Hi foren aprovades i proclamades les constitucions sobre litúrgia (Sacrosanctum concilium, 25 de gener de 1964), dogmàtica sobre l’Església (Lumen gentium, 21 de novembre de 1964), dogmàtica sobre la divina revelació (Dei Verbum, 18 de novembre de 1965) i pastoral sobre l’Església en el món d’avui (Gaudium et Spes, 7 de desembre de 1965), els decrets sobre els mitjans de comunicació social (Inter mirifica, 4 de desembre de 1963), l’ecumenisme (Unitatis redintegratio, 21 de novembre de 1964), les Esglésies orientals (Orientalium Ecclesiarum, 12 de novembre de 1964), el ministeri pastoral dels bisbes (Christus Dominus, 28 d’octubre de 1965), la renovació i adaptació de la vida religiosa (Perfectae caritatis, 28 d’octubre de 1965), la formació sacerdotal (Optatam totius, 28 d’octubre de 1965), l’apostolat dels laics (Apostolicam actuositatem, 18 de novembre de 1965), l’activitat missionera de l’Església (Ad gentes, 7 de desembre de 1965) i la vida i els ministeris dels preveres (Presbyterorum ordinis, 7 de desembre de 1965) i les declaracions sobre l’educació cristiana (Gravissimum educationis, 28 d’octubre de 1965), l’actitud de l’Església envers les religions no cristianes (Nostra aetate, 28 d’octubre de 1965) i la llibertat religiosa (Dignitatis humanae, 28 d’octubre de 1965). El concili fou anunciat pel papa Joan XXIII el 25 de gener de 1959, i el 17 de maig en fou constituïda la comissió avantpreparatòria, presidida pel cardenal Tardini i amb monsenyor Pericles Felici com a secretari, càrrec que ocupà també durant tota la celebració del concili; el mes de juny s’inicià la consulta a tot l’episcopat catòlic i, posteriorment, a les universitats i facultats eclesiàstiques, com també a altres organismes, per tal d’aplegar el material que la comissió central i unes altres deu comissions preparatòries (establertes el 5 de juny de 1960; n'hi foren afegides tres més el 7 de novembre de 1960), juntament amb dos secretariats (per a la unió dels cristians i per als mitjans de comunicació; en començar la segona etapa hi fou afegit el secretariat per als no cristians), havien d’elaborar i posteriorment presentar en forma d’esquemes conciliars per a la discussió. El concili fou iniciat l’11 d’octubre de 1962, i ben aviat el grup episcopal centreeuropeu, amb alguns altres bisbes, estimulà l’activitat conciliar i la seva independència enfront de la cúria romana. La mort de Joan XXIII no significà pas l’acabament del concili, que ell havia concebut com una posada al dia de l’Església (aggiornamento), sinó que prengué una nova empenta amb la presència d’auditors laics a l’aula conciliar i el constant creixement d’observadors de les esglésies orientals i protestants.
Significació del concili II del Vaticà
Hom reconeix fàcilment en els documents conciliars la influència dels grans moviments que sorgiren al final del segle XIX o al principi del XX: de renovellament bíblic, litúrgic i patrístic i d’apostolat dels laics. Alhora el concili desacredità una certa apologètica, nascuda al segle XIX, amb ganes de tornar a la metodologia de Melchor Cano, apologètica present en els manuals de teologia usats per a la formació de la clerecia i que dominà encara en la comissió teològica preparatòria del concili. El caràcter pastoral, és a dir, que suposa una nova sensibilitat dogmàtica més atenta als fets concrets i a la història, que hom li volgué donar li evità de proposar nous dogmes. El concili començà sota el signe de l’eclesiologia, i acabà sota el signe del món i de l’home. Amb això es reflectí el canvi de generacions que mogueren el pensament teològic. Hom pot prendre els anys 1963-64 com el moment que els grans teòlegs que prepararen i orientaren el concili (la generació dels anys trenta: Y.M. Congar, M.D. Chenu, H. de Lubac, K. Rahner, H. Urs von Balthasar, etc.) deixaren d’ésser l’element motor de les recerques i els estudis i que la nova generació prengué el relleu. L’orientació conciliar suposa el pas del juridicisme a allò que és sacramental, de la consagració a la missió, a l’obertura i al diàleg, sobretot l’ecumènic. A més de les diverses decisions d'aggiornamento, en particular en matèria litúrgica, l’accent donat per la constitució sobre l’Església i per altres documents a la col·legialitat episcopal, de l’una banda, i a la participació més activa dels laics en la vida eclesial, de l’altra, ha portat un profund renovellament al si de l’Església Catòlica. Tot i que encara han de tenir lloc tots els desplegaments de les premisses proposades, hom pot preveure que la incidència i la significació històrica del concili II del Vaticà seran més importants que no les del Vaticà I.
Les repercussions del concili II del Vaticà als Països Catalans
Els documents conciliars foren tot seguit traduïts al català en tres edicions independents. Editorial Estela, de Barcelona, publicà els texts conciliars (amb introducció, text llatí i traducció catalana), en una sèrie (17 volums) anomenada Documents del Concili Vaticà II (1964-66). Hi col·laboraren diversos especialistes. Aquestes versions, a més, sense el text llatí, foren publicades en un sol volum (1966). Una altra edició i traducció dels texts conciliars fou empresa per J. Perarnau i publicada per Edicions 62 (volum I), i després en edició privada a Castelló. En foren editats només vuit volums (1964-67). A part el text oficial i la versió, oferia moltes notes explicatives a partir de les discussions conciliars. Una darrera edició i versió catalana fou publicada, en un volum, a la col·lecció castellana Biblioteca de Autores Cristianos (1967). El concili donà, encara, naixença a dues publicacions molt peculiars de caire periòdic. Concili avui (posteriorment El Concili avui), publicació dependent de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i redactada per un grup dirigit per J.M. Bardés, aparegué entre els anys 1962 i 1966. Publicava un suplement que oferia una crònica de les sessions conciliars dia per dia. Tingué moltes dificultats amb la censura governativa, pel seu caire de publicació periòdica en català. L’altra publicació periòdica d’informació del desenvolupament de les sessions conciliars fou Vida del Concili, fullet ciclostilat editat per Hogar del Libro i a cura de J. Llopis, J. Camps, J.M. Tubau, etc. N'aparegueren 73 números, des del setembre de 1964 a l’abril de 1966. Finalment, cal destacar, entre les moltes publicacions sobre el concili, la col·lecció Concili Vaticà II, d’Editorial Estela, on, entre altres títols, fou publicada la crònica del concili feta per Y.M. Congar, en quatre volums: El Concili al dia (1963), Diari del Concili. Segona sessió (1964), Diari del Concili. Tercera sessió (1965) i Diari del Concili. Quarta sessió (1966).