Situació i presentació
Es troba a l’extrem meridional de la comarca. El 1970 s’annexà el municipi de Rocallaura, que ja havia format part de Vallbona en 1920-30. Limita amb Sant Martí de Riucorb, Nalec i Ciutadilla (N), amb Maldà i els Omells de na Gaia (W), i des d’aquest punt amb una sèrie de municipis que formen el límit meridional i oriental, tots ells pertanyents a la comarca de la Conca de Barberà: Senan, l’Espluga de Francolí, Blancafort, Solivella, i Passanant.
La capçalera de la riera del Maldanell, afluent del Riu Corb, s’estén pels vessants septentrionals de la serra del Tallat; la vall és voltada de petits tossals com el de Xifré (558 m), de Sant Miquel (565 m), del Bosquet (562 m), de Mirabò (588 m) i de les Forques. Tot el terme és molt muntanyós i drenat, a més del Maldanell, per torrenteres que per la ribera esquerra porten les aigües en dies de fortes pluges o durant les tempestes de les acaballes d’estiu o tardor.
El terme comprèn, a més del poble de Vallbona de les Monges, cap de municipi, el de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, i el despoblat de Montesquiu. Una carretera local, procedent de Maldà, passa per Vallbona i continua per Rocallaura fins a enllaçar amb la carretera C-14 de Salou a Adrall (Alt Urgell).
La població i l’economia
La població ha sofert els mateixos altibaixos que la resta de pobles de la comarca. Durant el segle XIV, en els fogatges solament constava Montblanquet amb 25 focs, i Montesquiu i el Mas del Sant Esperit amb 31 el 1380. Al segle XV (1497) són 13 els focs de Montblanquet, i 21 els de Vallbona, el 1553, i només 5 per Montesquiu. En el cens de 1708 ja figurava Vallbona amb 41 cases i 4 a Montblanquet, i desapareixien les referències a Montesquiu. El darrer cens que fa esment de Montblanquet és el de l’any 1845, en què hi havia 32 h (Vallbona en tenia aleshores 537); a partir d’aquest moment no tornà a figurar als censos, encara que el llogaret romangué habitat fins a les darreries del segle XX. El 1860 el municipi tenia 1.146 h i un segle més tard únicament censava 429 h.
En 1365-70, el lloc de Rocallaura congregava 24 focs i pertanyia a la vegueria de Montblanc. En el fogatjament de 1380 es comptabilitzaren 19 focs, que baixaren a 9 el 1553. Durant el segle XVIII hi hagué un augment de població que culminà amb 175 h l’any 1787, per davallar després durant el segle XIX a 65 h l’any 1845. Des de l’any 1857 fins el 1920 tornà a formar municipi propi i s’hi comptaren 383 h. El 1960 hi havia 295 h. El 1970, quan fou annexat el terme de Rocallaura al de Vallbona de les Monges, hom censà 395 h. L’any 1981 foren censats 275 h, que augmentaren lleugerament a 289 el 1991 i posteriorment tornaren a disminuïr a 257 el 2001. A l’inici del segle XXI la població s’estabilitzà entorn dels 256 h (2005).
El sector primari, que tradicionalment ha estat la principal activitat econòmica del terme, donava feina el 25,74% de la població ocupada l’any 2001. Una bona part del terme és ocupat per bosc de pins i garrigues, enmig de terres de secà, amb riques feixes de la vall. Els conreus són, majoritàriament, de secà, destinats principalment als cereals, sobretot a l’ordi, l’olivera, l’ametller, el faratge i la vinya. L’olivera de regadiu, conreada en nombrosos bancals, especialment en les terres del marge esquerre del Maldanell, ha estat abandonada. La Cooperativa del Camp de Vallbona (1917) és l’eix de l’economia municipal, puix que agrupa l’esforç dels pagesos i es preocupa per la millor comercialització dels seus productes. L’oli que es produeix al terme s’enmarca dins la Denominació d’Origen Garrigues. Pel que fa a la ramaderia, cal destacar la cria de bestiar porcí i oví.
