OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Urús

SinònimGrus
Municipi
Baixa Cerdanya

Sumari de l’article

SinònimGrus
Vista del poble d'Urús
© CIC-Moià
Municipi de la Baixa Cerdanya.
Població: 
201 h
[2009]
Extensió: 
17 km2

Situació i presentació

El terme és situat al vessant septentrional de la serra de Moixeró, des de les Penyes Altes de Moixeró (2.276 m), a ponent, pel serrat de la Miquela (2.161 m), les Soquetes (2.181 m) i el coll de Jou (2.007 m) fins a la Tosa d’Alp o el Pedró dels Quatre Batlles (2 536 m), a llevant. Per tota aquesta carena, al S del municipi, confronta amb els termes berguedans de Bagà i Guardiola de Berguedà (enclavament de Gréixer). L’esmentat coll de Jou fou un pas obligat durant centúries per als vianants que anaven de la Cerdanya al Berguedà i viceversa, camí que per la vall de Fontllebrera menava a Barcelona i que en aquest sector era vigilat i protegit des d’Urús i des de Das. A l’altra banda del coll de Jou, hom trobava acolliment a l’Hospitalet de Roca-sança. A tramuntana, el terme és tancat pels petits turons de Castellar i de Torrelles, que el separen de Prats i Sansor. A llevant, confronta pel torrent de la Valira i per la muntanya fins al Pedró, i a ponent, termeneja amb Riu de Cerdanya per l’estret de Canals i pel vessant ponentí de la serra de Comesjuntes (1.902 m). Urús és drenat cap al Segre pels torrents de Coma Oriola, de la Valira o de la Valirota, de Fontllebrera o del Grau de l’Ós, de les Canaletes i del Saüc. Gran part del terme és comprès dins el Parc Natural de Cadí-Moixeró.

El municipi comprèn, a més del poble d’Urús, que és l’únic nucli de població aglomerat, la caseria de la Valira i el despoblat de Vilagrau o del Puig d’Urús. El N del municipi és travessat per una carretera comarcal que comunica Urús amb el poble veí de Das, vers llevant, i que cap a ponent enllaça amb la via d’accés al túnel del Cadí, ja al terme de Riu de Cerdanya.

La població i l'economia

El fogatjament del 1380 enregistra 9 focs a Urús, i el del 1553 en cita 6. La recuperació, però, s’inicià tot seguit: 17 focs el 1595, 161 h el 1718 i 184 h el 1778. El màxim demogràfic del terme s’aconseguí l’any 1830 amb 526 h; el 1842 ja havia minvat un xic la població: 474 h, però la minva forta vingué posteriorment: 239 h el 1857 i 201 h el 1860. A partir de la primeria del segle XX (127 h el 1900 i 135 el 1920) i fins a l’inici de la dècada del 1980 el despoblament es féu progressiu (101 h el 1930, 94 h el 1950, 87 h el 1960, 65 h el 1970). Però el cens del 1981 assenyalà ja una lleugera recuperació (94 h), refermada en registres posteriors: 124 h el 1991, 198 h el 2001 i 205 h el 2005.

Bona part del terme és ocupada per superfície forestal. La superfície és compartida per prats i terres llaurades que es concentren bàsicament a la plana. Els conreus predominants, de secà, són els cereals i el farratge. La ramaderia és poc important, i es basa sobretot en el bestiar boví. Es practica l’apicultura, amb la posterior comercialització de mel de primera qualitat.

Malgrat que els serveis que hom troba al municipi són escassos, cal destacar que se celebra mercat setmanal cada dimecres. Com en la major part dels municipis de la Cerdanya, el turisme ha anat estimulant l’aparició de noves cases, principalment utilitzades com a segona residència. Hi ha possibilitat d’allotjament al mateix municipi i un refugi, el del Cortal d’en Vidal, a l’obaga del Moixeró.

El poble d'Urús

L’església parroquial de Sant Climent, del segle XVII, al municipi d’Urús, a la Baixa Cerdanya
© B. Llebaria
El poble d’Urús (1.263 m), que tenia 190 h el 2001, és situat a tramuntana, a la part plana del terme, entre el turó de Castellar al NW i el collet de Mirabò (1.543 m) al S, i té una zona de xalets ben urbanitzada. L’església parroquial de Sant Climent conserva l’absis romànic, bé que l’edifici fou engrandit i modificat al segle XVII (també és d’aquest període la torre campanar al NW). Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un vericle del segle XVIII procedent d’aquest temple.

La festa major del poble se celebra a l’agost, i al novembre hom celebra la festa petita de Sant Climent, patró del poble.

Altres indrets del terme

A llevant del poble, vora el torrent de la Valira o la Valirota, hi ha la caseria de la Valira, amb cases d’estiueig arrenglerades vora el torrent, que neix a Coma Oriola, sota la Tosa. El 2001 hi havia 15 h empadronats.

A la sortida del poble d’Urús, pel camí de Riu de Cerdanya, hi ha la Font Freda; en surt una pista forestal que s’enfila a la muntanya pel serrat de l’ermita de Sant Grau d’Urús, dita també Sant Pau del Puig d’Urús, edifici d’època moderna (és citat, però, al segle XII). Hi havia hagut el desaparegut poblet de Vilagrau o del Puig d’Urús. El lloc és un bon mirador sobre el torrent del Grau de l’Ós, a la dreta del qual, no gaire lluny de l’ermita, hi havia hagut les restes del despoblat de les Ferreres. La susdita pista forestal s’enfila pel vessant del Puig Sequer fins al refugi d’obres forestals dels Ordiassos. A l’E, a 1 km, hi ha una bifurcació de la pista que al clot de Fontllebrera empalma amb el camí del coll de Jou. La pista continua a mig aire per la baga de pi roig de les Canaletes fins al llom del prat del Cortal d’en Vidal (1 650 m), on hi ha el refugi forestal, una font i bancs i unes taules de pedra. Al lloc es gaudeix d’una visió panoràmica de tota la Cerdanya.

La història

Urús, documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Oruz), sembla que era un predi de procedència fiscal i com a tal pertanyia als comtes de Cerdanya. El 965 va ser donat al monestir de Sant Miquel de Cuixà pel testament del comte Sunifred. Aquest alou d’Urús, que en endavant i fins a la fi de l’Antic Règim restà vinculat a Cuixà, s’estenia aproximadament pel territori que constitueix el terme municipal actual, puix que a llevant confrontava amb Tartera i Das, a migdia arribava fins al Monte Calvo (que sembla que és la Tosa) i el collum Garrexer (coll de Jou); per ponent limitava amb Pedra i amb el coll d’Asino Mortuo.

Fou anomenat Grus el 1933 atenent a la pronúncia local; rebutjada aquesta, potser hauria estat més adequada l’adopció de la grafia Orús, profusament documentada i que ha esdevingut cognom indicador de procedència.

Col·laboració: 
JRe

Llegir més...