De família modestíssima, destacà aviat per la seva aptitud musical i fou enviat a Milà, on es formà amb V.Lavigna. Cap de la banda municipal de Bussetto (1836-39), pogué estrenar l’òpera Oberto, conte di San Bonifacio (1839) amb èxit a la Scala de Milà, però fracassà amb l’òpera còmica Un giorno di regno (1840; fou escrita quan estava a punt de perdre, a causa d’una malaltia, la muller i dos fills). Reféu, però, el seu prestigi amb Nabucco (1842), en la qual emprà el tema del captiveri jueu a Babilònia com a al·lusió a la Itàlia del seu temps, dividida i dominada (el públic italià veié en el cèlebre passatge coral Va pensiero un autèntic manifest nacionalista).
Esdevingué així la principal figura musical del Risorgimento i, alhora, un símbol polític (Viva Verdi, emprant les lletres del cognom, esdevenia Viva Vittorio Emanuele, Re D’Italia). Obtingué nous èxits amb I Lombardi (1843), Ernani (1844), I due Foscari (1844), Giovanna d’Arco (1845, no tan reeixida), Alzira (1845) i Attila (1846), drames romàntics en els quals no s’apartà sensiblement del model romàntic establert per Rossini, Bellini i Donizetti. Autor popular, es veia obligat, però, a un intens treball compositiu per a mantenir la popularitat —es referí més tard a aquests anys com a anni di galera (‘anys de presidi’)—. El 1847 musicà per primera vegada un text basat en Shakespeare (Macbeth). Després d’una sèrie d’òperes poc reeixides (I masnadieri, 1847, i Luisa Miller, 1849, basades en Schiller; Il corsaro, 1848; Stiffelio, 1850), s’inicià l’evolució de Verdi cap a un estil més ric en recursos orquestrals i basat en drames que tendien al realisme (Rigoletto, 1851; Il Trovatore, 1853; La Traviata, 1853). Aquesta darrera feu sensació pel fet de tractar un tema cru i, aleshores, contemporani, motiu pel qual fou mal rebuda en estrenar-se a Venècia, bé que aviat, juntament amb les dues anteriors, esdevingué una de les més populars de Verdi.
Famós ara a tot Europa, fou invitat a estrenar una òpera a París: Les vêpres siciliennes (1855). No tingué tant èxit amb Simon Boccanegra (1857), que representava en certa manera un retrocés al seu estil del decenni anterior. Però el 1858, amb Un ballo in maschera, creà una òpera que comportava un nou pas endavant cap a la integració de drama i música. La creació esdevingué ara més laboriosa, i les seves òperes s’espaiaren molt més: el 1862 estrenà a Sant Petersburg La forza del destino (basada en Don Álvaro o la fuerza del sino, del duc de Rivas), i el 1867, a París, Don Carlos, basada en el drama de Schiller, òpera en la qual donà una notable personalitat vocal a cada personatge, inclòs el mateix Felip II de Castella. El 1871, per a les festes d’inauguració de l’Òpera del Caire (i no pas per a les del canal de Suez, com ha estat dit), compongué una òpera de tema egipci, Aïda, la més popular de la seva producció. El 1873, per al funeral d’Alessandro Manzoni, escriví un cèlebre Rèquiem, única obra no escènica de Verdi que assolí una gran popularitat. Aquell any feu també una de les seves rares incursions en el camp de la música instrumental: en resultà el seu Quartet per a corda, de factura interessant, però que restà gairebé oblidat. Madur ja i preocupat pel prestigi creixent de Richard Wagner, el rerefons intel·lectual del qual reconeixia com a superior a la seva formació, relativament elemental, tendí a descurar la composició de noves obres, però amb l’ajut d’Arrigo Boito emprengué la revisió d’algunes òperes poc reeixides, com Simon Boccanegra, novament presentada al públic el 1881.
Amb paciència i habilitat, Boito sabé convèncer-lo de la conveniència d’escriure una nova òpera, basada en l’excel·lent llibret que el mateix Boito li havia preparat. Desconfiant de la pròpia capacitat, Verdi escriví un Otel·lo que renovava l’òpera italiana sense ésser una imitació de Wagner. L’èxit assolit (1887) l’animà a escriure encara una òpera basada en Shakespeare (també amb text de Boito), Falstaff (1893), refinadíssim tractament del tema sense gaires concessions a l’esperit tradicional de l’òpera italiana. Verdi clogué la seva carrera amb algunes peces breus de música religiosa. La mort de la segona muller, la soprano Giuseppina Strepponi, el 1897, l’apartà de tota activitat. S’establí al Gran Hotel de Milà, on morí al cap de poc temps.
Considerat el més gran operista italià, la seva extensa vida artística dugué l’òpera italiana del Romanticisme incipient al verisme dels seus successors. Des de fa més d’un segle és pràcticament impossible d’organitzar una temporada d’òpera en la qual no figurin algunes de les seves obres, i bé que cap als anys 1920 hom tendí a restringir cada cop més el cercle de les interpretades habitualment, d’ençà del 1960 s’ha produït un moviment de redescobriment de títols fins ara considerats oblidats, tasca en la qual sovint la indústria discogràfica ha estat capdavantera.