i catedral de València | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

catedral de València

Catalunya
La façana dels Apòstols de la catedral de València
© Fototeca.cat
Temple principal de l’arxidiòcesi de València, que té com a titular Santa Maria.

La catedral anterior a la conquesta cristiana, la que existia des del s. VI, en temps del primer bisbe conegut, Justinià (531-46), que el 546 celebrà un concili a València, es trobava prop de l’actual, a l’àmbit de l’antiga basílica i fòrum romans. Ho confirmà el 1906 la troballa d’una làpida fragmentada, amb deu hexàmetres llatins, que commemorava la reconstrucció d’un temple magnífic maltractat pels segles. Aparegué en aterrar-se una casa a la plaça de l’Almoina, davant la catedral actual. Molt abans (1770) s’havia descobert prop del mateix lloc una làpida funerària amb un crismó. Per bé que en ambdues inscripcions faltava el nom del bisbe, s’ha interpretat que la primera correspon al bisbe Justinià i la segona al seu successor Eutropi (~580-~610). E.Hübner recollí també una inscripció on es diu que Justinià havia construït temples de nova planta i reconstruït els antics. Bé que sembla que la successió episcopal continuà durant una bona part de l’època àrab, falten notícies referents a la catedral, que és probable que es convertís en mesquita musulmana. Això explicaria que quan el Cid conquerí València (1094) i afermà la conquesta amb la presa de Morvedre (1098) fes convertir la mesquita major de la ciutat en catedral, i la dediqués a Santa Maria. Recaiguda València sota el domini àrab (1102), tornaria a ésser mesquita, fins que el 1238 el rei Jaume I tornà a purificar-la i convertir-la en catedral.

El cimbori de la catedral de València
© Fototeca.cat
Dissortadament no se'n té cap descripció. El 1262 el bisbe Albalat féu aterrar el primitiu edifici i al mateix lloc en féu aixecar un de més gran, segurament d’estil romànic tardà amb influències mudèjars, com ho demostra l’absis amb la seva girola o la porta del Palau, d’una gran bellesa. Aquesta porta, semblant a la dels Fillols de la seu vella de Lleida, és més rica encara d’ornamentació que la lleidatana, i té capitells historiats i records mudèjars, i hom li donava el nom significatiu de porta de Lleida . No se sap si l’obra empresa per Albalat consistí en la reedificació de tota la catedral o només en féu la part essencial i indispensable per al culte sagrat; fa pensar en la segona solució el fet que al s. XIV hom renovés totalment l’edificació, aprofitant només una petita part de la vella, amb la construcció del gran edifici gòtic actual, amb la porta dels Apòstols , obra del borgonyó Nicolau d’Autun, sota la qual tradicionalment es reuneix el tribunal de les Aigües . El bisbe Ramon Gastó (1322-48), que inicià l’obra, la féu construir només fins a les actuals capelles de Sant Francesc de Borja i de Sant Lluís Bisbe. El 1404 s’havia començat a edificar el cimbori gòtic, i entre el 1381 i el 1424 es construí la torre del Miquelet, octagonal, d’estil gòtic català, que té 51 m d’altitud, obra d’A.Julià. Al s. XVIII hom li afegí l’espadanya barroca. S'acabà l’obra gòtica al s. XV amb la construcció de l’última gran arcada, que incloïa en el seu recinte la parròquia de Sant Pere i l’antiga aula capitular, construïda entre el 1356 i el 1369. La canònica catedralícia, creada arran de la restauració, fou estructurada amb vint membres i dotze pabordies, a l’estil de les del Principat, pel bisbe Andreu d’Albalat (1252). El bisbe Ramon Gastó fundà (1343) una càtedra de teologia a l’aula capitular, segons que ho recorden els bancs de pedra, capaços per a quatre-cents alumnes, i la trona gòtica per al lector. També s’hi celebraven corts. I el 1740 s’hi establí una càtedra de teologia moral. Es guarda en l’antiga aula un retaule de notable ornamentació gòtica, obra d’Antoni Dalmau. La fornícula de tres arcs concèntrics, sostinguts per columnetes, era antigament l’entrada del cor, i actualment té el Sant Calze, que és objecte d’especial veneració. Al s. XVIII s’emprengueren importants obres de renovació, que modificaren totalment la primitiva estructura de la catedral. L’antiga nau gòtica i fins el cimbori octagonal foren coberts per paraments, cornises i arquivoltes neoclàssiques, que en taparen completament l’antiga estructura. Aleshores (1703-13) fou construïda una nova porta —la principal—, dedicada a patrons i fills il·lustres de València. Treballaren en el primer cos l’escultor i autor del projecte, el germànic Conrad Rudolf (1703), Francesc Vergara el Vell (estàtues de Sant Tomás de Villanueva i Sant Pere Pasqual?) i Ignasi Vergara (àngels amb el nom de Maria), en el segon cos, Rudolf (Sant Vicent Màrtir), Stolf (Sant Llorenç) i Francesc Vergara (els busts dels papes valencians Calixt III i Alexandre VI), i en el tercer, Stolf, autor de les estàtues de Sant Vicent Ferrer i de Sant Lluís Bertran. L’església té tres naus, amb la del centre més enlairada. Fa 94 metres des de la porta principal fins al fons de la capella central de la girola i 55,65 de porta a porta del creuer. En la devastació del 1936 desaparegueren els orgues del cor i deixaren veure el mur antic. Les obres de restauració que hom féu les darreres dècades del s. XX permeteren de descobrir de nou l’estil gòtic primerenc, auster i quasi cistercenc, que té la seva principal bellesa en les proporcions. Com a obres notables es poden remarcar el Baptisme de Jesús , de V.Macip (1535), sobre la pica de batejar, El comiat del duc de Gandia i El condemnat (1799), de Goya, a la capella de Sant Francesc de Borja, i la pintura de Sant Sebastià, de P.de Orrente, a la seva capella. A la girola hi ha un relleu del s. XVI a la capella de la Resurrecció , de Gregori de Biguerny, i el Braç esquerre de Sant Vicent Màrtir sobre l’altar. Al davant hi ha l’estàtua de la Mare de Déu de la Cadira , de J.Castellnou (1465). La capella major fou transformada al s. XVII de gòtica en una de nova, poligonal i xorigueresca, de força mèrit, que té al centre la Mare de Déu de Portaceli , obra d’Ignasi Vergara. Les portes del seu retaule tenen uns 75 metres quadrats de pintura a l’oli, executada pels pintors de la Manxa Hernando, F.de los Llanos i F.Yáñez de la Almedina (1507), deixebles de Leonardo da Vinci, que representen la vida de la Mare de Déu. La catedral de València té moltes altres obres d’art, que la converteixen en un veritable museu. Hi predicaren Vicent Ferrer, Tomás de Villanueva, Francesc de Borja i Juan de Ribera, i hi celebrà el seu casament Felip III de Castella. Té adjunts la Biblioteca del Capítol Metropolità , amb uns 2 300 volums, entre els quals 392 manuscrits dels s. XII al XIX, 120 incunables i moltes obres notables, i el Museu del Capítol Metropolità , on hi ha una exposició permanent del tresor catedralici i de quadres de valor. Hi ressalta la custòdia i carrossa del Corpus Christi, que té més de 600 kg d’argent, construïda entre el 1942 i el 1955 per diferents artistes valencians.

Col·laboració: 
RRLl
Llegir més...