La geografia física
Morfològicament hom hi distingeix la zona herciniana del massís de Bohèmia, al sector occidental, i el solc format per les conques de Moràvia i Silèsia a ponent. El massís de Bohèmia, format per antics blocs hercinians, es presenta com un altiplà vorejat per serralades disposades en forma de quadrilàter, que són: al N, i en direcció SW-NE, les muntanyes Metal·líferes; al NE, i en direcció NW-SE, la serralada dels Krknose, on hi ha la màxima altitud (1.602 m), i els Sudets; al S, i en direcció NE-SW, els turons txecomoravians; i a l’W la Selva de Bohèmia.
El riu Sazava, que forma part de la important xarxa de rius del territori de Txèquia
© Corel Professional Photos
La conca de Moràvia assenyala la transició entre Bohèmia i l’estat veí, Eslovàquia. Els sòls són variats i rics. S'hi troben àrees de txernozem i sòls bruns a les planes més seques. On la precipitació anual supera els 600 mm es desenvolupen sòls podzòlics. A les ribes dels rius hi ha terres d´al·luvió, molt aptes per a l’agricultura. A Bohèmia predominen les margues i les sorres. La situació continental, allunyada de la mar, i la disposició del relleu determina el clima continental, però de transició entre el continental propi de l’Europa de l’Est i el de l’Europa occidental. Encara que no hi ha zones climàtiques ben diferenciades, hom troba una successió de variacions climàtiques relacionades amb la diversa topografia i medis naturals. La temperatura mitjana del mes de gener a Praga és de 0ºC, i la de juliol, d’uns 20ºC; les mínimes absolutes arriben a més de -10ºC a les muntanyes de la Bohèmia Oriental. La pluviositat oscil·la de 500 mm anuals a les planes de Bohèmia fins a uns 1 000 a les muntanyes del N. La precipitació màxima es dóna al juliol i la mínima, al febrer. El territori txec alimenta hidrogràficament dues grans conques fluvials: la de l’Elba (amb l’Ohre, el Mže, l’Otava i el Vltava) i la del Danubi (amb el Dije i Morava). A més hi ha una important xarxa de rius menors de relativa importància econòmica. Els boscs ocupen prop d’un terç del territori, sobretot a les àrees de muntanya. Són principalment de caràcter centreeuropeu: rouredes a les terres baixes i fagedes més amunt. Les coníferes més abundants són l’avet, el pi roig i la pícea.
La geografia econòmica i l’economia
En el conjunt de la producció, el pes de l’agricultura ha anat reculant al llarg dels anys, mentre que la indústria i els serveis adquirien cada cop més rellevància. Així, el 2000 un 5% de la població activa es dedicava a l’agricultura. Hom hi dedica al voltant del 54% de la superfície del país, i les zones agrícoles més important es troben a les valls de l´Elba i el Vltava, i a les planes de les ribes del Morava.
Estació de ferrocarrils de Praga
© Corel Professional Photos
Les collites més importants són el blat de moro per a farratge, la bleda-rave sucrera, el blat, l’ordi, la civada, les patates, el sègol, el llúpol, el lli i les hortalisses. La vinya i la producció de vi tenen una certa importància al SE de Moràvia i a la plana de Malnik, a Bohèmia. En la cria de bestiar destaquen el porc, l’oví i l’aviram. L’explotació forestal, especialment a les muntanyes del SW de Praga, als districtes del NE i a les serralades del SE, és una font de riquesa destacable, bé que en els últims anys la pol·lució produïda per la indústria hagi malmès molts boscs. En conjunt, el sector agrícola txec té un bon nivell de mecanització i una considerable integració entre producció i transformació. La industrialització del territori es fonamentà en els abundants dipòsits de carbó (lignit), especialment a la vall d’Ostrava-Karvinà, a Plzeň i a Oslavany. Sotmeses secularment a una intensa explotació, actualment molts dels jaciments són exhaurits i hom explota lignits de poca qualitat. Hi ha també reserves de ferro al N de Moràvia i a Bohèmia Oriental.
