà 21 morts l’abril del 2002 (si bé, com la majoria d’estats àrabs moderats, discrepà de la intervenció nord-americana a l’Iraq). D’altra banda, els desacords sobre qüestions relacionades amb reformes en el món àrab es manifestaren amb la cancel·lació, pel govern tunisià, de la cimera que la Lliga Àrab havia de celebrar a Tunísia el març del 2004.
Amb uns resultats notables, que situaven (2004) Tunísia en el primer lloc d’Àfrica després de Sud-àfrica en l’Índex de Competitivitat del Fòrum Econòmic Mundial, Ben ‘Alī prosseguí la política de liberalització i privatitzacions iniciada el 1986, mantingué la inflació sota control i aconseguí un bon clima per a la inversió estrangera. Entre els principals reptes del govern hi havia la reducció de l’elevadíssim atur crònic (molt per damunt de les xifres oficials, situades entorn del 15%) i la finalització, el 2005, de l’Acord Multi-Fibres, pel qual la Unió Europea donava prioritat a les importacions tunisianes de tèxtils (que els primers anys del segle XXI constituïen el 40% de les exportacions, més del 75% destinades a la UE), i la persistent balança comercial negativa.
El juliol del 2005 el Parlament esdevingué bicameral, amb una nova cambra alta, la Cambra dels Consellers, dominada pel partit governamental RCD. Durant el segon mandat s’accentuaren, malgrat l’estabilitat i una relativa prosperitat econòmica, algunes de les contradiccions del règim de Ben ‘Alī, en particular la seva pretensió de mostrar-se com un exemple d’obertura dins del món àrab, i determinades actuacions de manifest autoritarisme, generalment justificades des del govern per la necessitat de combatre l’islamisme radical.
Durant l’any 2007 foren alliberats 135 membres de l’organització islamista prohibida Hezb Ennahda, mentre que un centenar més romania a la presó, entre ells, l’advocat de drets humans Mohamed Abbou, empresonat el 2005, que inicià diverses vagues de fam en protesta per la seva situació i que no fou alliberat fins el juliol del 2007. El gener del 2008 fou permesa la fundació del Sindicat Nacional de Periodistes Tunisians.
En l’àmbit de la lluita antiterrorista, el gener del 2007, el ministre de l’Interior, Rafek Belhaj Kacem, declarà desarticulat un grup que planejava atemptar contra ambaixades estrangeres i diplomàtics, en una operació portada a terme després d’un enfrontament entre la policia i membres del grup. Reforçat en la seva imatge de modernitat i prooccidentalisme, l’octubre del 2009 Ben ‘Alī fou reelegit en el càrrec per cinquena vegada consecutiva, amb el 90% dels vots, segons els resultats oficials. L’oposició i grups de drets humans acusaren el govern de pràctiques fraudulentes i de falsejar els resultats.
El primer ministre Mohamed Ghanouchi intentà aleshores formar un govern d’unitat, però l’intent d’incloure-hi estrets col·laboradors de Ben ‘Alī desencadenà un fort rebuig que l’obligà a dimitir. En el seu lloc ocupà el càrrec, també provisionalment, Béji Caïd Essebsi. Al juny Ben ‘Alī fou jutjat en absència i sentenciat a 35 anys de presó.
De la Primavera Àrab ençà
Amb l’empitjorament de l’economia, afectada per la crisi global, el gran creixement de l’atur provocà un descontentament sense precedents que es traduí en una onada de revoltes generalitzades des del 2010, que la repressió del govern no feu sinó atiar i estendre. Desbordat per la situació, el gener del 2011 Ben ‘Alī hagué d’abandonar el poder i exiliar-se. El Consell Constitucional designà aleshores Fouad Mebaza president interí. Al març fou dissolt l’RCD, el partit oficial del règim de Ben ‘Alī. La revolució tunisiana fou la primera de les revoltes populars conegudes amb el nom de Primavera Àrab que desafiaren i, en alguns casos enderrocaren, diversos règims autoritaris del món arabomusulmà. A la veïna Líbia, la guerra civil a què donà lloc l’enderrocament de Moammar al-Gaddafi provocà una gran afluència de refugiats a Tunísia i un breu enfrontament armat. A l’interior, la incertesa provocà també un èxode massiu de tunisians a l’illa italiana de Lampedusa que donà lloc a una catàstrofe humana.
L’octubre del 2011 els islamistes d’Ennadha obtingueren una clara victòria en les eleccions a l’Assemblea Constituent (90 dels 217 escons). Els nacionalistes i laics del Congrés per la República guanyaren 30 escons i l’esquerra 21. El 12 de desembre l’Assemblea Constituent elegí el defensor dels drets humans i opositor històric del règim de Ben ‘Alī, Moncef Marzouki president del país.
Les tensions entre laics i islamistes no tardaren a aflorar i, des de mitjan 2012, tingueren lloc enfrontaments de radicals salafistes agrupats en l’organització Ansar al-Xaria, partidaris d’un estat islàmic, amb la policia. A l’agost la capital fou novament escenari de grans protestes contra l’esborrany de la constitució, que disminuïa l’estatut de les dones, i novament, el febrer i el maig del 2013, per la mort d’un activista antiislamista i un líder de l’oposició, respectivament. A l’agost el govern tunisià declarà Ansar al-Xaria grup terrorista, i a l’octubre l’Ennahda cedí el govern a un executiu de transició fins a la celebració d’eleccions el 2014. El gener del 2014 l’Assemblea Constituent aprovà una nova constitució per àmplia majoria. El nou text establia la paritat de sexes en les assemblees legislatives i l’Ennahda accedí a retirar totes les referències a la llei islàmica. Les eleccions legislatives de l’octubre donaren la majoria al bloc secularista Nidaa Tounes, i al desembre el candidat d’aquesta coalició Béji Caïd Essebsi, que havia ocupat càrrecs durant l’era Ben ‘Alī, derrotà Marzouki en la segona volta de les eleccions presidencials.
El març del 2015, un atemptat terrorista al museu arqueològic del Bardo feu 23 morts, 20 dels quals turistes (dos catalans). L’atac, reivindicat per l’organització gihadista internacional Estat Islàmic, rebé una àmplia condemna internacional i fou interpretat com un intent de desestabilitzar la fràgil democràcia de Tunísia, l’únic país on la Primavera Àrab no havia acabat en guerra o amb la imposició d’un règim autoritari. Com a mesura per a combatre l’amenaça terrorista, el govern establí l’estat d’emergència, que es mantingué al llarg del 2016, quan, entre altres atacs, membres de l’Estat Islàmic intentaren conquerir la ciutat de Ben Guerdane, propera a la frontera amb Líbia.
El juliol del 2019 morí el president Essebsi, i de manera interina ocupà el càrrec Mohamed Ennaceur. A l’octubre se celebraren eleccions presidencials, que guanyà en la segona volta el polític independent Kaïs Saïed, amb el suport de l’Ennahda. El juliol del 2021 Saïed anuncià la suspensió de les activitats del Parlament, cessà el primer ministre, Hichem Mechichi, i s’atorgà plens poders, acció que justificà en l’article 80 de la Constitució, que li permet adoptar mesures excepcionals en una situació d’emergència nacional.