La capital és Taixkent.
La geografia física
L’Uzbekistan és desèrtic en la major part del seu territori (desert de Kizylkum: desert de sorra vermella). Hi ha dues zones de relleu ben delimitades: per una banda, les planes centrals, que ocupen quatre cinquenes parts del territori, tallades per petites serralades i les corresponents conques de drenatge, sovint amb marges salins, i gorjes que marquen la discontinuïtat dels cursos d’aigua. La part oriental del país, per l’altra, és molt accidentada. S’hi troben les serralades d’Hissar, Zeravšan i Nura-Tau, totes elles contraforts de les muntanyes del Pamir i l´Alaj, amb altituds superiors als 4.500 m, i les serralades de Čatkal, Kuramin i Karzantau, prolongacions de la cadena de Tien-Shan. Entre les muntanyes es troben les terres més fèrtils, les valls de Fergana, Zeravšan, Čirčik i Angren. Cap a Occident, les serralades van perdent altitud, fins arribar als territoris centrals i de ponent, plans i desèrtics. Els sòls varien molt segons la topografia: sòls grisos als deserts, sòls marrons a les muntanyes, i terres d’aiguamoll i salines a les valls dels rius. El clima és extremament continental, amb hiverns rigorosos i estius molt calorosos. La mitjana de temperatures al juliol és de 32°C, i a l’hivern les gelades sovintegen i les temperatures baixen amb facilitat per sota dels -35°C. La precipitació és escassíssima, sobretot a l’W. La quantitat anual de pluges no supera els 200 mm, amb variacions importants segons la zona: nul·les al desert i concentrades a l’hivern i la primavera a les terres altes. A les terres de ponent, muntanyoses, les neus i les pluges són més abundants, i donen lloc a nombrosos torrents que, al S, desemboquen a l’Amudarja, al Zeravšan al centre, i al Syrdarja les septentrionals. L’Uzbekistan es troba pràcticament en la seva totalitat dins una conca de drenatge interior, centrada en la mar d’Aral. Tots els rius tenen el seu origen a les muntanyes, i a mesura que corren cap a terres més baixes van perdent les seves aigues. La vegetació es distribueix en pisos altitudinals. A la plana predomina una vegetació desèrtica, i a les muntanyes hi ha vegetació estepària, boscs i prats.
La geografia econòmica
La branca més important de l’economia és, amb diferència, l’agricultura (43% del PIN el 1991) i, dins d’aquesta, el sector cotoner. L’abundància d’aigua, aprofitada mitjançant una extensa xarxa de canals de reg, i la fertilitat extraordinària dels sòls a la zona oriental han creat unes condicions òptimes per als cultius. Pel que fa al cotó, l’Uzbekistan és la tercera regió cotonera del món. Segueixen en importància el jute, els cereals, el raïm, les fruites i les hortalisses. La sericultura també és un sector destacat. A Margilan i Samarcanda es concentra la indústria derivada d’aquest sector. Hi ha també ramaderia ovina, i seguida en importància, bovina. Destaca la producció de pells d’astracan i caracul a Bukharà. L’Uzbekistan té una considerable riquesa mineral. Hi ha dipòsits de gas natural (Gazlin), petroli (vall de Fergana), carbó (conca de l’Angren i el Sargun), metalls preciosos, sofre, urani, coure, tungstè i alumini. La indústria, poc desenvolupada, es basa en l’extracció i la transformació d’aquests minerals, i en els sectors químic, metal·lúrgic i energètic. La indústria lleugera més important és la relacionada amb el cotó i el tèxtil (Taixkent i Fergana). La major part del transport es fa per carretera i ferrocarril. L’aeroport internacional de Taixkent és el més important de l’Àsia Central, i és el contacte principal amb Europa i amb el S i SE asiàtic.
La geografia humana
A causa de l’alta natalitat, l’índex de creixement és força elevat (27,6% el 1990). La densitat de la població és de 47,7 h/km2 (1992). Gairebé el 60% de la població és rural. Ètnicament, la majoria és uzbeka (71,4%), i hi ha minories de russos (8,3%) i un 4,7% de tadjiks (1989). La religió predominant és l’islamisme sunnita. La llengua oficial és l’uzbek. A efectes administratius, l’Uzbekistan es divideix en dotze regions i inclou el territori autònom de Kara-Kalpak, que té com a capital Nukus. La constitució del 8 de desembre de 1992 instaurà una república presidencialista. El cos legislatiu (Oli Majlis) és unicameral i té 500 membres, elegits per sufragi universal. El poder executiu és exercit pel president, que té àmplies prerrogatives. L’Uzbekistan forma part de l’ONU, la CEI i el Banc Mundial.
