OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques

Gran enciclopèdia catalana

Ferran Valls i Taberner

Historiografia catalana    Literatura catalana

Sumari de l’article

Ferran Valls i Taberner
© (BC) Arxiu Fototeca.cat
història del dret hist dr i història hist
Jurista i historiador.
Barcelona, 31 de març de 1888 — Barcelona, 1 d’octubre de1942

Vida i obra

Fill d’una família d’industrials, banquers i polítics barcelonins –fou germà de Josep Valls–, es doctorà en dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (1904-09) i fou alumne de l’École de Chartres i de l’École des Hautes Études de París. Ingressà (1914) al cos d’arxivers i bibliotecaris i fou oficial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) i del Museu Arqueològic de Tarragona. El 1920 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona amb el treball Les genealogies de Roda o de Meià. S’afilià a la Lliga Regionalista i fou diputat provincial de Barcelona (1921). El 1922 obtingué la càtedra d’història d’Espanya de la Universitat de Múrcia, però només hi estigué un curs acadèmic (1922-23). Tornà a Barcelona, on fou professor als Estudis Universitaris Catalans i col·laborà en les tasques de l’Institut d’Estudis Catalans, institució de la qual era membre adjunt des del 1918, i on, després, fou numerari (1935). El 1925 ingressà de nou al cos d’arxivers, i fou destinat a Tarragona, a la Biblioteca i al Museu Arqueològic. Fou nomenat cap de l’ACA (1929-36). Impulsà la formació de la biblioteca del Col·legi d’Advocats de Barcelona. En temps de la dictadura fou empresonat, i exiliat a Morella, juntament amb altres membres de la junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona. En proclamar-se la República (1931) adoptà una actitud cada vegada més recelosa envers el moviment catalanista; fou diputat per la Lliga al Parlament de Catalunya (1932) i a les Corts Espanyoles (1935). En esclatar la guerra civil, marxà a Roma i, després d’una breu estada a Còrdova, tornà a Barcelona, on recuperà el càrrec de director de l’ACA (1939), gràcies a la seva connivència amb el nou règim, i esdevingué president de l’Ateneu Barcelonès. Formà part de la missió cultural de propaganda que Franco envià a l’Amèrica del Sud (1937). Fins el 1942, ensenyà per comissió l’assignatura d’història universal a la Universitat de Barcelona, perquè el nomenament definitiu no li arribà fins aquell mateix any. Fou president de l’Acadèmia de Bones Lletres i de l’Escola de Bibliotecàries.

Exercí un influx intel·lectual a través de la seva tasca com a director de l’ACA, l’acció politicocultural, els seus estudis sobre dret català medieval i l’estudi de l’època dels primers comtes catalans. Promogué la modernització de les dependències de l’arxiu i en renovà el funcionament –d’aquesta època data la sala dels investigadors–. Gràcies a la seva afició bibliogràfica, completà la biblioteca de l’arxiu, dissenyada com a complement de la recerca documental.

Compaginà la vocació d’investigador i erudit amb la divulgació cultural i política, àmpliament testimoniada en la seva abundant bibliografia, mostra de la seva evolució política des d’un catalanisme conservador a l’assumpció de l’ideari franquista: Paraules del moment (1930), Per la nostra cultura (1930), El problema comarcal i l’estructuració política de Catalunya (1931), Precedents i fonts de l’Estatut de Catalunya (1932), En les hores confuses (1934) i Balmes ante el problema constitucional de España (1939). Atacà el catalanisme en articles a La Vanguardia i reuní els seus escrits a favor del nou règim polític en el volum Reafirmación espiritual de España (1939). Alhora es vinculà a determinats corrents religiosos afavorits per la nova situació. Esdevingué director de la delegació catalana del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (1940-42). Morí sobtadament.

