El seu interès no està ni en el territori que controlava (al moment de la màxima expansió, durant el regnat de Niqmaddu II, tenia uns 50 km de costa i penetrava uns altres 152 km vers l’orient) ni en el seu migrat pes en la política del Pròxim i el Mitjà Orient, sinó en el fet que, gràcies a ella, hom té un exemple clar de com era una de les múltiples ciutats estat en què apareixia dividida Síria-Palestina. Entre aquestes, Ugarit gaudia d’una certa importància, per raó de la seva excel·lent posició geogràfica, la qual li permetia de controlar una part de les rutes terrestres entre Anatòlia i Síria i les que conduïen a Mesopotàmia, així com les marítimes amb Egipte, Xipre i Anatòlia. La vocació d’Ugarit fou, doncs, sempre comercial, bé com a intermediària dels productes d’altri, bé com a exportadora dels seus (armes i atuells de bronze, lli i llana, productes agrícoles, fustes fines, cosmètics, etc). Els seus importants arxius, que comprenen texts escrits sobretot en llengua ugarítica, però també en accadi, hurrita, hittita i xipromicènic, permeten de valorar en termes generals, a diferència del que s’esdevé en altres ciutats estat, mancades de fonts, el seu paper econòmic i, d’una manera aproximada, el decurs de la seva història. Malauradament, aquesta sols és documentada del s XIV al XII aC, bé que hom sap que al s XVIII aC la ciutat era ja florent. Durant aquests dos segles, la constant política més important d’Ugarit fou la seva independència, de primer d’Egipte i més tard dels hittites (de fet, la manca d’independència era pròpia de totes les ciutats estat). Així, el faraó Amenhotep II hi anà el 1430 per sufocar una revolta de la població contra la guarnició egípcia i contra el sobirà propi, favorable a Egipte. El primer rei documentat, però, és Ammištamru I (~1385 aC), contemporani d’Amenhotep III, del qual era vassall. El succeí el seu fill Niqmaddu II (?-1345 aC), coetani dels faraons Akhenaton, Smenkhare i Tutankamon i del rei hittita Šuppiluliumaš I. A causa de la passivitat egípcia, hagué de fer un tractat amb aquest darrer abans d’emprendre la seva segona campanya a Síria (~1360 aC). Un altre tractat, signat després de la gran victòria del sobirà hittita sobre Mitanni, incorporà definitivament Ugarit al bàndol hittita, bé que Niqmaddu II aconseguí, sembla, d’ampliar notablement el seu territori. La situació canvià durant el govern del seu fill Ar-Ḫalba (~1345-1336 aC), contemporani de Horemheb i de Muršiliš II, el qual participà, sembla, en una coalició antihittita. Derrotada aquesta, Ugarit perdé una tercera part del territori. Fou succeït pel seu germà Niqmepa’ (~1336-~1265 aC), que tingué un dels regnats més llargs de la història del Pròxim i el Mitjà Orient (setanta-dos anys) i fou contemporani de Horemheb, Ramsès I, Sethi I i Ramsès II i dels sobirans hittites Muršiliš II, Muwatalliš, Muršiliš III i Ḫattušiliš III. Entronitzat per Muršiliš II, fou fidel als hittites, com ho demostra el fet que participés en la batalla de Kadeš (1300 aC) al costat de Muwatalliš contra Ramsès II. D’altra banda, el tractat de pau (1284 aC) entre Ḫattušiliš III i Ramsès II li permeté de reprendre les relacions diplomàtiques i comercials amb Egipte. El succeí el seu fill Ammištamru II (1265-1235? aC), que ajudà a pagar les despeses de la campanya del sobirà hittita Tadḫuliaš IV contra l’assiri Tukulti-ninurta I. Durant el regnat del seu fill Ibiranu (1235?-1205? aC) sembla que les relacions entre Ugarit i el país hittita es refredaren. Poca cosa se sap hom del govern del seu fill Niqmaddu III (1205?-1200? aC), succeït per Ammurapi (1200? aC), sota el qual Ugarit deixà d’existir, a conseqüència dels atacs dels pobles de la mar o per causes naturals (potser un terratrèmol). Descoberta accidentalment el 1928 per un camperol sirià, la ciutat d’Ugarit començà a ésser excavada l’any 1929 per una missió francesa dirigida per Cl.F.-A.Schaeffer.