La història
Mausoleu de l’emir Gur, de la dinastia Timúrides
© Corel / Fototeca.cat
El nom de l’estat deriva del d’Uzbek, un dels kans de l’Horda d’Or, que adoptà l’islam i l’imposà al seu poble (segle XIV). Amb el declivi de la dinastia de l’Horda d’Or els uzbeks s’establiren entre el Volga i el mar d’Aral, i durant el segle XVI, sota el govern del sunnita Šaybānī Hān, s’expandiren a Samarcanda i Bukhara. La posterior constitució dels kanats independents de Bukhara i de Khiva (abans Coràsmia) mantingué l’entitat política del poble uzbek. Acceptada per Khiva la sobirania russa (1873), Bukhara hagué de cedir la vall de l’Amudarja. Amb la revolució del 1917, malgrat la creació d’un consell de govern musulmà que englobava tot el Turquestan, els soviètics constituïren el 1918 la República Autònoma Socialista Soviètica del Turquestan, que el 1924 fou dividida en les diverses repúbliques de l’Àsia Central, entre les quals l’Uzbekistan. La resistència armada a l’establiment del règim soviètic no fou sufocada fins a mitjan anys vint. El 1936 la República Autònoma de Kara-Kalpak fou annexada de Rússia a l’Uzbekistan. Els anys en què l’URSS fou vigent, l’Uzbekistan prosperà gràcies al conreu intensiu de cotó, i l’islam fou objecte d’una persecució sistemàtica. Arran de la implantació de la perestroika sorgí el nucli d’oposició liberal Birlik, el qual, bé que amb poca força, plantejà per primer cop publicament problemes com ara la dessecació de la mar d’Aral per la irrigació excessiva o l’estatut de l’uzbek, que fou declarada única llengua oficial el 1989. Tanmateix, en les eleccions del 1990 al Soviet Suprem el Partit Comunista continuà essent l’únic candidat. Després del cop d’estat frustrat de l’agost del 1991, l’Uzbekistan declarà la independència el 31 del mateix mes, pel desembre ingressà a la CEI i poc després hom celebrà eleccions presidencials, en les quals l’unic candidat permès, Islam Karimov, de l’antic Partit Comunista (ara Partit Democràtic Popular), fou confirmat en el càrrec. Mentrestant, l’oposició cresqué i sorgí també el moviment islàmic Erk, contra el qual el govern aplicà una dura repressió. Pel desembre del 1992 hom proclamà una nova constitució. El poder centralitzat i autoritari del president Karimov es reforçà al llarg dels anys noranta. Després de les eleccions legislatives que al gener del 1995 donaren la victòria als excomunistes del Partit Democràtic Popular (liderat per Karimov), el president decidí celebrar un referèndum al març del 1995 que li permeté ampliar el seu mandat fins l’any 2000. L’absència de llibertat política, amb la repressió i l’exili dels grups d’oposició (sobretot Birlik i els islamistes d’Erk), anà acompanyada de violacions dels drets humans. Econòmicament, s’adoptaren reformes cap a l’economia de mercat i s’aconseguiren algunes millores aprofitant els recursos naturals del país i l’arribada d’inversions estrangeres, però persistiren encara problemes comercials greus. En les seves relacions exteriors, l’Uzbekistan intentà consolidar la seva independència a l’Àsia central i convertir-se en potència regional. Amb aquest objectiu feu esforços per limitar la influència de potències veïnes com l’Iran, Turquia i, sobretot, Rússia (amb aquest país es produïren tensions pel suport donat a sectors governamentals diferents en el curs de la guerra civil del Tadjikistan). Al mateix temps, s’establiren contactes amb països occidentals, i en especial amb els Estats Units, amb vista a inversions futures. Un dels principals problemes del govern fou afrontar la creixent onada de violència vinculada a grups islamistes, especialment a la vall de Fergana. L’assassinat de diversos policies dut a terme en aquest enclavament al desembre del 1997 fou el motiu adduit per a implantar mesures de control de les confessions religioses, especialment islàmiques. En aquest context, el Ministeri d’Afers Estrangers denuncià al febrer del 1998 la implicació del Pakistan en la cobertura i entrenament de grups islamistes que operaven en territori uzbek.