Com a historiador, rebé l’influx de les grans figures noucentistes de la generació anterior (encapçalada per Antoni Rubió i Lluch), que visqueren de primera mà el sentiment nacional encès pel Romanticisme i la Renaixença cultural i eren partidaris d’un clima de progrés científic, reflectit, en el camp de les ciències socials, en un major interès pel rigor documental. En aquest context, sorgiren importants figures en el camp de la literatura, la història (on Valls excel·lí) i l’arqueologia.

Les seves investigacions se centraren en l’estudi de la història jurídica catalana i la seva producció en aquesta especialitat fou notable: l’edició crítica i l’establiment dels orígens dels Usatges de Barcelona i del Consolat de mar, l’estudi dels antics privilegis i costums de caràcter local (des de Perpinyà i les valls pirinenques fins a Morella) i, finalment, les velles col·leccions canòniques de Catalunya. Potser l’obra més reeixida fou l’edició dels Usatges, sobre la formació dels quals tingué una extraordinària intuïció. Les seves conclusions superaren els estudis previs de Julius Ficker, Max Conrat, Josep Balari, Guillem de Brocà i Enrico Besta i foren la base dels posteriors elaborats per Carlo Guido Mor, Ramon d’Abadal, Pierre Bonnassie i Joan Bastardas. Les assídues recerques en els arxius l’aproparen també a altres temes de caràcter més històric. Durant la seva primera estada a Madrid, i arran de les seves visites a l’AHN, redactà Documents de cultura del regnat de Jaume I en l’arxiu de Poblet (1910), on ja es percep l’influx del seu mestre Rubió i Lluch. Poc temps després, en col·laboració amb el seu amic Francesc Martorell, publicà una monografia sobre Pere Becet, 1365-1430, amb uns interessants annexos documentals que recollien alguns inventaris de la seva casa, especialment de la biblioteca.

Un dels temes més específics de què tractà fou l’aspecte llegendari de la historiografia catalana, desenvolupat en la conferència “L’element meravellós i llegendari en les cròniques medievals catalanes”(1928) i en el llibre Matisos de llegenda. La llegenda de Guifré el Pilós. La llegenda d’Otger Cataló. Quintilià, senyor fabulós de Montgrony (1932). Tampoc no mancà una oportuna dedicació a la historiografia contemporània: “Els estudis històrics i arqueològics a Catalunya durant el primer quart del segle XX”, RC, 1928. Un dels seus temes predilectes fou l’època comtal. No és casual, doncs, que el seu darrer treball erudit fos un article inacabat sobre la Marca Hispànica, destinat al volum IV de la Historia de España, dirigida per Ramón Menéndez Pidal. Aquesta matèria, però, ja era present en Figures de l’època comtal catalana (1917), opuscle en què s’ocupà dels jutges Trasovadus i Madaxus i dels tres Oliba: el fill del comte Raül, el fill del bisbe Raül i un tercer, prevere; figures certament secundàries però que li permeteren familiaritzar-se amb l’època. Més tard, publicà Els orígens dels comtats de Pallars i Ribagorça (1918), obra que representà una de les seves aportacions més importants i el tema de la qual desenvolupà, precisament, en el seu discurs d’entrada a la RABLB. Foren molts més els articles dedicats als orígens i el primer desenvolupament de les famílies comtals catalanes apareguts entre el 1919 i 1923. Alguns foren recollits en Notes per a la història de la família comtal de Barcelona (1923). Uns anys després publicà La primera dinastia vescomtal de Cardona (1931), Les diverses redaccions de la crònica dels comtes de Barcelona (1932) –un intent de lligar l’època comtal primitiva amb l’època feudal–, i l’Estudi sobre documents del comte Guifré I de Barcelona (1936). Fruit de totes aquestes recerques, anà concretant el seu pensament històric, des del vessant més teòric, en conferències (“L’ingrés en la Història”, 1928, i “La nostra fisonomia històrica”, 1929) fins a reflexions més generals a través de diferents articles (“Trajectòria històrica de Catalunya”,1932, i la veu “Catalogne”, en el Dictionnaire Diplomatique de l’Académie Diplomatique Internationale, 1933).

