OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

la Vall de Bianya

Municipi
Garrotxa

Sumari de l’article

Casal de la Riba, a Hostalnou de Bianya
© Fototeca.cat
Municipi de la Garrotxa situat a la capçalera del Fluvià.
Població: 
1.321 h
[2009]
Extensió: 
94 km2

Situació i presentació

Confronta amb els municipis de Sant Joan de les Abadesses (W), Sant Pau de Segúries (W) i Camprodon (N), els tres del Ripollès, i amb Montagut i Oix (NE i E), Sant Joan les Fonts (E), Olot (S) i Riudaura (S). Comprèn gairebé tota la vall de Bianya, drenada per la riera de Bianya, que és formada per la de Sant Ponç d’Aulina i el torrent de Santa Llúcia de Puigmal. Aquesta vall és configurada al N per les serres de Capsacosta (1 111 m) i de Malforat (915 m) i a migdia per la serra de Sant Miquel del Mont (793 m), que la separa de la vall de Ridaura. El terme comprèn també l’antic municipi de la Vall del Bac, a la capçalera del riu d’Oix, i el vessant dret de la ribera de Castellar o de Colldecarrera. També inclou l’enclavament de la Canya, entre els municipis d’Olot i de Sant Joan les Fonts. Al SE el municipi confronta amb el terme d’Olot per la carena de la serra de Sant Miquel del Mont i per un tram del de Riudaura. A llevant, per aquesta riera i pel puig de la Cau (824 m), contrafort de la serra de Malforat, limita amb el municipi de Sant Joan les Fonts. El límit septentrional parteix, a ponent, de la collada de Sant Pau, prop de Sant Pau de Segúries, i passa després per sota les Esquerdes del Sitjar, pel coll d’Arrencafels, pel pas de la Freixa i el Puigsou (1 300 m) fins al puig del Talló (1 278 m), confrontant per tot aquest sector amb el municipi de Camprodon. Al NE, pel coll de Toralles sota el Montmajor, i per la riera de Toralles i la de Colldecarrera limita amb l’antic terme d’Oix (ara de Montagut). El terme municipal de la Vall de Bianya és accidentat a més pel carenar de les Boixedes (897 m) i la serra del Ferró (896 m), que separen les petites valls de Sant Ponç d’Aulina i de Santa Llúcia de Puigmal. Una altra elevació notable que fa que el territori de la Vall de Bianya sigui accidentat és Puigsespunya (1 026 m), a ponent de la serra de Sant Miquel del Mont.

L’antic terme municipal de Sant Salvador de Bianya, d’una extensió de 19,5 km 2 , comprenia la capçalera de la vall de Bianya, formada per la vall de Sant Ponç d’Aulina, amb les valls afluents de Sant Salvador (drenada per la riera de Sant Salvador), que davalla de la serra de Capsacosta, i la del Ferró, drenada per la ribera del Ferró, que es forma entre el serrat de les Cambres (al límit amb el terme de Sant Joan de les Abadesses) i el turó d’Espaldats (869 m). La capçalera de la vall de Bianya és tancada a septentrió per la serra de Malforat i la serra de Capsacosta. Per la carena d’aquesta serra passa el límit del terme de Sant Salvador amb el de Sant Pau de Segúries. A ponent la divisòria entre els termes de Sant Salvador i de Sant Joan de les Abadesses passa per la serra de Capsacosta, per Collabàs i, sota el turó de Castelltallat, pel serrat de les Cambres. A migdia, la capçalera de la vall de Sant Ponç és tancada per la carena de les Boixedes. Des del serrat de les Cambres fins a la riera de Bianya, l’antic límit meridional del terme amb el de la Vall de Bianya, dit antigament de Capsec, passava per la línia de carena de la serra de Rompudes (898 m) i el serrat del Ferró. A llevant confrontava amb el municipi de la Vall de Bianya. El municipi de Sant Salvador de Bianya canvià el seu nom el 1937 pel d’Hostalets de Capsacosta.

