Té una extensió territorial de 7.630 km2, que comprèn també Andorra, amb una població de 184.395 h (2000). Limita amb els bisbats de Vic, Solsona, Lleida, Barbastre, Tolosa, Pàmies i Perpinyà. La seva jurisdicció s’estén a 408 parròquies, amb 127 annexos, 221 de les quals de menys de 100 h, repartides en 16 arxiprestats. Els límits territorials, que durant l’edat mitjana sobrepassaven els 10.000 km2, en el transcurs dels segles experimentaren modificacions importants: la pèrdua de la Ribagorça (segle IX), a favor de la seu de Roda, traslladada més tard a Lleida (1149), la del Berguedà, el Solsonès i una part de la Segarra, en benefici de la nova diòcesi de Solsona (1593), i de la meitat de la Cerdanya annexada a França pel tractat dels Pirineus (1659-60), transferida al bisbat de Perpinyà el 1803. En canvi, li foren agregades les 29 parròquies de la Vall d’Aran (1805), provinents de la suprimida diòcesi gascona de Sant Bertran de Comenge. L’any 1874, en virtut del concordat del 1851, li foren unides per una butlla de Pius IX les jurisdiccions fins aleshores exemptes de l’abadiat de Gerri, el pabordat de Mur, el priorat de Meià i algunes esglésies dependents dels hospitalers. Finalment, el 1956, les parròquies de la vall de Castanesa (Alta Ribagorça) passaren a la diòcesi de Barbastre, i les de l’arxiprestat d’Areny de Noguera (Alta Ribagorça) a Lleida, mentre que, com a contrapartida, li era atribuït l’enclavament d’Artesa de Segre. Els bisbes d’Urgell són coprínceps d’ Andorra, títol i atribucions que comparteixen amb el president de la República francesa.
El bisbat d’Urgell, sense excloure la possibilitat d’un origen més remot, era ja constituït al segle VI. El primer bisbe conegut, Just, figura entre els participants en els concilis de Toledo (527), Lleida i València (546). Els seus successors assistiren també regularment als concilis de Toledo del 589 al 693. La successió episcopal, malgrat la incertesa dels noms i de la cronologia consignats en els catàlegs oficials, i les institucions diocesanes no foren interrompudes, sembla, per la invasió sarraïna del 714. El bisbe Anambad, condemnat a Llívia pel valí rebel (de Narbona?) Munussa a morir a la foguera el 731, probablement ho era de la seu urgellesa, regida des del 781, abans del traspàs del comtat d’Urgell a la sobirania franca (785-790), pel famós bisbe Fèlix d’Urgell, titllat d’adopcionista pels teòlegs carolingis i, per aquesta causa, deposat i confinat a Lió (799-800). Durant el seu pontificat, entorn de l’any 793, la ciutat d’Urgell i la catedral foren completament destruïdes pels àrabs. La restauració de la capital del bisbat i de la diòcesi fou eficaçment promoguda per Carlemany i Lluís el Piadós, que n’encomanaren l’endegament a homes de confiança —Leidrat de Lió (800-806) i Possedoni (807?-823)—, i li assignaren un extens territori, que comprenia els comtats d’Urgell, Cerdanya, amb el Berguedà i les valls de Lillet i de Ribes, Pallars i Ribagorça, més la vall de Gistau, al Sobrarb. En l’acta de consagració de la nova catedral (segona meitat del segle IX), que ha pogut ésser anomenada “la primera carta geogràfica del Pirineu”, són descrits minuciosament els territoris dependents del bisbat i són enumerades 289 parròquies, d’origen visigòtic o reconstruïdes, aleshores existents. Entre els anys 885 i 892 un clergue cerdà, de nom Esclua, pretengué de suplantar el bisbe legítim Ingobert i protagonitzà el primer intent de separació de l’arquebisbat de Narbona, al qual, caiguda Tarragona en poder dels sarraïns, havien estat agregades les diòcesis catalanes. El projecte, malgrat haver obtingut inicialment el favor comtal i dels bisbes de Vic i Barcelona, no reeixí i Esclua fou a la fi excomunicat i deposat com a intrús. El bisbe Adolf de Pallars-Ribagorça, consagrat per ell, fou, això no obstant, mantingut en el càrrec fins a la mort (913/14), la qual cosa motivà la segregació temporal del Pallars de la diòcesi urgellesa (888-950) i la definitiva unió de la Ribagorça a la seu de Roda (956).