La victòria dels talibans a l’Afganistan suposà una nova amenaça islamista a l’equilibri polític del país. Un altre greu conflicte internacional es produí al novembre del 1998, amb la incursió de grups armats del Tadjikistan en territori uzbek per a atacar la ciutat de Kudjan. Durant l’any 1999, el govern reforçà el control sobre els sectors islamistes després d’una contundent onada d’atemptats terroristes. La política exterior del país es caracteritzà per la voluntat d’apropament a l’òrbita occidental, com ho evidenciaren les maniobres conjuntes del 1997 amb els EUA, país al qual donà suport (2001) en les seves accions contra grups terroristes de l’Afganistan. El reforçament de l’autocràcia d’Islam Karimov es manifestà en una successió de consultes electorals totalment desacreditades pels observadors internacionals: eleccions legislatives de desembre del 1999 amb una nova victòria per al Partit Democràtic Popular, reelecció de Karimov al gener del 2000, referèndum del gener del 2002 pel qual s’allargava el mandat presidencial a set anys i eleccions legislatives del desembre del 2004. La repressió del règim sobre l’oposició –que incloïa la pràctica habitual de tortures– s’intensificà aquests anys coincidint amb un augment dels atemptats terroristes (destacaren el del març del 2004, amb una cinquantena de morts, i, al juliol, els atemptats suïcides a les ambaixades d’Israel i els EUA), invariablement atribuïts pel govern a l’islamisme radical. Pel que fa a l’oposició moderada, al juny del 2003 se celebrà sota un fort control el congrés del partit Erk (Llibertat), prohibit des del 1992, però a l’octubre del 2005 un dels principals líders de l’oposició, Sanjar Umarov, fou arrestat. Al maig del 2005 tingueren lloc nous disturbis a la ciutat d’Andijan, en els quals moriren centenars de persones. Al novembre se celebrà un judici contra els presumptes responsables dels avalots que fou molt qüestionat per observadors internacionals i criticat per la UE i els EUA però que fou aprovat per la Xina i Rússia. A l’octubre del 2006, Karimov anuncià el tancament de les bases nord-americanes al país, en una concessió als sectors islamistes. La política interior s’endurí en repressió i contra la llibertat d’expressió i, tot i les condemnes internacionals sobre els fets d’Andijan, Karimov fou reelegit president al final del 2007, amb prop del 90% dels vots. Els observadors internacionals qualificaren les eleccions de no democràtiques ni transparents i denunciaren el govern de l’Uzbekistan de ser una de les pitjors dictadures del món. Pel que fa a la política exterior, el país es mantingué alineat amb Rússia i fora del GUAM, l’organització liderada per Ucraïna per a marcar distàncies amb Rússia. L’Uzbekistan donà suport al govern rus durant la crisi amb Geòrgia. Pel que fa a l’economia, continuà experimentant un gran creixement, gràcies sobretot a les exportacions de gas. El context internacional dels primers anys del segle XXI, marcat per la lluita internacional contra el terrorisme, subratllà la importància estratègica de l’Uzbekistan, que esdevingué un valuós aliat tant dels EUA com de Rússia i de la Xina: a l’octubre del 2001, l’Uzbekistan esdevingué una base des d’on els EUA enderrocaren el règim dels talibans a l’Afganistan, i al març del 2002, Karimov signà amb el govern dels EUA un acord de cooperació militar. D’altra banda, al juny del 2001, l’Uzbekistan fou un dels cofundadors del Grup de Xangai, que incloïa Rússia, la Xina i els estats de l’Àsia Central, els quals al maig del 2003 signaren un pacte antiterrorista. Malgrat la greu situació econòmica, que convertia l’Uzbekistan en un dels estats més pobres de l’Àsia Central, al febrer del 2004 el Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament anuncià la supressió dels ajuts, a conseqüència de l’immobilisme oficial, que mantenia una rígida planificació centralitzada d’estil soviètic, però també de la repressió i la deteriorada situació humanitària. Al novembre del 2004 l’Uzbekistan i el Turkmenistan signaren un acord sobre els recursos hídrics compartits.