A part el poble de l’Hostalnou de Bianya, cap administratiu, el terme comprèn els pobles i llogarets de Sant Salvador de Bianya, Capsec, Castellar de la Muntanya, la Canya, Llocalou, Sant Andreu de Socarrats, Sant Martí del Clot, Sant Pere Despuig, Santa Margarida de Bianya i la Vall del Bac, a més de despoblats i antigues demarcacions parroquials com Sant Ponç d’Aulina, l’Abella, els Hostalets de Capsacosta, Sant Andreu de Porreres, Sant Feliu del Bac, Sant Martí Solamal i Sant Miquel de la Torre. Entre les masies destaca la del Ferró.

Travessa la vall de Bianya la carretera C-26 entre Olot i Ripoll, que en la dècada del 1990 ha estat millorada en el seu traçat amb la construcció de la variant dels túnels de la vall de Sant Ponç d’Aulina (els de Capsacosta i el de Collabós). Hi ha a més la carretera cap a Sant Pere Despuig i la de Sant Salvador de Bianya a Sant Pau de Segúries, que surten de la C-26, i la carretera que trenca, al coll de Coubet, de l’antiga N-260 cap a Sant Joan de les Abadesses, al límit SE del terme. La resta de vies de comunicació entre els diferents nuclis de població del municipi són camins veïnals i pistes de muntanya, algunes asfaltades.

La població i l'economia

Al fogatjament de vers el 1380 la població del terme antic de la Vall de Bianya (bianyencs) consta de 68 focs, distribuïts així: 11 focs a la Vall de Bianya, 1 a Vellanacorba, 12 a Capsec, 6 a Sant Andreu de Porreres, 7 a Sant Andreu de Socarrats, 13 a Sant Pere Espuig, 4 a Sant Martí de Solamal, 10 a Sant Martí de Tornadissa, 2 a la Vall del Bac i 2 a Santa Maria Sacot. A la fi del segle XVIII el cens de Floridablanca localitzava 972 h. El 1860 el terme municipal en tenia 2 368, i a partir del segle XX les xifres d’habitants del municipi de la Vall de Bianya eren les següents: 2 142 h el 1900, 2 277 h el 1920, el 1936 en tenia 2 192 h i continuà baixant; el 1970 hi havia 1 329 h a tot l’antic terme de la Vall de Bianya, més 131 del municipi de Sant Salvador de Bianya, que havia estat annexat recentment. El 1981 els habitants del municipi de la Vall de Bianya eren 1 126, i el 1991 havien baixat a 1051 h. A finals dels noranta s’aprecià un canvi i s’assoliren els 1 129 h el 1998 i els 2616 el 2005.

El bosc, d’alzines, pi roig i roures i les àrees de pastura ocupen la major part del terme. Els conreus són predominantment de secà i produeixen sobretot blat de moro i farratge, mentre que el regadiu es limita als productes d’horta. La ramaderia es basa en la cria de bestiar boví tant de llet com de carn, porcí i oví.

Juntament amb les tradicionals activitats agrícoles hi ha una indústria diversificada, amb una bona oferta de sòl industrial. Destaquen el sector tèxtil, l’alimentari, el de la fusta, el del metall i, sobretot, el químic, amb la fabricació de peces amb matèries plàstiques i de productes farmacèutics veterinaris. Gairebé totes les empreses es localitzen al voltant de la carretera que uneix la Canya amb el nucli d’Hostalnou, en el sector més proper al municipi d’Olot. Fins a la primeria del segle XX, a les vores dels rius hi havia establerts 11 molins fariners.

Els bells paratges naturals i els monuments històrics han afavorit l’impuls de l’anomenat turisme rural. S'han establert diversos tipus d’allotjament (càmping, nombroses residències cases de pagès, cases de colònies) i de restauració.

El poble de l'Hostalnou de Bianya

L’Hostalnou de Bianya (480 m i 93 h el 2005) és el centre administratiu del municipi. Aquest nucli, a migdia del terme municipal, a la dreta de la riera de Bianya, és un enfilall de cases arrenglerades al llarg de la carretera C-26. És remarcable el casal de la Riba, reformat per l’arquitecte noucentista Rafael Masó i adaptat modernament a funcions industrials.