La Història de Catalunya (1922-23), publicada juntament amb Ferran Soldevila, fou el resultat precisament d’aquest interès per la síntesi històrica i de la seva dedicació a la docència als EUC. Es caracteritza per la capacitat de síntesi i per estudiar uns temes que llavors es consideraven nous. Soldevila s’encarregà de la història dels esdeveniments i la literatura, i Valls, de l’anàlisi de les institucions i la cultura. Soldevila agraí sempre l’oferiment de Valls i, des d’aleshores, tot i les dificultats que trobaren en la redacció conjunta de l’obra, Soldevila el considerà un dels seus mestres.

En el prefaci de la primera edició es pot llegir: «Tres fases cabdals [de la història de Catalunya] hi han estat assenyalades, les quals es troben també en la nostra historiografia: una fase rudimentària (annals, poemes, inscripcions); una fase literària, en què la història no és altra cosa que una branca de la retòrica; una fase científica, en fi, que aplica a la història el mètode crític i de recerca.» Aquí és on tots dos volien situar-se amb la seva síntesi, a desgrat de les crítiques posteriors. Jaume Vicens i Vives els titllà de “romàntics” i, certament, des de la primera plana fins a la conclusió es percep un cert to patriòtic, però força moderat. Un exemple paradigmàtic és el comentari sobre el compromís de Casp (1412): «La majoria dels compromissaris van donar el seu vot a un príncep estrany, substituint així la nostra gloriosa dinastia dels comtes-reis per la dinastia borda dels Trastàmares, que havia cenyit la corona de Castella gràcies a un fratricidi»; i, poc després, declaren que l’«entronització de la dinastia castellana fou per a Catalunya la causa essencial del seu enrunament». El resultat final d’aquesta notable contribució a la història de Catalunya fou, amb tot, òptim, com ho palesen les nombroses reedicions; a més, té el valor de ser un primer intent seriós de sintetitzar la història de Catalunya integrant-hi tots el àmbits històrics.

També és autor de Influència històrica en la poesia catalana (1908), Manuscrit literari del monestir de Sant Pere (1912), Los abogados en Cataluña durante la edad media (tesi doctoral, 1915), Texts de dret català (1913-20), Un viatger català a la Rússia de Stalin (1928), Estudis d’història jurídica catalana (1929), La cour comtale barcelonaise (1935) i d’una gran quantitat d’opuscles i articles dins els Estudis Universitaris Catalans i altres revistes especialitzades. Pòstumament, fou publicat un recull ampli de la seva obra amb el títol d'Obras selectas de Fernando Valls-Taberner (1952-61).

Lectures

  1. PARPAL, J.A.; LLADÓ, J.M.: Ferran Valls i Taberner. Un polític per a la cultura catalana, Ariel, Barcelona 1970.
  2. PELÁEZ, M. et al.: Epistolario germánico de Ferran Valls i Taberner: 1911-1942, Barcelona 1997.
  3. RUBIÓ I BALAGUER, J.; ABADAL I DE VINYALS, R. D’: “Prólogos”, a Valls I Taberner, F.: Obras Selectas, CSIC, Madrid-Barcelona 1955.
  4. RUBIÓ I BALAGUER, J.: Fernando Valls i Taberner, Barcelona 1967.
  5. SOBREQUÉS, J. et al.: Epistolari de Raimon d’Abadal i Calderó amb Raimon d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: 1909-1940, Barcelona 1992.
  6. SOLDEVILA, F.: “A propòsit de la col·laboració amb Ferran Valls Taberner”, Noms propis, Barcelonesa d’Edicions, Barcelona 1994, p. 140-149.
  7. VALLS i TABERNER, F.: Ideari de Ferran Valls i Taberner,Dopesa, Barcelona 1973 [amb pròleg d’Antonio Álvarez Solis].
Col·laboració: 
RoA / JAC
Data de revisió: 
2019-12-19

Llegir més...