A partir del segle X s’incrementaren les restauracions i les fundacions de centres monàstics, degudes a la iniciativa privada, episcopal i comtal, en els quals fou adoptada progressivament la regla benedictina (Sant Serni de Tavèrnoles, Santa Maria de Gerri, Sant Pere de la Portella, Santa Maria de Serrateix, Santa Cecília d’Elins) i els quals exerciren una gran influència en la cristianització del país i en el seu desenvolupament humà, cultural i econòmic, al costat de l’organització parroquial i de les canòniques regulars (la Seu d’Urgell, Solsona, Cardona, Organyà, Ponts, Àger, Mur, Tremp) als segles XI i XII. Contemporàniament, l’església urgellesa, regida durant més d’un segle (981-1122) per membres de les famílies comtals i vescomtals de Conflent —Sal·la (981-1010), Ermengol (1010-35)—, de Cardona —Eribau (1036-40), Folc (1092-96)—, de Cerdanya —Guillem Guifré de Cerdanya (1041-75)— i de Pallars —Ot (1096-1122)—, entrà de ple en el joc del sistema feudal, que li permeté de formar-se un extens patrimoni senyorial, el qual, entre altres poblacions i territoris, incloïa la ciutat d’Urgell i les valls d’Andorra (988), però l’obligà a sotmetre’s al poder superior dels comtes, que disposaren sovint dels béns eclesiàstics com a cosa pròpia, intervingueren en les eleccions dels bisbes i en reberen els homenatges de vassallatge. L’aplicació de la reforma gregoriana, precedida del canvi, més lent que en altres bandes, de la litúrgia visigòtica per la romana, aconseguí d’extirpar la simonia i de reduir les intervencions dels laics en els afers eclesiàstics, alhora que reforçava les relacions amb el papat, iniciades molt abans amb les anades dels bisbes Guisad (II) (951), Sal·la (1001) i Ermengol (1011) a Roma, on els foren atorgades sengles butlles confirmatòries dels privilegis i les possessions de la seva església. La conservació d’uns i altres i l’engrandiment del poder episcopal toparen nogensmenys, sobretot a l’Urgellet, amb la resistència de la noblesa local i originaren una sèrie de conflictes i de lluites armades, perllongades al llarg de tota l’edat mitjana, amb els vescomtes de Castellbò i els seus hereus, els comtes de Foix. En els intents d’aquests d’ensenyorir-se del comtat d’Urgell i en els seus enfrontaments amb els reis de Catalunya-Aragó, la mitra féu invariable costat als darrers, que, d’altra banda, li dispensaren protecció i nombrosos privilegis.
La crisi albigesa, iniciada a la fi del segle XII i que revestí formes d’extrema violència a la Cerdanya, on foren espoliades i destruïdes moltes esglésies, i a l’Urgellet, amb el saqueig de la capital del bisbat i de la catedral (1195/96), afectà durant molt de temps les terres del nord de la diòcesi, malgrat els esforços dels dominicans, introduïts a Puigcerdà (1220) i a la Seu (1273), i el zel desplegat per l’inquisidor Pere de la Cadireta, assassinat pels albigesos a la vall de Castellbò (1279). Les informacions recollides en la visita apostòlica feta per l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, i els delegats (1310-12) revelen el baix nivell intel·lectual i moral del clericat urgellès al principi del segle XIV i la decadència generalitzada dels monestirs. En produir-se el Cisma d’Occident (1378), el bisbe Berenguer d’Erill (1371-88) adoptà una actitud neutral entre Roma i Avinyó, mantinguda fins i tot després que el rei Joan I, escoltat el parer de l’assemblea de teòlegs i juristes reunida a Barcelona (1387), hagués decidit de posar els seus estats i l’església catalana sota l’obediència del papa avinyonès Climent VII. Durant els segles XIV-XV els bisbes foren nomenats directament per la Santa Seu i, sovint, investits d’altres dignitats, residien habitualment fora de la diòcesi, com el cardenal Pere de Cardona (1472-1515), humanista i mecenes de les edicions venecianes del Breviarium (1487) i del Missale urgellense (1509). A la fi del segle XIII les rendes del bisbat eren valorades en uns 200.000 sous barcelonesos, i a mitjan s. XV, en 4.000 ducats, el 60% dels quals corresponia als centres comunitaris: monestirs (benedictins i cistercencs), canòniques (regulars i premonstratenques), convents (ordes mendicants) i cases dels ordes militars.
