Coalició electoral de centredreta formada entre els sectors evolucionistes del franquisme (Ferran Abril i Martorell, Pío Cabanillas, Leopoldo Calvo Sotelo y Bustelo, Rodolfo Martín Villa, etc) i alguns grups de l’oposició democràtica més moderada, encapçalats per F. Álvarez de Miranda, Francisco Fernández Ordóñez i Joaquín Garrigues Walker. Guanyà amb el 34% dels vots les eleccions legislatives del juny del 1977, i esdevingué l’eix del procés constituent del nou règim parlamentari; malgrat la conversió formal en partit unificat (octubre del 1978) i la victòria electoral del 1979 (34% dels vots), no aconseguí cohesionar les diverses famílies polítiques i clans personalistes que englobava, ni elaborar un programa original més enllà del tòpic centrisme i de l’oportunisme, elevat a norma de govern. Les disputes internes pel poder, i els fracassos en els comicis autonòmics del 1980 al País Basc i a Catalunya —on la UCD originària, dirigida per Carles Sentís i Anfruns, s’havia integrat en Centristes de Catalunya-UCD —menaren a la crisi del gener del 1981: Suárez dimití com a president del govern i del partit, i el II Congrés d’UCD dissocià aquests dos càrrecs, nominant per al primer L. Calvo Sotelo i per al segon A. Rodríguez Sahagún. Aquest no aconseguí d’establir la disciplina, i el viratge conservador del govern, sumat a les noves desfetes a Galícia i Andalusia, accelerà la descomposició d’UCD; entre el 1981 i el 1982, un seguit d’escissions per la dreta (que donaren lloc al Partido Demócrata Popular, aliat d’AP) i per l’esquerra (els socialdemòcrates crearen el Partido de Acción Democrática, i els seguidors de Suárez el Centro Democrático y Social) desarboraren el partit, sense que els esforços de L. Calvo Sotelo i de Landelino Lavilla poguessin evitar-ne la davallada, que culminà en les legislatives del 1982 en obtenir només 12 diputats i 4 senadors. Fins el 1982, havia estat dominant a les Illes, sota la presidència de Jeroni Albertí i Picornell, i la segona força al País Valencià, on, dirigida per F. Abril, E. Attard i M. Broseta, explotà l’anticatalanisme. El 1983 el consell polític decidí procedir a la liquidació del partit.