i Txecoslovàquia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Txecoslovàquia

Geografia històrica
Eslovàquia    República Txeca
La formació de Txecoslovàquia

Nom de l’estat vigent entre els anys 1918-39 i 1946-92, format pels pobles txec i eslovac, que comprenia els territoris de Bohèmia, Moràvia i Eslovàquia.

El projecte d’unir en un sol estat independent els pobles txec i eslovac, sorgit arran de la revolució del 1848 (Bohèmia, Moràvia, Eslovàquia) i oblidat al cap de poc temps, es revifà a les acaballes del segle XIX, impulsat principalment per Tomáš Garrigue Masaryk; la Primera Guerra Mundial donà l’ocasió de fer-lo realitat. En esclatar el conflicte, Masaryk, amb l’ajut d’Edvard Beneš, organitzà a Londres un comitè txec (1915), origen del consell nacional txecoslovac format a París el 1916; després mobilitzà a favor dels aliats milers de combatents txecs i eslovacs, i el 1918 passà als EUA, on obtingué el suport del president Wilson i on el 30 de maig, a Pittsburgh, signà amb representants del poble eslovac un acord que preveia per a aquest una àmplia autonomia en el si del futur estat. Tot seguit el consell nacional a l’exterior assumí les funcions de govern provisional, i com a tal fou reconegut pels països aliats i pel comitè nacional de Praga. Però aquest últim, davant l’ensulsiada del govern imperial de Viena, el 28 d’octubre de 1918 prengué el poder i proclamà la República de Txecoslovàquia, ratificada el dia 30 pel consell nacional eslovac reunit a Turčianský Svatý Martin. Al novembre s’aplegà a Praga una assemblea que designà Masaryk president de la república i redactà una constitució, promulgada el 29 de febrer de 1920, que desplagué als eslovacs, car, malgrat l’acord de Pittsburgh, no els atorgava l’autonomia. Mentrestant, els tractats de Versalles i de Saint-Germain (1919) fixaren les fronteres del nou estat, que incloïa importants minories: alemanys (sudets), rutens i hongaresos. El govern, presidit, successivament, per Karel Kramář, Antonín Švehla, František Udržal i Jan Malypetr, i amb Beneš en la cartera d’afers estrangers, dugué a terme la reforma agrària (el 1919 l’estat expropià 1.200.000 ha de latifundis, la majoria pertanyents a estrangers), obtingué de Polònia la cessió d’una part de la regió de Teschen (1920) i, per tal de fer cara a l’irredemptisme d’Hongria (pretensions sobre Eslovàquia) i dels sudets (temptatives d’integració a Àustria o a Alemanya), conclogué amb Romania i Iugoslàvia la Petita Entesa (1920-21) i cercà l’aliança i la protecció de França (1924). Els conflictes entre les diferents comunitats foren resolts parcialment: el 1927, després d’una forta campanya contra el centralisme txec dirigida pel sacerdot A. Hlinka, Eslovàquia aconseguí un autogovern limitat que, de moment, satisfeu les reivindicacions. Contràriament, el problema sudet, que des del 1926 semblava que anava en camí de solucionar-se, s’agreujà arran de la presa del poder per part de Hitler (1933). L’agitació dels sudets, dirigida pel partit nazi de Konrad Henlein i sostinguda pel Tercer Reich, motivà que el 1935 Beneš acordés amb Moscou que, en cas d’agressió, els soviètics ajudarien Txecoslovàquia, sempre que prèviament hi hagués una intervenció militar francesa en el mateix sentit. Però ni aquest ni els pactes precedents impediren l’expansionisme alemany. Després de l’annexió d’Àustria (març del 1938), Hitler es preparà per actuar contra Txecoslovàquia. Temoroses d’entrar en guerra, França i la Gran Bretanya empenyeren el govern de Praga a fer concessions a Berlín, i, en veure la seva resistència sobre això, negociaren amb Hitler el pacte de Munic (29 i 30 de setembre de 1938), en virtut del qual a l’octubre del 1938 Alemanya ocupà el territori sudet. Aprofitant les dificultats de Txecoslovàquia, Polònia s’apoderà de