El terme de Vallbona de les Monges, gràcies al seu monestir i l’abundància d’aigua, ha esdevingut lloc de visites turístiques, de segona residència i d’estiueig. El municipi s’ha beneficiat de l’atracció que exerceix el monestir sobre els afeccionats a l’art i a les sortides de cap de setmana; també són freqüents les visites organitzades i les escolars, i en especial les dels qui cerquen la pau i un retrobament espiritual. Al sector de Rocallaura hi ha fonts d’aigües bicarbonatado-càlcico-litíniques, molt diürètiques i riques en estronci de litina, cosa que les fa molt estimades pels qui pateixen de mal de pedra. Aquestes aigües són objecte d’explotació, amb el nom d’Aigua de Rocallaura.
L’any 1990 s’inaugurà una oficina de turisme a Vallbona, que formava part del projecte de la Ruta del Císter. Aquesta va començar a promocionar-se el 1989 conjuntament amb els consells comarcals de la Conca de Barberà i de l’Alt Camp. Un dels principals propòsits ha estat impulsar turísticament el poble. Entre les diferents possibilitats d’allotjament del municipi cal esmentar l’hostatgeria situada en el monestir de Santa Maria de Vallbona, que el 2001 s’incorporà a la ruta europea del Císter.
El poble de Vallbona de les Monges
Morfologia urbana
El claustre del monestir de Vallbona de les Monges
© Fototeca.cat
El poble de Vallbona de les Monges (157 h el 2005) és situat a 481 metres d’altitud. El poble es va formar en aplicar-se el decret del Concili de Trento que manava que els monestirs femenins no estiguessin en llocs isolats. Vallbona, inicialment arrapat al cenobi, modernament s’ha estès al costat de la carretera de Maldà a Rocallaura. El nom i la seva importància històrica li provenen del gran monestir de Vallbona de les Monges, que tot i no ser el més antic del país dintre la filiació femenina cistercenca, doncs el van precedir a la diòcesi de Girona els de Valldemaria (1158) i el de Cadins (1169), és, però, el més important per haver romàs sempre en el mateix lloc i per la monumentalitat de les seves construccions.
Entorn del cenobi hi havia quatre capelles, avui arruïnades: les de Santa Maria la Vella i Santa Llúcia, ambdues d’estil romànic, la de Sant Miquel, del segle XVI, i Santa Maria de l’Hort, bastida dins el clos de l’horta.
Carrer de Vallbona de les Monges
© CIC-Moià
El poble, que des del segle XVI es va crear al seu entorn, ha ofegat en part el monestir en privar-lo de la perspectiva i del clos de clausura extern que trobem a la majoria de grans monestirs primitius; però és un poble típic, digna corona per al vell cenobi que el creà i el va senyorejar durant molts anys a través de les seves abadesses.
La cultura i el folklore
La vida cultural i social del municipi és dinamitzada per diverses entitats i associacions. El monestir de Santa Maria de Vallbona, integrat dins la Ruta del Císter, és una important font d’atracció turística. L’equipament cultural té una interessant oferta, que consisteix en una important col·lecció de brodats i indumentària (segles XVIII-XIX), diferents objectes de culte (segles XVIII-XX), medalles (segles XIX-XX) i mobles (segles XVII-XX), i l’Arxiu del Monestir de Vallbona de les Monges.
Pel que fa a les festes, hom destaca la festa votada de la Pigota, institucionalitzada l’any 1879, que se celebra el darrer dilluns de gener. La festa és un acte d’agraïment a sant Cosme i sant Damià per tal com extingiren de la localitat al començament del segle XIX la plaga de la verola. Hom celebra la festa major d’estiu el diumenge abans del 27 de setembre. L’últim diumenge d’abril es fa una romeria al santuari del Tallat. A l’agost del 1982 s’iniciaren uns concerts amb el nom de Música al Monestir de Vallbona, organitzats per la Generalitat de Catalunya, els quals es continuen fent cada estiu.
Altres indrets del terme
El municipi comprèn també el poble de Rocallaura, el llogaret de Montblanquet, el el Tallat, el despoblat de Montesquiui diversos masos i esglésies. Al S del cap municipal hi ha el lloc del Mas Déu, conegut també per la quadra del Mas Déu, que fou un nucli de poblament circuït de terres ermes, situat a 607 m d’altitud entre la partida de les Vinyes i el tossal del Tomaset, equidistant dels termes dels Omells i de Vallbona. Formà part de la baronia de Vallbona.
