La geografia física
Presenta una estructura morfològica semblant a la del Vallès Occidental, però més complexa. La zona alterosa de tramuntana és dominada per la Serralada Prelitoral, que consta de dues franges adossades: una de conglomerats eocènics de la Depressió Central (emmarcats sovint per falles), on Sant Miquel del Fai prolonga l’estructura de Sant Llorenç del Munt, i la serralada herciniana, construïda per materials paleozoics o per granit, que en part encavalquen els conglomerats i que una gran falla longitudinal, de Santa Eulàlia de Ronçana a Gualba, passant per la Garriga i Campins, separa de la Depressió Prelitoral. La xarxa hidrogràfica, agrupada en dues conques, la del Congost-Besòs, amb la riera de Caldes i el Tenes, i la de la Tordera, amb la riera de Gualba, talla la Serralada Prelitoral en sectors individualitzats: entre la riera de Caldes i el Tenes, el Montmajor (789 m alt.) i els cingles de Gallifa; entre el Tenes i el Congost, els cingles de Bertí (952 m alt.); a llevant del Congost, el Montseny, dividit per la Tordera en el pla de la Calma, a l’W, peneplà hercinià que es manté a 1.300-1.350 m (puig Drau, 1.350), i el sector oriental, rejovenit per l’orogènia alpina (Matagalls, 1.694 m alt.; turó de l’Home, 1.712; les Agudes, 1.707). La Depressió Prelitoral el Vallès és recoberta per una plana de peu de muntanya, on els rius esmentats s’enfondeixen de 100 a 200 m.
Vista aèria de la vall de la Tordera i el Montseny al fons
© Arxiu Fototeca.cat
Al S clou aquesta depressió una falla no tan activa com la del N, però que ha atret els rius longitudinals (riera de Mogent, que, en desguassar al Congost, origina el Besòs, i curs mitjà de la Tordera, la conca de la qual és separada de la riera de Mogent per l’imperceptible llindar de Trentapasses). A l’altra banda de la falla, la Serralada Litoral, granítica i molt erosionada, es divideix en tres sectors: el de Sant Mateu-serra de Mates, que al turó de Céllecs assoleix 534 m alt.; el del Corredor (634 m), on la riera d’Argentona tendeix a capturar la capçalera de la de Mogent; i el Montnegre (759 m alt.), on des d’aquí fins al Montseny la Depressió Prelitoral resta reduïda a la mínima expressió (llindar de la Tordera).
El Matagalls vist des del pla de la Calma
© Fototeca.cat
El clima és mediterrani. A l’estiu la marinada tempera la calor continental; a l’hivern, en dies encalmats, hi ha inversió de temperatura i la vall del Congost és més freda que els cingles de Bertí. A Granollers arriba a glaçar 60 dies l’any, i la temperatura mitjana és de 14,5 °C, amb una amplitud més forta que la del Vallès Occidental: de 6,2 °C (mitjana de gener) a 23,3 °C (mitjana de juliol). La pluviositat és més freqüent i abundosa vora el Montseny, on Santa Fe assoleix 1.200 mm, un dels màxims dels Països Catalans, superior a la del turó de l’Home i a la de Sant Celoni (727 mm), i tendeix a disminuir cap a l’oest: a Granollers és de ( 613 mm, amb una pluviositat màxima principal de 72,5 mm al setembre i a l’octubre, i una de secundària a la primavera, al maig, de 62,8 mm). La mínima principal és de juny-juliol (29,5 mm), no gaire eixut, i la secundària, de gener (36,3 mm) i febrer.