La festa major de la Vall de Bianya, general a tots els pobles i veïnats que formen part del municipi, se celebra en honor a sant Isidre, pel maig, amb diversos actes com ara la sembrada de confits i caramels a càrrec dels pabordes i les pabordesses de la festa. Al setembre es fa també l’aplec a Sant Miquel del Mont, on assisteix gent de tot el terme.

Altres indrets del terme

Capsec i Sant Martí del Clot

El poble de Capsec (80 h el 2005) o de Sant Martí de Capsec donà nom fins l’any 1917 al municipi conegut posteriorment amb el nom de la Vall de Bianya. És situat al vessant meridional de la serra de Malforat, a l’esquerra del torrent de Capsec, que aflueix a la riera de Bianya per l’esquerra, prop de l’antic hostal de Capsec. El lloc és documentat el 1017 ( Cubilistico ) en l’acta de consagració de l’església de Sant Andreu de Socarrats i per motiu de veïnatge. En altres documents se cita com a Cuilsech (1117 i 1195). Anomenat antigament Cuïlsec, el nom degué convertir-se, pronunciat descuidadament, en Culsec , que fou canviat per l’actual, canvi en què potser influí la proximitat de la collada de Capsacosta. L’església parroquial, dedicada a sant Martí, és un edifici romànic modificat, d’una nau amb absis i dues absidioles. En territori d’aquesta parròquia exerciren domini feudal els monjos de Camprodon i, també, el priorat de Sant Joan les Fonts. El Diumenge de Pasqua se celebra la festa del Roser.

També als vessants meridionals de la serra de Malforat, a ponent de Capsec i a l’esquerra de la riera de Bianya, hi ha el poble de Sant Martí del Clot (509 m i 42 h el 2005) al voltant de la parròquia de Sant Martí, romànica, modificada després dels terratrèmols del segle XV i amb porta del segle XVII. La sagristia, posterior, tapa parcialment l’absis. Sobre la porta hi ha una inscripció en caràcters gòtics que es refereix als terratrèmols esmentats. Havia estat sufragània de Sant Salvador de Bianya. El lloc és documentat el 1076. Antigament és esmentat amb el topònim determinatiu de Tornadissa.

Castellar de la Muntanya i la Canya

A la vall de Castellar o de Colldecarrera, enlairat als vessants nord-orientals de la serra de Malforat, sota el puig de la Cau (824 m), hi ha l’antic poble de Castellar de la Muntanya (134 el 2005). L’església parroquial és dedicada a Santa Maria; és romànica del segle XII, té l’absis semicircular, la porta a migdia i el campanar de torre damunt la façana de ponent. Va ser donada pels vescomtes de Bas al monestir de Sant Joan les Fonts. Les ruïnes de l’antic castell de Castellar, que havia pertangut als comtes de Besalú i després passà als vescomtes de Bas, són situades a sobre mateix de la parròquia de Castellar. El 1698 l’indret pertanyia al comte de Montagut. A la capçalera de la ribera de Colldecarrera hi ha la pairalia de Colldecarrera, una de les millors cases de l’encontrada, amb galeria porticada i oratori de la Mare de Déu del Carme; és envoltada per un paisatge lluminós i solitari.

L’enclavament de la Canya (531 h el 2005) és situat entre els municipis d’Olot i de Sant Joan les Fonts, a la vorera dreta del Fluvià, i és compartit entre la Vall de Bianya i Sant Joan les Fonts. El sector que pertany a la Vall de Bianya és conegut com la Canya de Dalt. Aquest enclavament ocupa una superfície de 0,6 km 2 , i és el lloc més poblat de tot el municipi. Té una capella dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança, documentada des del 1573. Celebra la festa major l’1 de maig.

