Bé que aquest es mantingué, teòricament almenys, fins el 1031, a l’antiga cora de València s’entronitzaren dos lliberts del clan amirí (Mubārak i Muḏaffar) el 1010. A la mort accidental del segon, Mubārak fou desposseït pel poble i substituït (1017) per Labīb de Tortosa, que, al seu torn, hagué de cedir el poder a un net d’Almansor (1021) (Abd al-'Azīz ibn Abī ‘Amīr al-Mansūr). Aquest s’annexà Múrcia i Almeria (1038) i el seu govern comportà prosperitat. A la mort del seu fill ‘Abd al-Malik, un net, ‘Uṯmān, hi regnà nou mesos, fins que fou desposseït (1065) pel seu sogre Yaḥyà ibn Ismā'īl al-Ma'mūn de Toledo, que s’annexà la taifa fins a la seva mort (1075). Independent de nou sota un altre amirí (Abū Bakr ibn ‘Abd al-'Azīz), fou cedida per Alfons VI de Castella a l’extaifa de Toledo (1085) Yaḥyà ibn Ismā'īl ibn Yaḥyà al-Qadir, ajudat per Álvaro Háñez. Al-Qādir es declarà tributari del Cid i, a la seva mort, la república que en sorgí (Abū Aḥmād Ǧa'far ibn Gaḥḥāf) caigué, davant la pressió almoràvit, en mans del Cid.