Vista del castell i de l’estany de la població de Jindrichuv Hradec
© B. Llebaria
La major part de l’energia elèctrica és generada en centrals tèrmiques alimentades amb lignits de poca qualitat, cosa que ha comportat greus problemes ecològics. La resta es genera en centrals nuclears. Els embassaments al llarg del Vltava proveeixen d’electricitat Praga i les ciutats del sud. Pel que fa al petroli i el gas natural, Txèquia es proveeix d’aquestes fonts d’energia mitjançant oleoductes i gasoductes procedents de Rússia. La indústria és el principal sector de l’economia: ocupa la major part de la població activa i és la principal font de riquesa del país. És molt diversificada, i els sectors més desenvolupats són els de la metal·lúrgia i la maquinària. Pel que fa a la metal·lúrgia hom produeix ferro colat i acer pla i enrotllat. En la indústria mecànica sobresurt la fabricació d’automòbils (Skoda), motocicletes, maquinària agrícola i industrial, eines, equipament elèctric i electromecànic, material ferroviari, vaixells fluvials, avions, armament i aparells d’electrònica. Segueix en importància el sector de béns de consum, en el qual destaquen les indústries tèxtils de la pell i la confecció, mobles, ceràmica i vidre (aquests últims exportats a gairebé tot el món). L’alimentària és també una important font de divises, sobretot gràcies a l’exportació de cerveses (de Plzeň). A més es produeixen derivats del sucre i la llet, farines i cigarretes. Amb menor importància dintre de les produccions totals es troba la química i la petroquímica, amb indústries de materials plàstics, colorants, adobs nitrogenats i superfosfats, cautxú sintètic, àcids, productes farmacèutics i derivats del petroli. El turisme és un sector important a Txèquia, gràcies als recursos paisatgístics i naturals, el llegat cultural (cas de Praga) i les àrees amb cultures ben diferenciades, com la Silèsia i la Valàquia. El país és molt dependent del comerç amb l’exterior, encara que la balança comercial no és fortament deficitària. Té relacions comercials amb molts països, especialment amb els de la Europa de l’Est i central i l’ex-Unió Soviètica, Alemanya, Polònia i Àustria. Importa, en primer lloc, petroli, seguit de maquinària, gas natural, minerals metàl·lics, metalls elaborats no ferrosos, automòbils i manufactures diverses. Exporta maquinària especialitzada, automòbils, ferro i acer, primeres matèries, productes tèxtils, ceràmica i vidre. La xarxa de comunicacions té bones i transitades carreteres i un sistema racional de ferrocarril, mitjançant el qual hom realitza la major part del tràfic. Disposa de vies navegables ben aprofitades, ja que per l’Elba es desenvolupa part del comerç amb Alemanya. Els vaixells de calat petit poden navegar pels afluents com el Morava, danubià, i el Vltava, que ho és de l’Elba, i també per l’Oder, que comunica la Silèsia txeca amb la polonesa i amb la mar Bàltica pel port polonès de Scezin, on té la base la marina oceànica txeca. La moneda és la corona. El territori de l’actual Txèquia concentrava la major part dels recursos i aportava la major part del PNB de l’antiga Txecoslovàquia socialista. Ja abans de la partició d’aquell estat, l’esfondrament del bloc socialista comportà una transició accelerada vers l’economia de mercat, que es complicà arran de la crisi econòmica que acompanyà la fi del règim socialista i per la baixa rendibilitat d’algunes de les grans indústries estatals. Hom duu a terme un procés de privatització. Malgrat les dificultats, per la infraestructura i la diversificació de la seva economia, Txèquia és un dels estats de l’antic bloc socialista més ben situats per a dur a terme el canvi al capitalisme.
La geografia humana
País de creixement demogràfic baix (al voltant del 2‰), la densitat de població és feble per a un país industrialitzat: 130 h/km2, bé que, després d’Alemanya, és l’estat més poblat de l’Europa central. La població es concentra a les regions industrials i agrícoles més riques, Bohèmia Septentrional i Moràvia Septentrional, mentre que la Bohèmia Meridional té l’índex més baix, vora els 60 h/km2.