Sant Andreu de Socarrats, Llocalou, Santa Margarida de Bianya i Sant Miquel del Mont

Al S del terme, a l’E de l’Hostalnou i als vessants septentrionals de la serra de Sant Miquel del Mont s’alça el poble de Sant Andreu de Socarrats (45 h el 2005), a la dreta del torrent de Santa Margarida, afluent per la dreta de la riera de Bianya. L’església parroquial de Sant Andreu va ser reedificada i consagrada el 1117; aleshores era parròquia filial de Besalú, dels monjos de Santa Maria, però l’edifici primitiu havia estat fundat el 953. Posteriorment s’independitzà de Besalú i esdevingué sufragània de la parròquia de Sant Joan les Fonts. Sant Andreu conserva l’estructura romànica. D’un sol absis, amb un porxo folgat, potser va ser reedificada després dels terratrèmols del segle XV. La sagristia posterior emmascara l’exterior de l’absis. Pel febrer es fa un aplec a l’ermita de Sant Valentí, i el Dilluns de Pasqua s’hi celebra la festa del Roser.

Al terme de Socarrats pertany el veïnat de Llocalou (125 h el 2005) o Clocalou de Socarrats, a l’esquerra del Ridaura. Aquest veïnat, vorejant el camí antic, nasqué a l’entorn d’un hostal i hi havia també ferreria, botiga i fonda.

El poble de Santa Margarida de Bianya (81 h el 2005) és a ponent de Sant Andreu de Socarrats, a la dreta del torrent de Santa Margarida, afluent per la dreta de la riera de Bianya, al peu de la serra de Sant Miquel del Mont. És centrat per l’església parroquial de Santa Margarida, que és documentada ja el 858, any en què Guifre de Besalú la cedí al monestir de Ridaura. Al segle XIII en tenia la jurisdicció el prior de Sant Joan les Fonts. L’edifici actual és romànic, però amb modificacions pos

teriors; conserva l’absis semicircular amb mènsules, dues finestres, i la torre del campanar.

Al cim de la serra homònima, prop del coll de Bastons, hi ha l’antiga parròquia de Sant Miquel del Mont, consagrada el 958 i que passà després a sufragània de la de Santa Margarida de Bianya. És un petit edifici romànic, amb absis amb finestra d’esqueixada, porta a la façana de migdia amb arcs en degradació i timpà llis i mènsules als murs i a l’absis. Té campanar d’espadanya. Es troba al límit dels termes municipals de la Vall de Bianya, Olot i Riudaura.

Sant Pere Espuig i Sant Martí de Bianya

A l’interfluvi dels torrents de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida, afluents de la riera de Bianya, s’alça el poble de Sant Pere Espuig (105 h el 2005), o Sant Pere Despuig o de Bianya, aturonat a 380 m. Ja existia el 858, any en què va ser cedit al monestir de Ridaura. El 964 el bisbe de Girona Arnulf consagrà una nova església parroquial, Sant Pere, que fou reedificada més d’una vegada en temps posteriors. De l’edifici romànic conserva un tros de campanar amb un fris i una finestra i algunes restes de murs de l’absis. A la seva demarcació residia l’antiga família dels Bianya, a l’indret de la Torre de Sant Pere. L’heretat dels Bianya passà posteriorment als Soler, als monjos de Camprodon i a mans de Roger de Montcada, que el 1396 la vengué a la família Corona, oriünda de Camprodon. Guillem Corona, àlies Crespià, bastí l’edifici de la Torre de Sant Pere. L’edifici romànic, situat a redós de l’església parroquial, era l’antiga residència dels Bianya i dels Soler. La Torre de Sant Pere o, també, Torre de Bianya, manté la fesomia original del segle XV, amb una torre de defensa de quatre pisos situada en un angle de la casa. El pintor Enric Galwey explica que Joaquim Vayreda s’inspirava per a moltes pintures en la serenitat del paisatge de la rodalia. El seu terme aplega els masos de la Vila (amb la capella de la Mare de Déu dels Dolors), la Bossa, la Sala, el Carrer, el Llac, el Molí de la Bossa, etc. Les festes més importants del poble són la de Sant Antoni, al gener, i la festa de la Puríssima, al desembre.

