Situació i presentació
Limita al N i a l’E amb el terme de Cervelló, al SE amb Torrelles de Llobregat, al S amb Begues, i a l’W i NW amb Olesa de Bonesvalls i Subirats respectivament (ambdós de la comarca del Garraf). És situat a les serres d’Ordal del massís de Garraf, a la capçalera de la riera de Cervelló, anomenada aquí riera de Vallirana. A més d’aquesta vall el municipi comprèn la vall d’Arús, dita antigament d’Esparreguera, solcada per una riera tributària de la de Cervelló que es forma sota la penya del Moro, també dit marge del Moro (467 m) (al límit amb Begues i Torrelles de Llobregat). La riera de Vallirana es forma també per altres rierols de poc cabal superficial com el fondo d’en Muntaner, el torrent de Boca de Llop i el fondo de l’Oca. Hi ha moltes fonts per tot el terme (la de Can Bogunyà, la d’Avall, la d’Armenau, la del Rector, la de la Llibra, les Fonts Sordetes, etc.), com també coves i avencs, excavats per corrents subterranis. Hi ha gorges profundes, com el fondo del Lledoner (el viaducte del Lledoner, a tramuntana, és just dins el terme de Cervelló) o la capçalera de la riera d’Oleseta, i altiplans: el pla de les Basses Roges (552 m), el de sot d’Ossos (535 m) i el d’Ardenya o de Ca n'Ardenya, sobre el coll de la Creu d’Ardenya (per on passa un camí de muntanya que porta a Begues), a migdia; al NW hi ha el pla de la Pinetella (612 m). Les majors elevacions són al termenal de ponent i al de migdia; aquest coincideix amb el límit del terme de la parròquia de Cervelló (de la qual depenia Vallirana) del 1231: des de Puig Vicenç (468 m), a llevant (al límit amb Cervelló i Torrelles de Llobregat), fins a la penya del Moro (trifini de Vallirana, Torrelles i Begues), anomenat aleshores puig de Parets (hi ha restes de construccions antigues, bé que no hi ha ceràmica superficial), que és sobre el Mas de les Fonts (l’acta diu els Masos de Fonts) i després segueix fins al coll de la Creu d’Ardenya (dit antigament coll de Cererola de Begues). El termenal de ponent passa pel pla del Pèlag (483 m) i pel Puig Bernat (606 m) fins al coll del Bosc Glaçat (552 m), i d’allí torna fins al coll de la Creu d’Ordal (antigament coll de Tortes), a 507 m d’altitud. El límit de tramuntana, amb Cervelló, passa per dessota de la carretera d’Ordal fins al pont dels Tres Arcs i aleshores continua per Coll Verdeguer i tomba, per sota la font del Peu d’en Cases (ja de Cervelló), fins al veïnat de la Llibra. El veïnat de les Casetes, aigua amunt del cap de municipi, és com una prolongació d’aquest. S'hi destrien les Casetes d’en Julià, vora Can Julià, i les Casetes d’en Muntaner. El terme té a més nombroses urbanitzacions, com Can Batlle, Vall del Sol, el Lledoner, la Selva Negra Catalana, Can Rovira, la Solana, etc. L’eix de comunicació principal és l’autovia B-24, variant de l’antiga N-340 que travessa el poble.
La població i l’economia
La població (valliranencs) en el fogatjament dels anys 1365-70 era, a la quadra de Vallirana, de 17 focs, d’Humbert de Vilafranca, i 8 focs, del prior de Sant Cugat del Vallès. El 1718 hi havia 118 h, i el 1787 n'hi havia 261. Al llarg del segle XIX la població augmentà notablement. El 1860 hi havia 1 280 h i el 1900 n'hi havia 1 466. Després d’una lleugera minva demogràfica (1.334 h el 1930), devers els anys seixanta la població tornà a augmentar: el 1960 hi havia 1.635 h, el 1970 n'hi havia 2.632 i el 1981, 4.375 h. Entre els anys vuitanta i la dècada dels noranta la població es duplicà, en gran part pel pas de les segones residències a permanents. Així, el 1991 s’enregistraren 6.570 h i el 2001, 9.866 h. L’any 2005 s’arribà a 12.339 h.