És una zona de trànsit entre les terres mediterrànies humides de la Selva i el Gironès, i les terres força més eixutes que limiten la comarca per l’W i pel S. La clímax de la terra baixa és l’alzinar amb marfull, que a la part nord-oriental de la comarca inclou poblacions importants de surera. A les obagues i fondalades d’aquest domini inferior hi ha petits bosquets de caducifolis, i a la vora de les aigües es fa la verneda. A les terres altes septentrionals, sobretot al Montseny, és visible una neta zonació altitudinal que comprèn els estatges de l’alzinar muntanyenc, del bosc submediterrani de roure martinenc amb boix (sobretot a les terres de tendència continental), del bosc acidòfil de roure de fulla gran (rar i només existent al Montseny), de la fageda i, als cims del Montseny, del matollar de ginebró. La vegetació ha estat molt alterada per l’home, de manera que a les zones baixes les terres incultes i no urbanitzades porten sobretot brolles cobertes de pi blanc o de pi pinyer.
La demografia
El 2014, la població del Vallès Oriental era de 399.781 h i presentava una densitat de 544 h/km2, xifra que duplicava amb escreix la mitjana de Catalunya (234,2 h/km2), només superada pel Vallès Occidental i les comarques litorals des del Maresme fins al Tarragonès. El 2014 el cap de comarca concentrava el 15% de la població, seguit de Mollet del Vallès (13%), únics municipis que superaven els 50.000 habitants. Cardedeu, la Llagosta, Montornès, Parets, la Roca i Sant Celoni tenien més de 10.000 habitants. El 1719 la població era de 15.982 h. Eren veritables viles (amb més d’un miler d’habitants) Caldes de Montbui (1.391 h) i Sant Celoni (1.152). El 1787 el creixement havia estat modest: Sant Feliu de Codines (1.746) i Granollers (1.731) eren les viles més grans, seguides de Caldes de Montbui (1.694), Sant Celoni (1.578), la Garriga (1.188) i Cardedeu (1.085). El 1860 la població s’havia duplicat, i Granollers era definitivament el municipi capdavanter (4.702 h), seguit de Caldes de Montbui (3.256), Sant Feliu de Codines (2.926), Sant Celoni (2.445), Llerona (avui les Franqueses, 1.987), la Roca (1.771), Cardedeu (1.644), la Garriga (1.532) i, amb més d’un miler d’habitants, Mollet, Santa Maria de Palautordera, Vilamajor, Llinars, Montornès, Bigues i Sant Pere de Vilamajor. Fins a la fi del segle XIX la població s’estacionà, després tornà a créixer. El 1930 la comarca tenia 62.486 h, una cinquena part dels quals corresponien a la ciutat de Granollers (12.699). Mollet ja ocupava el segon lloc, amb 5.527 h, Caldes de Montbui el tercer, Sant Celoni el quart, amb 4.777 h, i seguien la Garriga (3.115), Cardedeu (2.477), Sant Feliu de Codines (2.445), la Roca (2.147), les Franqueses (2.118), Parets, Llinars i Santa Maria de Palautordera, amb més de 1.500. El creixement, moderat fins a mitjan segle XX, es desbocà a partir del 1960 (87.602 h). Com passà en moltes altres zones industrials de Catalunya, l’increment de població fou en gran part conseqüència de la immigració procedent d’altres zones de l’Estat espanyol. El 1970 eren 152.804h, amb dues poblacions destacades: Granollers (30.066) i Mollet (20.212). El 1981 la població era de 222.442h, el 1986 de 237.971h i el 1991 ja havia arribat als 260.056h. Aquest mateix any el cap comarcal, Granollers tenia 51.873 h. Aquest increment demogràfic anà acompanyat d’una forta dinàmica de creixement industrial, sobretot des que el 1970 fou oberta l’autopista de Barcelona a la Jonquera, que es convertí en un dels nous eixos de localització industrial. Així, el creixement a la comarca tingué com a factor principal l’arribada d’empreses foranes traslladades des d’altres indrets o bé de nova creació, la qual cosa configurà una estructura molt variada, al revés de zones d’industrialització més antiga en què el grau d’especialització és més elevat. En 1998 – 2001 la comarca passà de 292.666 h a 318.233 h,, que representà un augment del cens de 25.567 persones, a un ritme anual del 2,9% (en 1991-98 el creixement havia estat de 32.886 h). En 1998-2008 la població, impulsada per la segona gran onada immigratòria recent procedent sobretot del Magrib, Llatinoamèrica i altres zones, passà de 292.666 h a 382.878 h, cosa que representà un augment de la població de 90.212 h (30,8% a raó del 2,8% anual). La irrupció de la crisi es reflectí en un alentiment del creixement al llarg del septenni següent (2008-2014): 16.903 h més en nombres absoluts, equivalents a un augment del 4,4% a raó del 0,6% anual de mitjana. El 2013 la taxa de creixement vegetatiu fou del 0,3%. Aquest any, el 17,7% de la població tenia menys de 15 anys, mentre que els majors de 65 anys representaven el 15%. Pel que fa a la nacionalitat, el 9,5% era de fora de l’Estat espanyol i, quant al lloc de naixement, el 32,2% era de fora de Catalunya. En aquest període, la taxa de creixement migratori experimentà un lleu retrocés (-4,51‰ el 2013).