L’església de Sant Nicolau, a la ciutat de Praga
© B. Llebaria
Prop del 75% de la població és urbana i viu sobretot en ciutats petites i mitjanes; només Praga supera el milió d’habitants. La segueixen en importància Brno, Ostrava, Olomouc, Zlín, Plzeň, České Budějovice i Hradec Králové. Destaquen zones molt poc poblades en algunes terres frontereres, especialment als Sudets, a causa de la deportació de la comunitat alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Ètnicament, la població és dominada pel txecs, que suposen el 90% del total. Els moravians suposen el 3,6% del total (2001). Hi ha algunes minories, entre les quals destaca la polonesa. La llengua oficial és el txec. Hi ha universitats a Praga (fundada el 1348), Olomouc i Brno. A Txèquia conviuen diverses comunitats cristianes. Hi predomina l’Església catòlica, amb dos arquebisbats (Praga i Olomuc). S’hi troba l’Església hussita i la confessió reformista majoritària és l’Església evangèlica dels germans bohemis, presbiteriana, seguida de l’Església luterana de Silèsia. L’Església ortodoxa autocèfala és governada pel metropolita de Praga. Hi ha una petita comunitat jueva. Txèquia formà part de la República Federativa Txecoslovaca en 1948-92 i el 31 de desembre de 1992 se separà d’Eslovàquia i formà l’estat actual, la forma de govern del qual és la República parlamentària. El poder legislatiu és exercit pel parlament bicameral format per la cambra dels diputats (200 membres elegits cada quatre anys) i el senat (81 membres elegits per sis anys). El president deté el poder executiu, i és elegit cada cinc anys pel Parlament. Txèquia és membre de l’ONU, del FMI, de la CSCE, el BERD, el Consell d’Europa l’OTAN, i membre associat de la UE.
La història
Ceský Krumlov
© Fototeca.cat-Corel
Arran de la partició de Txecoslovàquia en dos estats independents, l’1 de gener de 1993 es constituí Txèquia com a estat unitari, democràtic i de dret. El mateix mes Václav Havel fou reelegit president de la república. El govern de coalició quadripartit, dominat pel Partit Democràtic Cívic de Václav Klaus, vencedor en les eleccions del juny del 1992 per al govern txec de l’antiga República Federal de Txecoslovàquia, seguí concentrat, amb ajudes dels estats occidentals, en la tasca d’implantar l’economia de mercat. La coalició de govern patí la primera crisi seriosa al gener del 1995, quan la minoritària Aliança Cívica Democràtica (ODA) acusà els serveis secrets de l’estat de l’obtenció i ús il·legal d’informació contra les forces polítiques de Václav Klaus. En el pla econòmic, la política de Klaus de privatització de les empreses estatals (en què participaren, a través de la compra de cupons, milions de ciutadans) tingué més èxit que en altres països excomunistes per la proximitat amb l’Europa occidental i pel baix nivell de deute extern, que afavorí les inversions estrangeres. Tanmateix, el nivell de sou real el 1996 era inferior al del 1989. Les eleccions parlamentàries de maig-juny del 1996, les primeres des del “divorci amistós” amb Eslovàquia, donaren com a resultat la pèrdua, per dos escons, de la majoria absoluta de la coalició governamental de centredreta: el Partit Cívic Democràtic (ODS) del primer ministre Václav Klaus; la Unió Cristianodemòcrata (KDU-CSL), hereva del Partit Popular Cristià (antiga formació titella del règim comunista) i l’Aliança Democràtica (ODA). La campanya conservadora es basà en els èxits de la “revolució liberal”, reflectida en el bon resultat de les privatitzacions massives i l’afluència de capital estranger, sobretot alemany. Hom formà un govern de minoria liderat per l’ODS —i encapçalat novament per Klaus—, que aconseguí la confiança del parlament gràcies a l’abstenció dels socialdemòcrates. Al novembre del 1997, però, V. Klaus presentà la dimissió. La política exterior txeca se centrà en l’objectiu d’estrènyer relacions amb l’Europa occidental a través de l’ingrés a les principals institucions europees: la Unió Europea (al febrer del 1995 fou signat un tractat d’associació i al gener del 1996 hom féu la demanda formal d’adhesió) i l’OTAN (aprovada per aquest organisme perquè s’hi integrés el 1999). El començament d’un període d’estancament econòmic, que més tard es convertí en recessió, i les repetides acusacions de corrupció comportaren la dimissió del primer ministre, Václav Klaus, al novembre del 1997. El president Václav Havel