Els seus recursos són la ramaderia, l’explotació forestal, la mineria, la indústria siderúrgica, la producció d’energia hidroelèctrica i el turisme. Com a centres principals destaquen Breno, Edolo, Darfo i Ponte di Legno. Per la seva situació estratègica, entre la plana de la Llombardia i l’Europa central, fou molt disputada al llarg dels temps. Després d’haver estat governada per diferents famílies, s’uní a Venècia (s XV), i restà sota el seu domini fins el 1866, que fou incorporada a Itàlia.