La reforma tridentina, admesa en el sínode del 1566, trobà en el bisbe Andreu Capella (1588-1609), secundat pel secretari capitular Josep de Calassanç, un decidit promotor que maldà per impedir la penetració dels hugonots, erigí el seminari conciliar (1592), dotat amb les rendes de l’extingit monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i fundà a la Seu un col·legi de la Companyia de Jesús. Al segle XVII, malgrat la cessió a la diòcesi de Solsona, creada el 1593, de quatre deganats (Solsona, Cardona, Berga i Bagà) i de 114 parròquies (1623), el bisbat d’Urgell en conservava encara unes 360, la seva renda anual ascendia a 8.000 escuts i la taxa que havia de satisfer a la col·lectoria apostòlica era de 2 000 florins. A partir d’aquesta època augmentaren els nomenaments de bisbes, de presentació reial, procedents d’altres regions de la península Ibèrica —la totalitat, llevat d’una sola excepció, en el període comprès entre els anys 1695 i 1827—, amb la consegüent castellanització de la cúria, dels mitjans d’expressió i dels documents emanats de l’autoritat episcopal, la qual cosa afectà també Andorra, país independent de parla catalana. Amb tot, l’ús del català es mantingué generalment en l’ensenyament de la doctrina cristiana, l’administració dels sagraments i la predicació de caràcter popular. Amb l’abolició del feudalisme (1811-37), l’església d’Urgell perdé definitivament la jurisdicció i els drets senyorials, exercits en diversos indrets i diverses poblacions de la diòcesi, llevat de la vall d’Andorra.
Durant el pontificat del bisbe Simó de Guardiola, adherit a la causa carlina i exiliat per aquest motiu (1835-47), hom projectà la supressió del bisbat, descartada pel concordat del 1851, després del qual l’antiga divisió diocesana en deganats i oficialats experimentà diverses modificacions, abans de restar fixada (1904) en dinou arxiprestats. La darrera guerra civil (1936-39) costà la vida a 107 sacerdots, moltes esglésies foren incendiades i la major part dels arxius parroquials foren destruïts. El govern i la pastoral de la diòcesi han estat reestructurats últimament de cap i de nou, segons les normes del concili II del Vaticà i la legislació posterior, i s’ha constituït també una comissió del patrimoni cultural (1975), encarregada de la catalogació i salvaguarda de les obres d’art i dels arxius eclesiàstics. A part el butlletí oficial (des de l’any 1853), el bisbat edita dues publicacions de caràcter estadístic i informatiu, la Guia de l’Església d’Urgell (anual) i l’ Església d’Urgell , revista mensual (des del mes d’abril del 1972).
Episcopologi d’Urgell
| Just | 527-546 | |
| Simplici | 589-599 | |
| Ranari | 633 | |
| Maurell | 653-665 | |
| Jacint? | (672-680)? | |
| Leuberic | 683-693 | |
| Anambad? | 731 | |
| Fèlix | 781-799 | |
| Leidrat de Lió (administrador) | 800-805/6 | |
| Possedoni | a 814-823 | |
| Sisebut | 823-840 | |
| Beat | 849 | |
| Guisard (I) | 857-872 | |
| Galderic | 878 | |
| Ingobert | 885-893 | |
| Esclua (intrús) | 885-892 | de la Cerdanya |
| Nantigís | 900-914 | |
| Radulf de Barcelona | 914-942 | |
| Guisad (II) | 942-978 | |
| Sal·la | 981-1010 | del Conflent |
| Ermengol | 1010-1035 | d’Aiguatèbia? (Conflent) |
| Eribau | 1036-1040 | de Cardona (Bages) |
| Guillem Guifré | 1042-1075 | de la Cerdanya |
| Bernat Guillem | 1075-1092 | |
| Guillem Arnau de Montferrer | 1092-1095 | |
| Folc II, vescomte de Cardona (intrús) | 1092-1096 | de Cardona (Bages) |
| Ot d’Urgell | 1095-1122 | dels Pallars |