demanà al banquer Josef Tosovsky que formés govern, i aquest acceptà l’encàrrec, amb el compromís d’organitzar eleccions per al juny del 1998. Mentrestant, la crisi s’agreujà, amb una contracció del PIB de prop del 2,3% (1998) i un important augment de l’atur, que se situà en el 8,4%. Les eleccions del juny foren una disputa entre el Partit Socialdemòcrata i el Partit Democràtic Cívic, que, inesperadament, al terme de les eleccions, formaren govern conjuntament per la majoria insuficient dels socialdemòcrates (74 escons dels 200 que componen el parlament). Al març del 1999, el govern signà l’adhesió a l’OTAN dies abans dels bombardeigs contra l’antiga Iugoslàvia. Tot i els canvis (accelerats des de la candidatura formal a la UE, al desembre del 2002, i del resultat afirmatiu en el referèndum sobre l’ingrés al juny del 2003, que tingué lloc al maig de l’any següent), l’assoliment d’un nivell adequat en diversos indicadors macroeconòmics (especialment els fixats pel Tractat de Maastricht, com ara els de dèficit i deute, excessivament elevats) requeria encara l’aplicació d’ulteriors reformes. L’atur, d’altra banda, es mantenia entorn d’un persistent 10%. Al gener del 2000 el PCD de Klaus renovà el suport extern al govern en minoria del Partit Socialdemòcrata encapçalat pel primer ministre Miloš Zeman, acord que rebé fortes crítiques del president Václav Havel. Al gener del 2001 es produïren grans manifestacions contra la gestió dels mitjans de comunicació públics pel govern, el qual s’acusà de manipular informació. Arran de les protestes, que causaren una greu crisi política, dimití el director general de la televisió. En les eleccions del juliol del 2002 els socialdemòcrates, liderats per Vladimir Špidla, aconseguiren majoria relativa i formaren un govern de coalició amb dos partits centristes menors.
Al febrer del 2003, Havel deixà la presidència del país (que ocupava des del 1993 i, a l’antiga Txecoslovàquia, del 1989 al 1992), i el parlament elegí en el càrrec el conservador Václav Klaus. Al juny del 2004, la impopularitat de Špidla (sobretot pel que fa a la seva política econòmica) el portà a dimitir, i a l’agost el succeí com a primer ministre Stanislav Gross el qual, a l’abril del 2005 fou substituït pel socialdemòcrata Jiri Paroubek en formar-se una nova coalició de govern. Al juny del 2006 se celebraren eleccions legislatives que donaren un resultat molt ajustat entre els diversos partits. Finalment, el PCD formà al setembre un govern de coalició encapçalat per Mirek Topolanek amb altres partits de centredreta que no superà una moció de confiança al mes següent. Klaus encarregà a Topolanek la formació de govern per segon cop, i al gener del 2007 el parlament elegí una nova coalició de centredreta, govern, tanmateix, en minoria. Aquest any la vida política de Txèquia estigué dominada pel debat sobre el projecte d’instal·lació d’una base de radar antimíssils nord-americana prop de Praga que el govern autoritzà al juliol del 2008 i que provocà una reacció irada de Rússia. Malgrat les, en general, bones relacions amb els estats de la UE, els primers anys del segle XXI es produïren crisis puntuals amb Àustria i Alemanya, en el primer cas, per la posada en funcionament de la central nuclear de Temelin, a la frontera amb aquest estat (2000), conflicte que fou resolt l’any següent amb el compromís txec de reforçar-ne la seguretat; en el segon cas, per la negativa unànime del parlament, a l’abril del 2002, de rebutjar oficialment l’expulsió dels sudets després de la Segona Guerra Mundial. Finalment, la posició txeca favorable a la intervenció dels EUA a l’Iraq i la seva participació en l’operació (març del 2003) creà tensions amb França i Alemanya. Al desembre del 2007 Txèquia s’incorporà al Tractat de Schengen. La inquietud respecte a Txèquia ressorgí quan, al gener del 2009 el declarat euroescèptic Václav Klaus (reelegit a la presidència txeca al febrer de l’any anterior) accedí a la presidència de torn de la UE es posà de manifest quan el nou president es negà a signar la ratificació el Tractat de Reforma (o de Lisboa) prèviament aprovada pel parlament però bloquejada pel Senat. Al març del 2009, el govern no superà una moció de censura i Topolanek anuncià la dimissió. Al començament del mes d’abril, l’independent Jan Fischer fou nomenat primer ministre i assumí la presidència de torn de la Unió Europea.