tota la regió de Teschen, i Hongria s’emparà del S d’Eslovàquia i de la Rutènia carpàtica. Mancada de les seves fronteres estratègiques i abandonada pels països que, com a artífexs del tractat de Versalles, havien fet possible la seva existència, Txecoslovàquia fou condemnada a desaparèixer. L’agonia, però, es prolongà cinc mesos. Beneš, president de la república des del 1935, fou substituït per Emil Hacha, el qual, convocat per Hitler a Berlín, el 14 de març de 1939, en el curs d’una dramàtica entrevista, signà l’acord que posà el destí del poble txec en mans del Führer, i el mateix dia, amb el suport del Tercer Reich, monsenyor Tiso proclamà la independència d’Eslovàquia; l’endemà les tropes alemanyes entraren a Praga, i el dia 16 fou constituït el protectorat de Bohèmia i Moràvia, sota el comandament del Reichsprotektor Von Neurath. A l’inici de la Segona Guerra Mundial, Beneš i el fill de Masaryk formaren a Londres un govern a l’exili, que el 1943 signà amb Stalin un acord que preveia que, restablerta la pau, Txecoslovàquia recobraria les fronteres del 1920, llevat de la part oriental, on la Rutènia carpàtica passaria a l’URSS. Mentrestant, actuava al país la resistència antinazi; per tal de fer-li cara, el moderat Von Neurath fou substituït per Reinhard Heydrich; la mort d’aquest en un atemptat (27 de maig de 1942) fou seguida d’una brutal repressió (destrucció del poble de Lidice, deportacions en massa, etc.). Gràcies als progressos de l’exèrcit soviètic, el 3 d’abril de 1945 s’organitzà a Košice (Eslovàquia) un govern provisional, que el 16 de maig es traslladà a Praga, i gairebé alhora ho feu el constituït a Londres. Tot seguit fou elegit president de la república E. Beneš i es formà un govern de coalició, que nacionalitzà la banca i les indústries bàsiques i expulsà la minoria alemanya i l’hongaresa. Les eleccions del maig del 1946 donaren el 38% dels vots al partit comunista, i el seu líder, Klement Gottwald, esdevingué president d’un nou govern de coalició. El veto de l’URSS a l’adhesió de Txecoslovàquia al pla Marshall (juny del 1947) provocà forts enfrontaments en el si del govern, que es dissolgué quan, el 20 de febrer de 1948, davant la irregular actuació del ministre de l’interior —comunista—, dimitiren els ministres no comunistes, amb el propòsit de forçar la formació d’un nou govern sense comunistes. El PC, que s’havia apoderat del control de la policia, dels sindicats i dels mitjans de comunicació, mobilitzà els seus membres, promogué vagues i manifestacions i feu detenir un bon nombre de dirigents dels altres partits. El cop d’estat de Praga (25 de febrer de 1948) donà el poder als comunistes, els quals, gràcies al domini de la premsa, la ràdio i l’administració, s’asseguraren el triomf en les eleccions del maig del 1948. La promulgació d’una nova constitució, que feia de Txecoslovàquia una democràcia popular, provocà la dimissió de Beneš, que fou succeït per Gottwald (juny del 1948). Els anys següents foren marcats per la integració en el bloc comunista (creixent subordinació a les directrius econòmiques de Moscou i del COMECON) i pels conflictes i les depuracions en el si del partit comunista txecoslovac. El 1960 fou promulgada una nova constitució, i el 1965, davant els fracassos del quinquenni precedent, hom adoptà una nova política econòmica: més atenció a la indústria lleugera i als consumidors, obertura als mercats occidentals, etc. Aquest fou l’inici del procés que menà, al començament del 1968, a la renovació dels dirigents del país: l’estalinista Antonín Novotný hagué de dimitir els càrrecs de secretari general del PC i de president de la república; per al primer lloc fou elegit Alexander Dubček, i per al segon el general Ludvik Svoboda. Dubček i els seus col·laboradors (Ota Šik, Černik, etc.) liberalitzaren