Al centre de l’ampla vall hi ha restes d’una construcció antiga que conserva arcades gòtiques i que, segons totes les característiques, podria ser l’edifici principal de la granja monàstica que hi tenia el monestir de Vallbona.
El Mas del Sant Esperit fou el primer eremitori establert per les monges de Vallbona, però s’ignora la seva situació, si bé estava al cim i entre els vessants del camí de la Costa dels Garrots, a 629 m d’altitud, i a 2 km per cada costat de les ermites de Sant Miquel i Santa Llúcia.
La capella de Santa Llúcia és de volta de canó i alguns dels carreus porten senyals de picapedrer; descansa sobre roca. Tot i les poques dades, es creu que era un dels primers indrets de poblament eremític dels orígens del monestir. Santa Llúcia és una de les patrones de Vallbona i per això la seva imatge figura a l’altar major de la parròquia.
La història
El monestir de Vallbona de les Monges i les seves abadesses gaudia d’una dotació d’amples dominis, cedits pels nobles catalans i per la monarquia, i també per compres, que amb el temps formaren l’anomenada baronia de Vallbona, amb dret de jurisdicció i de castell baronial. Els pobles i llocs que formaven la baronia eren els següents: els Eixaders, Llorenç de Vallbona, el Mas Déu, el Mas del Sant Esperit, el Mas de Vallbona, Montesquiu, els Omells de na Gaia, Preixana, Rocafort de Vallbona, Rocallaura Valerna Vallbona i el Vilet. El 10 de març de 1380 Pere III vengué perpètuament a l’abadessa i al monestir de Vallbona les jurisdiccions alta i baixa, civil i criminal, amb el mer i mixt imperi, dels llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22.000 sous. Pel que fa a altres servituds i privilegis, cal pensar que, si bé la baronessa de Vallbona tenia les mateixes competències que els barons, els atributs diferien. Les abadesses amb títol de baró donaven preferència al bàcul, a l’anell i altres símbols que pertanyien a la seva condició de prelades, tals com el pectoral i l’estoló. El símbol comú de barons i baronesses és constituït per la forca, plantada en un lloc vistent de la localitat, que per a uns era el símbol de la justícia mentre que per a altres, un senyal d’opressió.
Hi ha algunes dades sobre la formació de la baronia, tenint en compte la forma i l’any en què es féu la incorporació dels diferents pobles i llogarets: Llorenç fou cedit a Vallbona el 1191; Guillem d’Anglesola va donar al monestir, l’any 1219, els Eixaders; Preixana passà a Vallbona el 1227; la compra del castell de Valerna fou feta l’any 1273; el 8 de gener de 1181, l’abadessa Òria va rebre els drets del terme de Maldanell; Montesquiu, amb el seu castell, passà a formar part de la baronia de Vallbona a la primera meitat del segle XIII. El 25 de juliol de 1257, Pere Albanell dóna a l’abadessa els drets que té al Mas Déu. El 1261 hi ha la renúncia de la vescomtessa de Bas, a favor de Vallbona, del castell i terme dels Omells de na Gaia. El 1209, per venda feta per Dalmau de Timor, a favor de l’abadessa, del castell i la vila de Rocafort de Vallbona, amb tots els drets dominicals i pertinences. També hi ha constància de la venda feta per Ponç de Cervera, a favor del cenobi, del castell i terme de Rocallaura. I el Vilet fou per donació de Berenguer de Cardona, a favor de Vallbona i de Ramon ermità, dels drets dominicals que tenia en el dit terme. Tots aquests títols i dependències tingueren vigència fins a les corts de Cadis i les reformes liberals, si bé a Vallbona perduraren en una bona part fins a la mort de la darrera abadessa perpètua Maria Isabel de Gallart i de Grau (1850-72). Fóu la definitiva desaparició del poder i baronia de Vallbona.
Es pot considerar que el municipi es va originar vers l’any 1573 quan es va abandonar el poble de Montesquiu i els seus habitants van passar a formar el nou poble a la vall, entorn del monestir, al marge dret del Maldanell, poble que prengué el nom de Vallbona de les Monges. Per aquest motiu el poble de Vallbona no constava en els censos de 1359 i de 1416, perquè encara no existia com a tal.