OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Vall-llobrega

Municipi
Baix Empordà

Sumari de l’article

Església de Sant Mateu de Vall-llobrega
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Empordà, situat als contraforts més orientals del massís de les Gavarres i drenat per la riera de Vall-llobrega , afluent a la d’Aubi, a la qual desemboca prop del Figuerar (Palamós).
Població: 
853 h
[2009]
Extensió: 
5 km2

Situació i presentació

El terme limita al N amb Vulpellac, a l’E amb Mont-ras i al S i l’W amb Palamós. El sector muntanyós, al N, al NW i, en part, al SW, ocupa poc més de la meitat del territori i és cobert de bosc (pins i alzines sureres). Montagut, de 269 m d’altitud i límit amb el municipi veí de Palamós (antic terme de Vila-romà), és el punt més alt de la contrada. La vall, ben conreada, s’eixampla i s’obre vers el SE, cap a les terres planes del corredor de Palafrugell. És drenada per la riera de Vall-llobrega, tributària per la dreta de la riera d’Aubi, a la qual desemboca ja dins el municipi de Palamós. Algunes teories assenyalen que el topònim deriva del llatí Vallis Rubrica , que significaria “Vall Roja” (o “Vall de Terra Roja”).

L’extrem de llevant del terme és travessat per la carretera C-31 de Girona a Santa Cristina d’Aro, de la qual surt el ramal que mena al poble. Pel mateix paratge passava el desaparegut carrilet de via estreta de Palamós-Flaçà-Girona, que tenia una estació a Vall-llobrega.

La població i l'economia

La població (vall-llobreguencs) presenta al llarg del temps alts i baixos poc pronunciats. El poble passà de 17 focs el 1497 a 50 focs el 1515 i 43 focs el 1553. Fins a la darreria del segle XVIII no hi ha dades precises perquè Vall-llobrega restà agregat a Sant Joan de Palamós (o Vila-romà). L’augment de població fou, però, notable, perquè el 1787 tenia ja 242 h. Continuà la corba ascendent fins a mitjan segle XIX a causa de la prosperitat agrícola. El 1857, amb 340 h, assolí el cens més elevat. A partir d’aquest moment es registra un descens, produït per la desaparició de les vinyes i per l’atracció dels centres industrials surers, amb una lleugera revifalla a la fi de la centúria (254 h el 1900).

La població tornà a davallar durant la primera meitat del segle XX, davallada que s’accentuà pels efectes de la guerra civil (175 h el 1950). Posteriorment es va produir una certa recuperació, més pronunciada entrat el segle XXI: 209 h el 1979, 260 h el 1990, 295 h el 1996 i 655 h el 2005. La població del terme ha estat sempre essencialment disseminada. Només dos veïnats formen agrupaments d’una certa importància, tot i que cap d’ells no posseeix més dpuna vintena de cases.

A les terres més planes de la vall els conreus dominants són de secà: vinya, oliveres, cereals, blat de moro, farratge. A les vores de la riera hi ha alguns terrenys més rics en aigua que han permès l’existència d’una reduïda zona d’hortes. La ramaderia és poc representativa de l’economia de la població. La proximitat de la vila industrial i turística de Palamós ha deixat sentir la seva influència a Vall-llobrega, i s’han arranjat masies i construït cases noves i isolades o urbanitzacions poc extenses d’habitatges unifamiliars d’estiueig, com ara la del Mas Falquet, situada al NW del terme, i alguns establiments turístics. Al polígon industrial del terme s’han establert també alguns magatzems i petites indústries del ram de la construcció.

El Raval de Baix

El Raval de Baix o Raval de Mar (46 m d’altitud) és al mig de la part baixa de la vall i constitueix el centre del terme municipal: hi ha l’ajuntament i l’església parroquial (també és anomenat el barri de l’Església). Les seves cases, dels segles XVII i XVIII, s’arrengleren al llarg d’una banda del camí.

L’església de Sant Mateu de Vall-llobrega és d’una nau amb dues capelles laterals i capçalera poligonal. El frontis, on hi ha la porta arquitravada i un ull de bou, és coronat per una espadanya de dos arcs. Les voltes són de llunetes i el sòl és enllosat amb llicorella. En la inscripció (en llatí) de la llinda de la porta consta que el dia 30 de gener de 1669 fou concedida al rector Salvador Bralla la llicència per a fer aquesta església, segons consta a la notaria episcopal.

La festa major de la població se celebra el cap de setmana més proper a Sant Mateu (21 de setembre), i la festa petita o d’hivern es fa el cap de setmana pro per al 22 de gener, en honor a sant Vicenç.

Altres indrets del terme

El Raval de Dalt, 1 km al NW de l’anterior, és for mat per una dotzena de cases dels segles XVII i XVIII.

Les pagesies de Vall-llobrega, dels segles XVII-XIX, són, en general, edificis de dimensions més aviat modestes, amb llindes de pedra, de vegades datades. Cal destacar Can Menció, conegut per Mas d’en Maça, gran casal del segle XVII, amb un gran portal adovellat i finestres ornades amb motllures. L’antiga rectoria, al Raval de Baix, és un edifici gran del segle XVII, amb afegitons de la centúria següent. A l’extrem nord d’aquest raval hi ha el Pedró, una pilastra amb una creu de ferro al cim, i al seu costat el pont del Pedró, d’un sol ull.

Les ruïnes de l’església vella de Sant Mateu de Vall-llobrega es localitzen en un replà, a la capçalera de la vall, menys de 2 km al NW del Raval de Dalt. Aquesta església romànica, segurament del segle XI, es degué abandonar quan es construí la parròquia nova al Raval de Baix. És d’una nau capça da per un absis semicircular i té la coberta esfondra da. A l’interior de la nau es distingeix l’arrencament de la volta. Al mur de tramuntana hi ha tres fornícules. L’aparell és de petits carreus de llicorella mal tallats i els murs, sense ornamentació, són units a les cantonades amb grans carreus ben escairats de pedra sorrenca. El temple és emplaçat en un indret poblat des d’antic. Ho demostren els fragments de teules i àmfores romanes reaprofitats en el seu aparell i els que s’escampen pels terrenys dels encontorns.

No és aquest l’únic jaciment arqueològic del terme. Al paratge del Vilar —uns 200 m al N del veïnat del Mas Ginesta—, la considerable dispersió de trossos de paviments i de ceràmica demostra l’existència d’una vil·la romana.

Pel sector de migdia del terme s’escampen nombroses masies disperses que formen altres petits veïnats com Robau, el mas Caubet, la Portalada, Mas Ginesta, Roca de Gria (el més poblat, amb unes quinze masies disperses pel contrafort poc elevat que limita la vall per llevant) i el barri del Mas Valentí.

La història

Segons un precepte del rei franc Lotari, del 968, adreçat a l’abat Sunyer de Sant Feliu de Guíxols, aquest monestir posseïa l’alou de Valle Lubrica . En un document del 1062 el lloc s’esmenta amb el nom de Vallis Lubrica , el mateix que surt l’any 1116. El domini del cenobi guixolenc apareix confirmat el 1163 en una butlla del papa Alexandre III. El 1362 consta que l’abat de Sant Feliu era considerat rector de Sant Mateu de Vall-llobrega i de Santa Eugènia de Vila-romà, que aleshores formaven un sol districte parroquial. Vall-llobrega formà part, més endavant, del comtat de Palamós i de la batllia reial de Palamós.

Col·laboració: 
TLlC

Llegir més...