i Eduard Valentí i Fiol | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Eduard Valentí i Fiol

Lingüística i sociolingüística
filologia filol
Humanista.
Pals, Baix Empordà, 1910 — Barcelona, 1971

Llicenciat en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona (1932). Deixeble de Carles Riba. Professor encarregat de curs de llatí a la Universitat Autònoma (1934-39) i catedràtic incorporat a l’institut-escola Ausiàs Marc (1935-39). El 1939, després de la guerra, fou traslladat a l’institut de Ferrol i després a Santiago de Compostel·la i a Castelló de la Plana. El 1944 s’incorporà a l’institut de Reus, però fins el 1961 no aconseguí de tornar com a catedràtic a Barcelona, al Jaume Balmes. Fou encarregat de curs a la Universitat de Barcelona (1964-66), i quan fou creada la nova Universitat Autònoma, a Sant Cugat del Vallès (1968), fou nomenat professor de filologia llatina. El 1968 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans com a membre adjunt de la secció filològica. En morir era membre electe de l’Acadèmia de Bones Lletres. Dotat d’una intel·ligència penetrant i en possessió d’una sòlida cultura humanística, antiga i moderna, i d’un sentit crític lúcid i fred, desenvolupà el seu mestratge no solament en les aules i els seminaris, sinó que també pogué exercir, especialment a través de la seva conversa i el seu tracte, una gran influència en amplis sectors intel·lectuals. Edità i traduí per a la Fundació Bernat Metge els Deures (1938-46) i les Tusculanes (1948-50) de Ciceró. Són importants els seus estudis sobre Lucreci, que edità i traduí al castellà (1961). Traduí també els texts grecs i llatins dels volums III al V de les Fontes Hispaniae Antiquae (1935-40). Fou també autor d’excel·lents manuals i nombroses edicions escolars d’autors clàssics. El 1961 inicià la publicació dels seus estudis sobrela cultura catalana moderna, recollits en el volum Els clàssics i la literatura catalana moderna (1973). El seu treball sobre La gènesi del Cant Espiritual de Maragall (1961) és una mostra prodigiosa del que valen les ciències filològiques a mans d’un veritable humanista. La seva tesi doctoral, que no arribà a llegir, El primer modernismo catalán y sus fundamentos ideológicos (1973), és fonamental per a l’estudi del moviment ideològic de Catalunya a l’època modernista.

Col·laboració: 
JoBa
Llegir més...