L’economia de Vallirana ha esdevingut bàsicament industrial. L’agricultura, de fet, no incideix gaire en el municipi, ja que la majoria de les hortes de vora la riera són només per a l’abastament familiar; de vinya, el conreu de la qual és documentat des de l’edat mitjana i que havia tingut força importància als segles XVIII i XIX, pràcticament ja no en resta.
A mitjan segle XIX encara n'hi havia i s’elaborava vi i oli, segons Pascual Madoz; aleshores també es conreaven cereals i arbres fruiters. Hi havia tres mines de plom en explotació, diversos molins fariners (documentats alguns des de l’edat mitjana) i forns de calç i de guix. Al decenni del 1920 hi havia, segons Cels Gomis, una fàbrica de cotó retort, una serra mecànica per a fusta, un molí fariner, dos forns de ciment i quatre de guix (hi havia pedreres de calç i de guix).
La indústria ha esdevingut variada; destaquen els rams del metall, de l’alimentació (l’empresa de xocolata Ollé és una de les més importants del municipi), el químic, el de l’extracció de materials per a la construcció i el de la construcció. Una part de la població activa treballa fora del municipi. Durant els darrers anys del segle XX, paral·lelament al creixement industrial i demogràfic, s’hi ha impulsat el sector de serveis. La població gaudeix de centres escolars fins al batxillerat.
El poble de Vallirana
El poble de Vallirana (177 m i 4.282 h el 2005), és situat a l’esquerra de la riera de Cervelló, al llarg de la carretera d’Ordal, que ha estat l’origen del modern nucli de poblament. Encara que Vallirana és un lloc documentat d’antic, no ho és el cap de municipi actual, que es devia començar a formar devers la segona meitat del segle XVIII, que l’antic camí de Tarragona fou arranjat i convertit en carretera durant el regnat de Carles III. Devers la meitat del segle XIX Madoz anota que les cinquanta cases que hi havia eren arrenglerades en un sol carrer; d’uns quants anys abans deu datar un gran casal, de planta basilical, que havia fet d’hostal i que modernament es convertí en un cafè. Prova també que l’agrupament de la població és modern el fet que s’hi traslladés la parròquia a la primeria del segle XIX. Vallirana ha sofert una notable transformació en els darrers anys del segle XX, especialment a partir del cobriment de la riera i de la inauguració del Parc Central, una zona polivalent concebuda com a espai lúdic, amb diversos equipaments.
L’església parroquial de Sant Mateu de Vallirana, que és independent de la de Cervelló des del 1867, s’aixeca al lloc que a la primeria de segle XX s’anomenava el raval del Carrer de l’Església; fou edificada al tombant dels segles XVIII-XIX i inaugurada el 1804. És un edifici senzill que segueix la tradició del barroc i té el mur de façana (esgrafiada) que s’eleva en ondulació per sobre de la teulada. A la primeria el cementiri era al costat de l’església, però a causa d’una epidèmia de còlera que hi hagué el 1854 fou traslladat fora de la població. El campanar, amb torre de planta quadrada, s’aixeca al costat de la façana.
Dins el cap de municipi hi ha Can Batlle, segurament l’element patrimonial més interessant del municipi, integrat dins la moderna urbanització de Can Batlle, de blocs alts de pisos. Aquest mas, que és situat prop de la riera de Vallirana i que allotjava un antic molí, conserva finestrals del segle XVII i el portal adovellat; fou restaurat i rehabilitat com a museu. Altres edificis d’interès del poble de Vallirana són alguns habitatges unifamiliars, de planta i pis, que hi ha vora la carretera, d’aspecte senzill i amb decoració modernista a la façana, com Casa Mestres. La casa de la vila és obra del 1931, d’un classicisme eclèctic.
