Situació i presentació
Limita amb Torroella de Montgrí (E i N), Bellcaire d’Empordà (NW), la Tallada d’Empordà (W), Fontanilles (SW) i Gualta (S).
El municipi s’estén des dels vessants meridionals de l’extrem de ponent del massís del Montgrí, la muntanya d’Ullà, fins a la riba esquerra del Ter. Per la seva situació inclou part de les terres àrides i rocoses del massís i un sector de la plana al·luvial.
El poble d’Ullà i el barri de la Roqueta, que forma part de l’expansió urbana de Torroella, són els dos nuclis de poblament agrupat del municipi. La carretera local de Santa Cristina d’Aro a Figueres (C-31), travessa de SE a NW el municipi d’Ullà. D’aquesta carretera local surt un brancal, a l’extrem occidental del terme, que arriba a Bellcaire i a l’Escala.
La població i l’economia
La població (ullanencs) era relativament elevada vers el 1370 (43 focs, prop de 200 persones), i al principi del segle XVIII no havia augmentat (168 h el 1718). Al llarg d’aquest segle i fins el 1860 s’anà incrementant (300 h el 1787, 497 h el 1860), però a partir d’aleshores disminuí (360 h el 1900) i es mantingué estacionària fins els anys seixanta, que es produí un nou augment gràcies a la immigració que treballava en part a Torroella (389 h el 1960, 443 h el 1970, 766 h el 1975, 869 h el 1979). Si bé es mantingué per sota de 800 h durant la darrera dècada del segle XX, entrat el segle XXI tornà a créixer (773 h el 1990, 787 h el 1996 i 946 h el 2005).
L’economia tradicional ha estat de base agrària: vinya i oliveres als vessants del Montgrí, ara abandonats, i conreus de regadiu a la plana, aprofitant l’aigua del Ter a través del canal de Sentmenat (hortalisses, blat de moro, farratge). Cal destacar ló que han tingut els darrers anys del segle XX els arbres fruiters, especialment les pomeres. Tenen la seu a Ullà la Cooperativa de Fructicultors de la Costa Brava, que funciona des de l’any 1962, i Naturcoop. La cria de bestiar és un bon complement de l’agricultura, sobretot el porcí, l’oví i l’aviram. A més dels llocs de treball que ofereix la veïna vila de Torroella, ocupats per un bon nombre de residents a Ullà, hi ha una sèrie de petites indústries (maquinària per a arts gràfiques, etc.). El turisme i la funció de residència hi han tingut poca incidència.
El poble d’Ullà
El poble d’Ullà, amb 477 h el 2006, és a 21 m d’altitud, al peu de la muntanya d’Ullà i a la vora de la plana, 2 km a ponent de Torroella. Els carrers són estrets i costeruts i conserven alguns antics casals amb elements gòtics i renaixentistes. A la vora del camí que porta a Bellcaire d’Empordà hi ha una font pública, obra dels segles XV i XVI. L’església parroquial de Santa Maria d’Ullà fou bastida a la fi del segle XVIII, a la sagrera del poble vora l’antiga parròquia de Sant Andreu, i fou projectada pel canonge sagristà Bofill. És un gran edifici neoclàssic de planta de creu llatina (àmplia nau amb capelles laterals, transsepte amb cúpula i capçalera rectangular). La portalada és d’arc rebaixat, emmarcada per falses columnes i coronada per una fornícula. El campanar, de planta quadrada, restà inacabat. Al cambril es venera la imatge romànica de la Mare de Déu de la Fossa, talla de fusta policromada d’una gran bellesa, un dels exemplars més notables de l’època (primera meitat del segle XII) a la comarca. Sembla que el nom prové de la seva situació en la primitiva església canonical, que, en ser colgada per la sorra, era anomenada amb el terme de fossa. Al paviment de l’entrada de l’església hi ha dues làpides sepulcrals gòtiques de la segona església canonical de la família dels senyors feudals de Torroella. S'hi conservaven tres capitells romànics del segle XII de l’antiga canònica, els quals passaren el 1955 al Museu d’Art de Girona, juntament amb un portapau i un calze del segle XV.