L’economia
Pel que fa a l’ocupació, el 2011 l’atur registrat afectava el 15,3% de la població activa. Dels ocupats, el 0,6% treballava en el sector primari, el 29% en la indústria, el 6,8% en la construcció i el 63,3% en els serveis. L’agricultura és gairebé residual, i aporta només el 0,3% del VAB comarcal (2011), contra l’1% de Catalunya en conjunt. L’àrea conreada passà de més de 12.000 ha el 1989 a poc més d’11.000 ha el 2009. Aquest darrer any, els conreus herbacis i de cereals dominaven en més del 90% de la superfície conreada. Les oliveres són el segon conreu en importància, amb unes 300 ha. La vinya, que havia tingut una extensió considerable, es troba actualment confinada als costers ponentins de la Serralada Litoral (Montornès, Vallromanes, Martorelles i Sant Fost de Campsentelles) en una extensió d’unes 140 ha, després de successius retrocessos a partir dels anys vint del segle XX. Segueixen en importància els fruiters (avellaners, ametllers, presseguers), les patates i altres. El regadiu és força estès, sobretot en els pobles que aprofiten les aigües del Montseny i en els que aprofiten les parts baixes de la riera de Tenes, del Congost i de la riera de Mogent. La superfície forestal cobreix prop del 50% de la superfície de la comarca. Prop d’un 30% són alzinars i rouredes, i, en una mesura inferior, arbres de ribera i fagedes, sobretot a la Serralada Prelitoral —Tagamanent, Sant Pere de Vilamajor, Sant Celoni (al Montnegre), Fogars de Montclús, Montseny, etc.—. Les pinedes ocupen prop d’un 20% de la superfície forestal, repartides per tota la comarca. Les alzines sureres presenten la màxima densitat al Montnegre (Sant Celoni, Vallgorguina), i les fagedes al Montseny. La resta de la superfície qualificada com a forestal és ocupada principalment pel bosc mixt i, secundàriament, pels prats i les pastures. Hi ha un cert aprofitament del bosc (fusta, llenya, pinyons i bolets), des de temps recents, per al lleure. La ramaderia, que havia estat rellevant, ha sofert una disminució accelerada i només l’aviram presenta una certa vitalitat. La indústria ha estat tradicionalment el sector més important, i, malgrat que, com és habitual actualment, els serveis siguin de llarg el primer sector, tant pel que fa a aportació del VAB comarcal (54,7% el 2010) com a la dedicació laboral (63,3% dels actius ocupats), la seva importància a la comarca és sensiblement superior a la del conjunt de Catalunya (35,1% front al 19,9%). Ja a mitjan segle XIX Granollers era un dels primers nuclis tèxtils cotoners de Catalunya. Al començament del segle XX la maquinària tèxtil, i després l’agrícola, féu sorgir la metal·lúrgia de transformació, i durant la Primera Guerra Mundial la indústria química fabricà sabons i pintures; després de la Segona Guerra Mundial, la indústria alimentària, que sempre havia anat lligada amb la producció comarcal, hagué d’importar matèries primeres, perquè havia pres tanta volada que havia envaït els altres mercats catalans i havia iniciat l’exportació. Actualment, l’estructura de la indústria vallesana presenta trets de multisectorialitat. El predomini del sector tèxtil era incontrovertible els anys seixanta (el 1964, un 38% de la població activa treballava en aquest sector), però restà clarament superat dues dècades més tard pel ram del metall, que a la dècada dels vuitanta esdevingué predominant. Amb la crisi del 2008, però, aquesta branca ha perdut posicions en favor de la química, la farmacèutica, el