Entre els equipaments cívics i culturals cal mencionar el Casal de Joves, a la Casa Mestres i el museu anomenat el Molí de Can Batlle, on hi ha dos molins fariners hidràulics que han estat restaurats i reconstruïts. Avui el molí és centre cultural de Vallirana i un museu que permet conèixer i entendre el funcionament i l’evolució dels molins fariners moguts per l’aigua. Estiuejava al poble el poeta Josep M. López-Picó, motiu pel qual, des del l975, s’atorga un premi de poesia catalana que porta el seu nom.
Pel que fa al folklore es destaca, al gener, la festa de Sant Sebastià; al febrer els Tres Tombs; el Carnaval (amb el cercavila i el Cérvol de Vallirana); al setembre se celebra la festa major en honor de sant Mateu i també l’aplec de Sant Francesc.
Altres indrets del terme
La Llibra, les Casetes i les urbanitzacions
Seguint l’eix de la carretera, el poble de Vallirana es prolonga al NE pel veïnat de la Llibra, en part dins del municipi de Cervelló, prop del qual hi ha una moderna urbanització (623 h el 2005). Al lloc es conserven dues torres troncocòniques que reben el nom dels Molinots de la Llibra, i que alguna vegada hom ha anomenat popularment les torres dels Moros. Amb les torres es conserven restes de murs i canalitzacions, que en part podrien pertànyer al rec dels Molins de la Llibra, que és documentat el 1257, en la venda d’un cens feta al sagristà de Sant Cugat per Pere Llopard. A ponent, el poble de Vallirana es prolonga pel veïnat de les Casetes (196 h el 2005), vora el qual hi ha Can Julià, on hi hagué emplaçada l’església vella. El veïnat o raval inclou les Casetes d’en Julià i les Casetes d’en Muntaner.
Gran part del terme municipal és ocupat per diverses urbanitzacions de construcció moderna. Entre les que tenien més població empadronada el 2005 cal esmentar la Solana, Can Batlle, Vall del Sol, el Lledoner, Can Rovira, la Selva Negra Catalana, i les Bassioles, entre moltes altres.
Els masos
Entre els masos d’interès del terme es destaca Can Bogunyà, gran casal a la dreta de la vall d’Arús, dintre la propietat del qual s’aixeca, a l’altra banda de la riera, la capella de Sant Silvestre, que és documentada el 904 que va ser donada pel bisbe de Barcelona a l’abat de Sant Cugat perquè la restaurés i la posseís. Posteriorment és documentada de nou durant els segles X, XI i XII entre les possessions de Sant Cugat. En la visita pastoral del 1508 s’esmenta la capella eremítica de Sant Silvestre al lloc d’Aiguabella. El 1851 Josep Boguñà, de Can Bogunyà, demanà renovació de la llicència episcopal per a celebrar a la capella de Sant Silvestre la missa major cantada que s’hi oficiava cada any des de temps immemorial el dia del sant, costum que fou confirmat pel rector de Vallirana. La capella és d’un gran interès perquè conserva part de l’estructura de la fi del segle X i part d’una nau capçada per un absis de planta que tendeix al semicercle; a les parets es conserven fragments de les bigues de la coberta originària. La capella fou reformada el 1793, data en què s’obrí una porta amb llinda al lloc del primitiu portal i es cobrí la nau amb volta de llunetes; ensems hom esbotzà la part meridional de l’absis per adossar-hi la sagristia i construí un nou paviment, de rajola.
A més de Can Bogunyà, prop del qual hi ha les restes del forn d’una bòbila, un altre mas documentat d’antic és el Mas de les Fonts (el 1231 s’esmenten els Masos de Fonts), ben conservat. Ca n'Ardenya i el Mas Pontic eren rònecs ja al decenni dels seixanta, i Can Campderrós, aigua avall de Sant Silvestre, és un magnífic casal de la fi del segle XVIII amb galeria porxada sota teulada; el seu entorn ha estat molt transformat a partir del naixement d’una urbanització propera.