el règim (supressió gairebé total de la censura, alliberament d’escriptors empresonats, obertura a l’exterior), democratitzaren el partit i promogueren la reforma constitucional, per la qual, pel gener del 1968, Txecoslovàquia esdevingué un estat federal: l’estat txec (Bohèmia i Moràvia) i l’eslovac (Eslovàquia). Aquest moviment de liberalització, conegut amb el nom de primavera de Praga, inquietà Moscou, i el 21 d’agost de 1968 les tropes del Pacte de Varsòvia ocuparen Txecoslovàquia. No hi hagué resistència, i el govern Dubček, presoner pocs dies, fou alliberat, però la tutela russa impedí de continuar les reformes, i el 1969 Dubček era substituït per Gustav Husák: es restringiren contactes amb l’exterior i els sindicats tornaren a ésser un dòcil instrument del partit. Arran de l’entrada en vigor (1976) dels pactes de l’ONU sobre drets civils i polítics, un grup d’intel·lectuals i obrers, encapçalats per J. Hajek (primer ministre durant el govern de Dubček), signaren (gener del 1977) la dita Carta 77, on era denunciada la no-observança al país dels drets humans. Al XVII congrés del Partit Comunista (1986) Husák fou reelegit secretari general (ho era des del 1975) i fou creat el càrrec de primer ministre. El 1987 se celebrà un procés contra un grup de dissidents que tingué gran ressò internacional. Al gener del 1988 s’efectuaren les primeres mesures de privatització i per l’agost tingueren lloc, i com a mostra de rebuig, grans manifestacions amb motiu de l’aniversari de la invasió soviètica. L’any 1989 es caracteritzà per les manifestacions estudiantils antinazis i antisoviètiques, i Husák deixà la presidència del país, que fou ocupada (desembre) per Václav Havel, amb Dubček com a president del parlament. Al gener del 1990 fou decretada una àmplia amnistia, però també començaren els primers entrebancs de la indústria automobilística i es renovà el comitè central del PC. Al març s’adoptà per al país l’estatut de República Federativa Txecoslovaca i pel juny se celebraren les primeres eleccions lliures. Aquestes donaren la victòria a la coalició Fòrum Cívic contra la Violència (PAV), amb Marian Čalfa com a primer ministre federal. En les municipals del desembre, el Fòrum només resultà vencedor a Eslovàquia, on anteriorment s’havien organitzat manifestacions de protesta per la discriminació lingüística de l’eslovac. El 1991 hom restituí als seus antics propietaris les terres nacionalitzades l’any 1948. La crisi que provocà el buit deixat per l’abolició del sistema de planificació estatal complicà molt, però, la introducció de l’economia de mercat. Pel març fou aprovat un primer esborrany de constitució que garantia la continuació de la federació, però posteriorment cresqueren les reticències dels partits eslovacs respecte al futur ordenament de l’estat, en el qual temien un excessiu predomini dels txecs, superiors econòmicament i demogràficament. D’altra banda, ambdues repúbliques diferien també en l’estratègia en el procés de privatització, que Eslovàquia pretenia dur a terme a un ritme molt més lent. El sentiment secessionista anà creixent en aquesta república malgrat els successius intents d’acord, i en les eleccions del juny la divisió es consolidà amb el triomf del Partit Cívic Democràtic a Bohèmia i a Moràvia, i del Moviment per una Eslovàquia Democràtica a Eslovàquia. Esgotades les possibilitats d’arribar a un acord, el Parlament negocià les condicions de dissolució de la Federació. Václav Havel, disconforme amb la separació, dimití pel juliol, mes en què el Parlament eslovac feu una declaració de sobirania. Pel desembre, el Parlament txec adoptà una nova constitució. El 31 d’aquest mateix mes, Txecoslovàquia fou declarada dissolta i donà lloc als estats sobirans de la República Txeca i Eslovàquia.

Col·laboració: 
MAr

Llegir més...