cautxú, l’alimentació i el tèxtil, que en conjunt duplicaven el VAB de la metal·lúrgia i el transport. La crisi també ha representat un retrocés evident del subsector dels mobles, centrat tradicionalment entorn de la Garriga, arran, sobretot, de la caiguda de la construcció, sector que el 2014 ocupava el 7% dels actius ocupats. Hi ha dues grans àrees de concentració industrial: l’àrea de Mollet i rodalia i l’àrea de Granollers. La primera inclou com a municipis més importants Montmeló, Montornès del Vallès i la Llagosta. Té una gran diversitat industrial tot i que el sector metal·lúrgic és el més important. La dimensió mitjana de les empreses és més elevada que la mitjana comarcal, a causa de l’existència de grans polígons industrials, com el Riera Marsà, situat a Montornès, on hi ha grans empreses. La zona de Granollers és un continu urbà configurat per Granollers, les Franqueses del Vallès i Canovelles. El sector més important també és el metal·lúrgic, seguit del químic, l’alimentari i el tèxtil. De la resta de la comarca cal destacar la zona del Baix Montseny, que té com a centre Sant Celoni.
Els transports i les comunicacions. Els serveis
La infraestructura viària, considerablement densa, respon a les necessitats d’una àrea industrial, fortament poblada i amb un alt volum d’intercanvis: els ferrocarrils de Barcelona a Perpinyà i Puigcerdà no se separen obertament fins a Granollers, que així n’esdevé la clau de volta, reforçada per l’enllaç entre ambdues línies mitjançant un branc de Granollers (línia de Perpinyà) a les Franqueses (línia de Puigcerdà). Les carreteres, que en part han compensat l’insatisfactori funcionament del ferrocarril (especialment el de la línia de Puigcerdà) han estat més tardanes: la de Puigcerdà (actual C-17) no esdevingué una via ràpida fins que hom evità, mitjançant l’autovia de l’Ametlla, els anys setanta, el pas per l’interior de Granollers. Per altra banda, la carretera de Girona moria poc després de Sant Celoni encara després del 1950. Quan ha estat acabada no ha estat tan necessària com abans (hom havia de seguir des de Barcelona la costa de Llevant) perquè s’hi ha construït, paral·lela, l’autopista de Girona a Perpinyà. També són importants les carreteres de Mataró a Granollers (el tram d’autopista corresponent que enllaçava aquestes dues poblacions entrà en servei el 1995) i Terrassa per Caldes de Montbui, de Granollers a Sabadell i de Sabadell a Centelles per Sant Feliu de Codines. Les comunicacions transversals són deficients i, tot i que han millorat amb el nou traçat de l’autopista A-7, encara continuen les dificultats per desplaçar-se del Bages al Maresme. L’any 1987 fou creat un consorci per a la construcció d’un circuit permanent de velocitat a Montmeló, d’una amplada de 10 m i 12 m i una llargada de 4.750 m, que fou inaugurat el 1990. El turisme pròpiament dit és poc important, però l’estiueig gaudí de bona tradició als vessants de les serralades, i fins en viles importants, com la vila balneària de la Garriga, i d’altres com Aiguafreda i Sant Feliu de Codines, i posteriorment, nombroses localitats petites o mitjanes han crescut en haver-se convertit en poblacions dormitori de ciutats com Granollers, Barcelona i municipis adjacents o, fins i tot, Vic. Per altra banda, per la bellesa dels seus paratges, el Montnegre (que des del 1986 forma part del parc natural del Montnegre-Corredor, que ocupa el Maresme i el Vallès Oriental) i el Montseny, declarat el 1978 reserva de la