Al N de Sant Pere Espuig, a l’esquerra del torrent de Santa Llúcia de Puigmal, prop de la seva confluència amb la riera del Ferró, hi ha situat l’antic poble i parròquia de Sant Martí de Bianya, dit antigament de Solamal. La parròquia de Sant Martí és esmentada ja el 977, any en què el comte Miró II de Besalú i bisbe de Girona la donà al monestir de Camprodon. És un notable exemplar romànic d’una nau amb un llarg creuer afegit; a la façana de ponent té, damunt la porta, un campanar de torre quadrada. Lsemicircular és ornat amb mènsules. A l’interior hi ha una pica baptismal ornamentada amb un bordó, i una pica d’aigua beneita amb quatre caps femenins. Des del 1582 és sufragània de Sant Pere Espuig.

Sant Salvador de Bianya

El poble de Sant Salvador de Bianya (598 m i 78 h el 2005) és a la capçalera de la vall del mateix nom; el formen unes poques cases entorn de l’església parroquial, ja que la resta de població és esparsa per la rodalia. L’església de Sant Salvador és un edifici romànic que va ser consagrat el 1170 pel bisbe de Girona Guillem de Monells. Conserva la fàbrica romànica i la línia de l’absis del segle XII. L’arc de la porta principal i els capitells de les columnes són obra d’una restauració efectuada a la primeria del segle XX, que va ser subvencionada pels capdavanters locals de la Lliga Regionalista, amb la qual havia col·laborat el rector d’aleshores, en agraïment per haver obtingut el triomf electoral. La parròquia tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Ponç d’Aulina i de Sant Martí del Clot. Les tres esglésies van ser possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. La de Sant Salvador, que anteriorment a la consagració esmentada és citada en un document del 1090 situada in valle Biania , conserva a l’interior una pica baptismal. Prop del poble, a migdia, hi ha la masia del Callís, que és força important.

Sant Ponç d'Aulina, l'Abella i els Hostalets de Capsacosta

L’antic poble de Sant Ponç d’Aulina és situat als vessants meridionals de la serra de Capsacosta, a la capçalera de la ribera de Sant Ponç d’Aulina. Antigament Sant Ponç d’Aulina i els masos de l’Abella havien constituït un municipi propi. L’església de Sant Ponç, que havia estat possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses, és d’origen romànic, però ha estat modificada posteriorment. De planta rectangular, a la façana de ponent hi ha la porta amb arquivolta i timpà llis i una llinda ornamentada amb una creu dins un cercle. A la façana de migdia hi ha una finestra de doble esqueixada. El campanar, esvelt, sobresurt de la boscúria que envolta l’indret. Algunes masies del seu terme d’interès històric o arquitectònic són les de Pinoses, el Pedrós i el Molí de les Planes. També la Ferreria, amb conreus excavats als marges.

El veïnat de l’Abella és situat a la part més sud-oriental de l’antic terme, vora la confluència de les rieres del Ferró i de Bianya, prop de la carretera C-153, damunt el pla d’Abella.

El llogaret dels Hostalets de Capsacosta és proper a la parròquia de Sant Salvador, al vessant sud-oriental de la serra de Capsacosta, vora el camí antic d’Olot a Camprodon. Aquest llogaret acomplí una funció important quan hi paraven els traginers. A la fi del segle XIX, però, l’hostal ja era gairebé desproveït. Al cap de pocs anys el seu propietari construí un nou hostal per als masovers, arran de la carretera nova asfaltada, la qual cosa comportà que hom abandonés la construcció antiga. Del 1937 al 1939 els Hostalets de Capsacosta va ser el nom que adoptà el municipi de Sant Salvador de Bianya.

Porreres i Sant Miquel de la Torre

A la Vall del Bac, antic terme i municipi, annex a Capsec el 1843, hi havia la parròquia de Sant Andreu de Porreres, de la qual depenien les dels altres llocs del terme: Llongarriu, Sant Feliu del Bac, Sant Miquel de la Torre i l’església de Santa Magdalena del Coll. D’aquest antic terme, l’any 1979 només eren habitades 5 masies, on residien 22 h: la Vedosa de Baix, la Coma, el Diumal, Maibosc i el Mas de l’Om. El 2005 encara constava amb 35 h. El fet d’ésser una vall alta i arrecerada ha preservat els seus valors paisatgístics, però l’especulació del sòl ha arribat també a les zones més baixes de la solana. A la vall del Bac hi ha l’Hostal i Cal Ferrer, antiga pairalia dels Danés d’Olot.