L’antiga església parroquial de Sant Andreu d’Ullà, substituïda per la col·legiata a la seva extinció, no fou enderrocada i es conserva en una bona part darrere l’absis de la de Santa Maria, a la placeta de Sant Andreu; acull les oficines municipals. És esmentada des del 1182. L’any 1980 es van fer alguns treballs de restauració, i s’han posat al descobert alguns fragments constructius romànics, tot i que la capella mostra moltes reformes i alteracions posteriors. A mitjan segle XIX, Villanueva veié encara les ruïnes de dos temples romànics que pertangueren probablement a l’antiga canònica, ara totalment soterrada. A 300 m del poble trobem, però, un mur, que limita l’anomenat Hort del Capellà, que probablement es va construir utilitzant les restes de les velles edificacions romàniques.
La festa major de la població s’escau pel diumenge pròxim al 22 de juliol, festivitat de Santa Magdalena, mentre que la festa petita es fa pel 8 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Fossa.
Altres indrets del terme
El cau del Duc d’Ullà és una cova situada al vessant meridional, vora la carena de la muntanya d’Ullà, més petita que la del cau del Duc de Torroella però de característiques similars. Com en aquesta, hi han aparegut importants vestigis de poblament prehistòric que les darreres investigacions permeten de classificar dins el Paleolític inferior i mitjà. Al Mas Blanc s’han trobat restes romanes i medievals.
La història
El lloc era possessió dels bisbes de Girona des del segle IX. El document més antic, del 834, és un precepte de Lluís el Piadós que reconeix al bisbe Guimer, entre altres dominis del pagus d’Empúries, villam nuncupatam Olianus cum suis terminis. El 4 de juny de l’any 879 s’hi celebrà un judici en presència del comte Sunyer II d’Empúries per a dilucidar la propietat d’unes terres que foren reconegudes al bisbe de Girona per haver-se demostrat que pertanyien al terme d’Ullà (en el document que registra el plet s’esmenta per primera vegada el nom de Torroella); un judici de característiques similars tingué lloc el 881 a Purtos (poblat identificat recentment pel grup Geseart).
L’església d’Ullà és esmentada el 1117, en una donació del bisbe de Girona Berenguer Dalmau. El 1121 el prevere Pere Vidal hi fundà la canònica regular augustiniana de Santa Maria d’Ullà amb el consentiment del mencionat bisbe de Girona, de l’arquebisbe de Tarragona, el futur sant Oleguer, del comte d’Empúries, Ponç Hug I, i del senyor de Torroella de Montgrí, Ponç Guillem. El cenobi fou construït a la part baixa del terme, prop de la riba del Ter. Segons el Cronicó d’Ullà, que es conservava al monestir, la canònica sofrí un greu saqueig en una incursió musulmana procedent de Mallorca, durant la qual els sarraïns degollaren alguns canonges i se n'endugueren captius d’altres (cal tenir en compte que la mar era aleshores molt més pròxima d’Ullà). La proximitat del Ter fou, d’altra banda, causa de nombroses calamitats per al cenobi. El darrer quart del mateix segle XII el temple era colgat per la sorra portada per les revingudes del riu i hom hagué de bastir una nova església damunt l’antiga, que fou consagrada el 1182 per Berenguer, arquebisbe de Tarragona, i Ramon d’Orusall, bisbe de Girona. Al mateix temps hom confirmà a la canònica diverses esglésies de la comarca (la de Sant Andreu d’Ullà i les de Bellcaire, Canet de Verges, Casavells, Matajudaica, Llabià i Fontanilles).
La jurisdicció d’Ullà, de la mitra gironina (hi tingueren també drets els senyors feudals de Torroella), motivà nombroses desavinences entre els comtes de la primera dinastia emporitana (que conservaven l’alta jurisdicció) i els bisbes, que foren protegits per la corona en la defensa dels seus interessos. La desviació del braç del Ter que desembocava a Empúries vers el que desembocava prop de Torroella produí a la fi del segle XIII greus inundacions a les terres episcopals i reials d’Ullà i Torroella, i el 1303 es redactà a la cort de Girona un memorial de greuges dirigit al comte Ponç V d’Empúries. El 1311 el bisbe dictà una excomunió contra els qui s’apoderaven a Ullà de les aqualexias (terres que deixava l’aigua), que encara s’anomenen a la comarca aigualleixos. La comunitat d’Ullà decaigué amb l’entrada dels priors comendataris des del 1452 i fou secularitzada el 1592 i convertida en col·legiata regida per un prior i quatre canonges. Les riuades continuaren fent estralls i ensorraren l’església consagrada el 1182. Hom construí un nou temple al centre del poble d’Ullà, l’actual parròquia, on es traslladaren els canonges el 1804 i romangueren fins a l’extinció de la col·legiata (1835).