| Pere Berenguer | 1123-1141 | |
| Bernat Sanç | 1142-1163 | |
| Bernat Roger | 1163-1167 | de Foix |
| Arnau de Preixens | 1167-1195 | |
| Bernat de Castelló | 1195-1198 | |
| Bernat de Vilamur | 1199-1203 | |
| Pere de Puigverd | 1204-1230 | |
| Ponç de Vilamur | 1230-1255 | |
| Abril ? | 1257-1269 | de Galícia |
| Pere d’Urtx | 1269-1293 | de la Cerdanya |
| Guillem de Montcada | 1295-1308 | |
| Ramon Trebailla | 1309-1326 | |
| Arnau de Llordat | 1326-1341 | |
| Pere de Narbona | 1341-1347/8 | |
| Niccolò Capocci | 1348-1351 | de Perusa (Itàlia) |
| Hugó Desbac | 1351-1361 | |
| Guillem Arnau de Patau | 1361-1364 | |
| Pero de Luna | 1365-1370 | |
| Berenguer d’Erill i de Pallars | 1370-1388 | |
| Galceran de Vilanova | 1388-1415 | |
| Francesc de Tovia | 1415-1436 | |
| Arnau Roger de Pallars | 1437-1461 | |
| Jaume de Cardona i de Gandia (cardenal) | 1461-1466 | |
| Roderic de Borja i Escrivà | 1467-1472 | de Canals (Costera) |
| Pere de Cardona | 1472-1515 | |
| Joan d’Espés | 1515-1530 | |
| Pedro Jordán de Urríes | 1532-1533 | aragonès |
| Francisco Jordán de Urríes | 1534-1551 | aragonès |
| Miquel Despuig | 1552-1556 | de Tortosa (Baix Ebre) |
| Juan Pérez García de Oliván | 1556-1560 | aragonès |
| Pere de Castellet | 1561-1571 | de Tarragona |
| Joan Dimes Lloris | 1572-1576 | de Barcelona |
| Miquel Jeroni Morell | 1578-1579 | de València |
| Hug Ambròs de Montcada | 1580-1586 | |
| Andreu Capella | 1588-1609 | de València |
| Bernat de Salbà i de Salbà | 1610-1620 | de Barcelona |
| Luis Díez de Aux de Armendáriz | 1622-1627 | de Quito (Equador) |
| Antonio Pérez | 1627-1633 | de Santo Domingo de Silos (Casatella) |
| Pau Duran | 1634-1651 | d’Esparreguera (Baih Llobregat) |
| Juan Manuel de Espinosa | 1655-1663 | de Sevilla |
| Melcior de Palau i Boscà | 1664-1670 | de Mataró (Maresme) |
| Pere de Copons i de Teixidor | 1670-1681 | d’Igualada (Anoia) |
| Joan Baptista Desbac i Martorell | 1682-1688 | de Palma de Mallorca |
| Oleguer de Montserrat i Rufet | 1689-1694 | de Barcelona |
| Julián Cano Thebar | 1695-1714 | de Toledo (Castella) |
| Simeón de Guinda Apéztegui | 1714-1737 | d’Esparza (Navarra) |
| Jorge Curado y Torreblanca | 1738-1747 | de Lucena (Andalusia) |
| Sebastián de Victoria d’Emparán y de Loyola | 1747-1756 | d’Azpeitia (Guipúscoa) |
| Francisco José Catalán de Ocón | 1757-1762 | de Torrox (Andalusia) |
| Francisco Fernández de Xátiva | 1763-1771 | de Casas Ibáñez (Castella) |
| Joaquín de Santiyán y Valdivieso | 1771-1779 | d’Arce (Castella) |
| Juan García y Montenegro | 1780-1783 | de Lugo (Galícia) |
| Josep de Boltas (de pares catalans) (o de Voltes?) | 1785-1795 | d’Orà |
| Francisco Antonio de la Dueña y Cisnero | 1797-1816 | de Villanueva de la Fuente (Castella) |
| Bernardo Francés y Caballero | 1817-1824 | de Madrid |
| Bonifacio López y Pulido | 1825-1827 | de Montehermoso (Extremadura) |
| Simó de Guardiola i Hortoneda | 1827-1851 | de l’Aleixar (Baix Camp) |
| Josep Caixal i Estradé | 1853-1879 | del Vilosell (Garrigues) |
| Salvador Casañas i Pagès | 1879-1901 | de Barcelona |
| Ramon Riu i Cabanes | 1901 | de Solsona |
| Joan Josep Laguarda i Fenollera | 1902-1907 | de València |
| Joan Baptista Benlloch i Vivó | 1907-1919 | de València |
| Justí Guitart i Viladerbò | 1920-1940 | de Barcelona |
| Ramon Iglésias i Navarri | 1942-1969 | de Durro (Alta Ribagorça) |
| Joan Martí i Alanis | 1970-2003 | del Milà (Alt Camp) |
| Joan-Enric Vives i Sicília | 2003- | de Barcelona |