Situació i presentació
El terme municipal de Vallbona d’Anoia, de 6,45 km2, s’estén a l’esquerra de l’Anoia (que el separa del de Cabrera d’anoia), a la seva sortida del congost de Capellades. Limita a l’E i al SE amb Piera, al SW amb Cabrera d’Anoia, a l’W amb Capellades i al NW amb la Pobla de Claramunt. El curs del riu segueix a partir de Vallbona una falla en direcció NW-SE perpendicular a la Serralada Prelitoral i deixa enrere la Conca d’Òdena i la Depressió Central per solcar la plana penedesenca. Aquest sector de la vall de Vallbona és accidentat al N pels vessants de la serra de Miramar (593 m) i drenen el territori, també, la Riera Seca, la riera de Querol i el torrent de Llivars, que fan els xaragalls entre els materials durs del granit paleozoic i els més tous de les llicorelles silúriques i les argiles miocèniques.
Comprèn el poble de Vallbona d’Anoia, cap de municipi, i la urbanització Vallbonica. Hom pot accedir al poble per la carretera local que, surt del terme de Martorell, passa per Sant Esteve Sesrovires i Masquefa, fins a arribar al cap de municipi, des d’on continua vers Capellades, on embranca amb l’antiga comarcal C-244 d’Igualada a Vilafranca. Ja abans d’arribar a Capellades connecta també amb la nova C-15. Travessa el terme la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat d’Igualada a Barcelona, amb dues estacions al municipi, una prop del límit amb Capellades i Cabrera, i l’altra a Vallbona.
La població i l’economia
El fogatjament de 1365-70 dóna 60 focs (amb Cabrera), el del 1387, 26 focs, que havien baixat a 8 el 1497 i que havien augmentat a 12 el 1553. Als segles XVIII i XIX la població (vallbonencs) experimentà un creixement que perdurà sense ser afectat pel flagell de la fil·loxera: el 1719 hi havia 185 h que ja havien passat el 1787 a 243 h; el 1830 se sobrepassaren els 300 h, que s’havien duplicat el 1857, amb 689 h, i arribaren a 767 h el 1900. Durant els dos primers decennis del segle XX continuà l’ascens (874 h el 1920), però els quatre decennis següents foren regressius: 755 h el 1930, i 679 h el 1940, que es mantingueren fins el 1960 (677 h). Des del 1970 fins a la dècada del 1980 hi hagué una recuperació (824 h) i el 1981 assolí 1.049 h, 1.040 h el 1991, 1.027 h el 2001 i 1.254 h el 2005.
L’agricultura ha sofert una forta davallada que s’ha correspost, com en bona part dels municipis llevantins de l’Anoia, amb un clar augment de les activitats industrials durant les darreres dècades del segle XX. El poc territori conreat és ocupat per la vinya, els ametllers i les oliveres. Els vins porten denominació d’origen Penedès. Les zones boscoses inclouen pins pinyers i blancs, alzines, matollars i erms. La ramaderia no té gaire importància en l’economia de la població. Destaquen només els ramats d’ovins i cabrum.
Des del segle XI endavant apareixen documentats els establiments de molins que aprofitaven l’aigua de l’Anoia. El 1258 Jaume I féu un atorgament de cinc molins a Pere de Capellades. El molí de Ca l’Alerd, enfront del castell de Cabrera, fou transformat el 1909 en fàbrica de filats i teixits de cotó per la família Marçal. Als segles XVI i XVII hi havia hagut un forn de vidre, propietat de la família Badorc el 1546 i després de la família Gralla, que l’arrendà el 1657 per 25 lliures anuals; per lligams matrimonials passà el 1673 a un propietari cognominat Tarafa i els seus descendents conservaren el forn fins el 1774 (sembla que després desaparegué). Les activitats industrials modernes són representades principalment en els sectors del tèxtil, l’electrònica i el metall. La població disposa de centres d’ensenyament i d’instal·lacions esportives, i entitats esportives i culturals.
El poble de Vallbona d’Anoia
El poble de Vallbona d’Anoia és situat a 304 m d’altitud, a l’esquerra de l’Anoia. S'estengué pel comellar que hi ha entre l’església antiga i el camí ral, que a mitjan segle XIX es convertí en carretera de Capellades a Martorell, i formà un carrer gairebé únic durant sis segles. Al principi del segle XX tenia 149 cases. Entre el 1960 i el 1990 el creixement urbà es va repartir a banda i banda de la carretera, al llarg de la qual s’estén també la urbanització Vallbonica, i de l’estació del ferrocarril. El carrer Major té un seguit d’interessants cases pairals, com Cal Sabaté, Cal Mora (del segle XVI, segons una inscripció al portal amb volta adovellada), Cal Pons (antic hostal) i Cal Miquelet (amb esgrafiats a la façana), i al passeig de Querol hi ha Cal Baiona, edifici de construcció postmodernista amb elements decoratius singulars.
L’església parroquial de Sant Bartomeu fou edificada en 1948-52 al centre del poble i al campanar hi ha el rellotge que el 1924 s’havia col·locat a la façana de l’antic temple, destruït el 1936. La primitiva església parroquial era encimbellada en una carena que domina l’Anoia; entre altres reformes, el 1580 s’hi bastí un campanar. Fins al segle XIV fou sufragània de Piera, i després de Cabrera, però el 1508 el rector passà a residir a Vallbona i aleshores Cabrera passà a ser sufragània de Vallbona. La independència parroquial no s’establí definitivament fins el 1868. El 1580 es dedicà una capella de l’antic temple a la Mare de Déu del Roser, i la devoció ha perdurat i encara avui la diada del Roser continua essent la manifestació religiosa i la festa més popular del poble. També destaca la festa major, per Sant Bartomeu, a l’agost.
La història
El lloc de Vallbona, esmentat des del 1184, estigué gairebé sempre sota la jurisdicció dels mateixos senyors del veí castell de Cabrera d’Anoia, que des del segle XI fins al XIV foren els comtes de Barcelona. El 1463 la senyoria de Vallbona passà al llinatge Camporrells; el 1549, Elisabet Joana de Camporrells, casada amb Lluís de Boixadors, establí la casa al carrer Major de Vallbona, ja que el castell de Cabrera es trobava aleshores ja enderrocat.
El 1568 era senyor del lloc Lluís de Foixà i Boixadors, el 1586 Octavi de Foixà, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i el 1596 Magdalena de Foixà, monja cistercenca. El 1599 la senyoria passà a Lluís de Foixà, fill natural legitimat d’Octavi, i posteriorment als seus successors fins el 1812. Vallbona pertangué fins el 1716 a la vegueria de Vilafranca del Penedès i fins el 1833 al corregiment de Vilafranca.