A la riba esquerra de la vall del Bac hi ha situat l’antic poble i parròquia de Porreres o Sant Andreu de Porreres (818 m) sota el Puigsou. L’església de Sant Andreu és documentada el 977, any en què el comte Miró la donà al monestir de Sant Pere de Besalú. D’aquesta parròquia depenien les dels altres pobles de la vall del Bac. És un edifici romànic envoltat arreu per edificacions; només se'n pot veure l’absis, amb mènsules i una finestra.

Sant Miquel de la Torre és un antic poble i parròquia situat als vessants meridionals del Talló, sota l’església parroquial de Sant Andreu de Porreres. Havia pertangut antigament al monestir de Sant Pere de Besalú. El lloc i l’església són documentats el 988. El topònim antic de l’indret és Vellanacorba o Sacorba. L’església, que quan va ser abandonada la parròquia de Porreres féu de parròquia de la vall, és d’origen romànic, amb modificacions posteriors. Prop de l’església hi ha una antiga casa forta que fou possessió dels Desbac, senyors de Rocabruna, i dels Descatllar.

Llongarriu, Santa Magdalena del Coll i Sant Feliu del Bac

Llongarriu és una antiga masia i església (740 m), al vessant septentrional de la serra de Malforat. L’església romànica va ser restaurada el 1672, quan s’aconseguí la porta de la façana de ponent; l’obra primitiva és del segle XII. Avui dia és desafectada. Antigament era coneguda com Santa Maria Sacot.

Santa Magdalena del Coll és una església d’origen romànic, enlairada a 784 m, als vessants septentrionals de la serra de Malforat, a la vora de la masia del Coll. És un edifici d’una nau i un absis amb la porta a la façana de migdia i té la coberta esfondrada.

Sant Feliu del Bac era una antiga parròquia de la vall del Bac, al vessant septentrional de la serra de Malforat, dominant la riba esquerra del riu d’Oix. L’església va ser consagrada el 996, però la fàbrica que es conserva correspon al segle XII i presenta modificacions d’època posterior.

El Ferró i les restes Arqueològiques

La masia del Ferró és situada al centre de la vall del Ferró, drenada per la ribera del Ferró, que aflueix juntament amb el torrent de Santa Llúcia de Puigmal, a la riera de Bianya. Aquesta masia és una de les més grans i característiques del municipi. És citada per Francisco de Zamora, que hi passà en un dels seus viatges per Catalunya a la segona meitat del segle XVIII; en parla com la casa del ric Ferró de Bianya, pagès opulent. Té una galeria porxada. Aquesta casa, a la primeria del segle XX era, encara, molt important. Té una capella dedicada a la Mare de Déu del Roser.

Pel terme de Sant Salvador passava un antic camí o calçada ja usat en època romana, del qual es conserva un enllosat de pedres grosses a Capsacosta. Sembla que aquest camí antic va ser refet en època medieval i utilitzat fins a temps molt posteriors; per exemple se'n va fer força ús durant la Guerra Gran. Durant aquest conflicte amb França (1794) els sometents d’Olot hagueren de desallotjar els francesos de la serra de Capsacosta.

Al terme municipal de la Vall de Bianya s’han trobat diversos jaciments prehistòrics pertanyents al període neolític (a la Coromina, Llongarriu, la Coma, la Bedosa, les Corominotes).

Al pla de Gibrella hi ha l’estació hallsttàtica de la Coma de Can Xervanda, la més important de la comarca.

De l’època de la romanització s’ha citat la torre de guaita de Sant Miquel del Mont, a part la via que enfilava cap a Capsacosta, que ja existia.

Col·laboració: 
APl

Llegir més...