El Mas del Lledoner és una de les heretats més antigues del terme, documentada des del segle XIII. La propietat integra dues masies (el Mas Vell del Lledoner, d’origen medieval i amb elements renaixentistes, i el Mas Nou del Lledoner, edificat el 1777). També s’hi troba la capella de Sant Francesc, bastida per Bernat Romagosa a partir del 1558. La masia i celler de Can Rovira és una altra de les propietats tradicionals de Vallirana, que ja figura en el fogatge del 1533, tot i que l’actual conjunt d’edificis de Can Rovira foren edificats entre els segles XIX i XX. L’element més singular és el celler, d’inspiració modernista i flanquejat per una torre poligonal de pedra.
Can Prunera és un mas del segle XIX, amb un cos central elevat i dos cossos laterals amb terrat; té un jardí amb cascada i diverses escultures. Prop seu hi ha Can Julià, documentat des de la fi del segle XVII, vora el qual hi hagué la primitiva església de Sant Mateu. Baixant cap al poble es troben encara les masies de Cal Jep i Cal Muntaner.
Un altre indret d’interès és el pont del Lledoner, a la carretera N-340, dissenyada per enginyers militars a la segona meitat del segle XVIII. El pont consta de dos pisos d’arcades, tots dos transitables. La part superior va ser reconstruïda després de la Guerra Civil Espanyola. Finalment, la Cova Bonica és una de les nombroses coves i avencs del terme, moltes de les quals habitades ja en temps prehistòrics, com ho demostren les troballes.
El jaciment arqueològic més notable és el de la Cova Bonica, situada a uns 150 m d’altitud sobre el torrent de la Fou de Montaner, al SW del nucli urbà. Probablement va tenir tres estadis d’ocupació: un al Neolític inicial i sembla que dos a l’edat del bronze.
La història
El topònim Vallirana és un dels que més clarament es poden remuntar al període romà, segons l’estudi que féu d’aquests noms el lingüista suís Paul Aebischer. Deriva d’un antropònim, Valerius, més una terminació que indica pertinença; aquest personatge devia ser probablement el propietari d’una antiga vil·la o fundus del Baix Imperi.
El lloc de Vallirana formava una antiga quadra dins el terme del castell de Cervelló. El lloc és documentat el 949 i abans, el 904, ho és la capella de Sant Silvestre. El monestir de Sant Cugat posseïa una dominicatura dins la quadra de Vallirana, segons el fogatjament de vers el 1368, que havia estat anteriorment confirmada al cenobi el 1234 pel rei Jaume I. La quadra de Vallirana depengué posteriorment de l’hospital d’Olesa de Bonesvalls, que havia estat fundat el 1262 per Guillem II de Cervelló i era administrat primer pel prior de Sant Pau del Camp de Barcelona i, des del 1328, per la mitra de Barcelona (representada a partir del segle XVII pel rector d’Olesa). El 1301 l’hospital adquirí la plena jurisdicció de la quadra de Vallirana.
L’antiga església de Sant Mateu de Vallirana, almenys des del 1630, era parròquia sufragània de la de Cervelló. L’església de Sant Mateu, però, és documentada anteriorment. Així, en l’acta de consagració de Sant Esteve de Cervelló, del 1231, la capella de Sant Mateu, que no tenia propietats, pertanyia a la parròquia de Cervelló. El 1508 el visitador anota, dins la parròquia de Cervelló, la capella eremítica solitària de Sant Mateu de la quadra de Vallirana. El 9 de setembre de 1804, els veïns de la quadra de Sant Mateu de Vallirana, que havien aixecat un nou edifici dins la població, demanaren permís al bisbe per a traslladar-hi la parròquia, trasllat que es féu el 30 de desembre d’aquell mateix any. El 1805 l’ajuntament de la quadra de Vallirana demanà permís al bisbe per a enderrocar l’església vella. D’aquella església, que sembla que efectivament fou enderrocada, fa alguns anys encara se'n conservaven els fonaments, a l’hort de Can Julià.