biosfera, al Vallès Oriental, Osona i la Selva, atreuen un gran nombre de visitants, provinents majoritàriament de Barcelona i el seu cinturó industrial, que aprofiten la proximitat i la facilitat dels accessos. El comerç, estimulat per tants factors, sempre ha estat molt actiu, bé que s’ha transformat inevitablement amb els canvis envers una societat cada cop més industrialitzada i, posteriorment terciaritzada, en la qual la velocitat de les comunicacions ha augmentat de manera exponencial. Supermercats i hipermercats situats a la perifèria de les grans poblacions són actualment els centres de l’activitat comercial i, en el cas del Vallès Oriental, la proximitat amb Barcelona actua com a pol d’atracció dels residents a la comarca. Dels mercats tradicionals, el de Granollers és, amb el de Vilafranca del Penedès, el més important de l’àrea metropolitana de Barcelona, i els segueixen els de Mollet i Sant Celoni.
La història
De la prehistòria a la romanització
El poblament prehistòric fou paral·lel al del Vallès Occidental. Els vestigis anteriors al Neolític són incerts, mentre que d’ençà de la fase neolítica dels sepulcres de fossa (Bigues, Canovelles, Montornès, etc.) es manifesta intens. Durant les primeres edats dels metalls, la comarca fou part del sector meridional de l’àrea megalítica catalana, amb megàlits localitzats a les serres que la separen del Maresme (dòlmens a Vallgorguina, Vilalba Sasserra, la Roca) o a les del N de la comarca, al Congost i a Castellterçol. Hi ha vestigis dels primers temps de l’edat del ferro; però els documents es multipliquen, mostrant una demografia alta, a partir de l’època ibèrica, tant en poblats encimbellats a les muntanyes que tanquen el Vallès, sovint al límit de les comarques veïnes, sobretot en el cas del Maresme, com al pla. Aquest poblament de la plana era bàsicament dispers, amb nuclis petits i pròxims entre ells. Molts d’aquests nuclis es transformen en vil·les romanes. Altres vil·les nasqueren al segle I dC, mentre que els poblats alts foren abandonats. Llerona, la Garriga i Samalús es destaquen per la densitat de poblament durant el període iberoromà. La comarca era travessada per la Via Augusta (d’Hostalric en direcció a Sabadell), i Granollers (que deu correspondre a l’antiga Semproniana) fou un eix de comunicacions important, on la Via Augusta enllaçava amb la d’Iluro (Mataró) i la de Bàrcino a Ausa (Vic) pel Congost.
Els orígens recents del Vallès Oriental
Des de mitjan segle XIV fins a la divisió en partits judicials del 1834 Granollers havia estat sempre el centre administratiu de tot el Vallès. El partit judicial de Granollers es formà amb tots els municipis de la comarca del Vallès Oriental establerta el 1936, excepte Castellcir (atribuït al partit de Vic), Granera (al de Manresa) i gran part de la conca alta de la Tordera (Sant Celoni, Campins, Sant Esteve de Palautordera, Santa Maria de Palautordera, Gualba, Vallgorguina i Vilalba Sasserra, que foren atribuïts al d’Arenys de Mar); incloïa també Caldes de Montbui, del Vallès Occidental. La modificació més recent dels límits de la comarca tingué lloc el 2015, quan, després d’una consulta celebrada al mes de març, els veïns dels municipis de Castellterçol, Castellcir, Granera i Sant Quirze Safaja decidiren per majoria segregar-se del Vallès Oriental per formar la comarca del Moianès amb sis municipis més pertanyents al Bages i Osona. Al mes següent, el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca.