Hi figuren barrejats, amb una escassa consideració al dret consuetudinari, resolucions i jurisprudència de la cort comtal, fragments de les Exceptiones legum Romanorum del decret de Gracià, Interpretationes del breviari d’Annià, cànons del concili de Clarmont, fragments del llibre de Tübingen, constitucions de pau i treva, influències de la Lex Baiuvariorum mitjançant algun capitular dels reis francs, fragments del Liber iudiciorum visigòtic, altres d’Iu de Chartres (potser mitjançant el decret de Gracià), consuetuds feudals llombardes, fragments de les Etimologies isidorianes, constitucions reials d’Alfons I i Pere I i diverses de Jaume I de Catalunya-Aragó que porten l’especial manament que s’insereixin en el llibre de la cort de Barcelona. Jaume I hi feu inserir també altres usatges recollits en repertoria de corts baronials. Sembla que la seva redacció definitiva fou feta durant el regnat de Jaume I.
El manuscrit més antic conservat, en llatí, és de la fi del segle XII. La versió catalana primitiva és del segle XIII, si no ja del segle XII. Els diversos manuscrits posteriors presenten sovint diferències —com en tots els repertoris de dret consuetudinari que els juristes copiaven per a llur utilitat—, no tan sols en la materialitat de les còpies, sinó també en els capítols inserits i en llur extensió. Ja no es creu en la famosa i tradicional promulgació dels Usatges per Ramon Berenguer el Vell i Almodis, atribuïda a l’any 1068, per més que alguns elements del repertori puguin venir d’aleshores, sobretot després de posar en clar que diversos magnats dels esmentats en l’usatge Haec sunt usualia no coexistiren simultàniament; és possible que aquella relació de noms hagués estat confeccionada pel copista, tenint en compte les subscripcions de diferents assemblees de pau i treva, o declaracions de distints iudicata de la cort comtal, per tal de donar més autoritat a la seva compilació semiprivada.
Durant la vigència del Liber iudiciorum, aplicat com a llei usuària, es presentaven moltes llacunes en matèries penals i de relacions feudals, incertes i antiquades en la llei gòtica, que calia suplir pels usos. Al segle XI encara hi havia jutges que refusaven d’admetre el judici per batalla i altres ordalies, perquè no les consignava el llibre de les lleis per antonomàsia, malgrat que estiguessin en ús ací i en tota l’Europa feudalitzada. En els Iudicata, fins ja passat el segle XII s’invocava el Liber iudiciorum, del qual es copiaven fragments i es feien vagues referències a usatges de la terra, que no es troben copiats; alguns dels fragments més citats de la llei gòtica passaren a la col·lecció dels Usatges. Aquests complementen la llei gòtica. Quan la influència del dret comú es generalitzà, començaren les discòrdies entre els legistes, uns prenent partit per la llei gòtica i altres pel nou dret romà. Jaume I ho volgué dirimir amb la constitució donada en cort solemne celebrada a Barcelona l’any 1251, per la qual era rebutjada la intervenció dels advocats legistes a la cort i era prohibit d’al·legar i invocar la llei gòtica o les lleis romanes; calia aplicar els Usatges de Barcelona, i en defecte d’aquests calia recórrer als costums provats del lloc, i, a manca d’aquests, al seny natural. Els juristes de l’entorn del rei conqueridor, que no creien en aquesta constitució, foren en llur majoria conreadors del dret comú i prengueren com a via de penetració, i de consolidació d’aquest, el seny. Així, els Usatges passaren a ésser la base inicial i primària del dret català, bo i restant romanalles de la vella llei gòtica, amb la condició de costum, a l’aplicació de les quals portaven els mateixos Usatges, com ja ho feren observar els juristes d’èpoques posteriors.
Els Usatges de Barcelona feren acte de presència en els Costums de Lleida, en els de Tortosa, en els Furs de València, en els Usatges o Costums de Girona i en les fonts del dret mallorquí i del rossellonès. Entre els seus glossadors i explanadors cal citar Jaume de Montjuïc, Jaume de Vallseca, Guillem de Vallseca, Jaume Callís, Bernat Llunes, Bertran de Seva, Guillem Domenge, Jaume de Monells, Bernat Despont i Ramon Vinader, al segle XIV, i Jaume Marquilles i Tomàs Mieres al segle XV. En les compilacions de les Constitucions i altres drets de Catalunya (1422-1704) figuren al davant de les constitucions. La dita Compilació del dret civil especial de Catalunya, de l’any 1960, que reduí el dret català a condició de quadern foral atorgat, mantingué, interpretats a la seva manera, la vigència d’algun usatge, com els de Vidua, Si quis in alieno i Omnes causae.