Inicià estudis de dret, que no acabà, a la facultat de Santiago. Viatjà a Mèxic (1892-93), i el 1895 es traslladà a Madrid, on s’establí, bé que féu també estades a la seva terra. Féu nous viatges a Amèrica (1910 i 1922), visità els fronts aliats durant la Primera Guerra Mundial i intentà breus intervencions en política. El 1929 fou empresonat per la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera. Durant la Segona República fou director de l’Academia Española de Bellas Artes de Roma. Finalment, el 1934, ja malalt, es retirà a Galícia. Al marge de la pura biografia, Valle-Inclán es recreà a si mateix com a personatge literari, oferint una imatge bohèmia, extravagant i pintoresca i protagonitzant les anècdotes més inversemblants. Tradicionalment ha estat adscrit a la Generació del 98. Cal precisar, però, que si es manté aquesta adscripció ha d’ésser segons un criteri purament cronològic, no pas estètic ni ideològic. La seva poesia pertany al Modernisme, bé que el darrer llibre connecta ja amb l'esperpent. Els tres reculls Aromas de leyenda (1907), El pasajero (1920) i La pipa de Kif (1919) foren reunits en un volum: Claves líricas (1930). L’obra narrativa es decantà també des de l’estètica modernista cap a la tècnica esperpèntica. Dintre el primer estil figuren els contes i les narracions breus reunits sota els títols de Corte de amor i Jardín umbrío (ambdós del 1903). La millor prosa modernista és representada per les quatre sonatas: Sonata de Primavera (1904), Sonata de Estío (1903), Sonata de Otoño (1902) i Sonata de Invierno (1905). Corresponents també a les quatre edats de la vida, són escrites en forma autobiogràfica, a manera de memòries del personatge central, el marquès de Bradomín, una de les seves creacions més reeixides. Aquesta primera època es tanca amb la trilogia sobre la guerra carlina: Los cruzados de la causa (1908), El resplandor de la hoguera (1909) i Gerifaltes de antaño (1909), on apareixen Bradomín i Juan Manuel Montenegro Cara de Plata, autèntics herois en defensa de llurs ideals (que reflecteixen alhora les simpaties de l’autor). El segon estil de Valle-Inclán palesa ja l’adaptació a la narrativa de la tècnica teatral de l'esperpent (que també féu extensiva a la darrera producció lírica). A partir d’aleshores la realitat resta desfigurada fins a la caricatura, com si els personatges i les situacions es reflectissin en un mirall deformant que només oferís els trets ridículs, en una versió irònica, satírica i alhora tragicòmica de l’existència. Cal destacar, a part Tirano Banderas (1926), narració de la vida i la tràgica mort d’un imaginari dictador sud-americà, la novel·lització d’una època històrica real, els darrers anys del regnat d’Isabel II, personatge pel qual Valle no amaga la seva antipatia i el qual ridiculitza com els altres, reals o imaginaris. En la trilogia, El ruedo ibérico, és formada per La corte de los milagros (1927), Viva mi dueño (1928) i Baza de espadas (1958). Quant al teatre, també sofreix una evolució, des de les Comedias bárbaras (Águila de blasón, 1907; Romance de lobos, 1908 i Cara de plata, 1922), Divinas palabras (1920), etc, on hom retroba també els personatges més entranyables de l’autor (Bradomín, Juan Manuel Montenegro, els seus fills, etc), tot en el marc d’una Galícia encara feudal, plena de personatges frenètics, tolits, captaires i bruixes, en una atmosfera al·lucinant de miracles, supersticions i ritus cristians i pagans. Un altre grup de comèdies, amb trets modernistes, és el format, entre altres peces, per La marquesa Rosalinda (1912), Cuento de abril (1910) i Voces de gesta (1911), caracteritzades per un cert sentimentalisme i una certa superficialitat, però plenes de fantasia, de gràcia i d’ironia. Finalment, la gran creació de Valle-Inclán és la que correspon al tercer i últim grup d’obres, és a dir, a l'esperpent, ja descrit, amb títols tan importants com Luces de Bohemia (1920), Farsa y licencia de la reina castiza (1920), El retablo de la lujuria, la avaricia y la muerte (1927) i sobretot Los cuernos de don Friolera (1921), autèntiques farses de titelles, a vegades d’una crueltat refinada, amb una tècnica que en certes ocasions en fa difícil la representació.