Verges

Verges

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Empordà, estès a l’esquerra del Ter, al sector de la seva plana al·luvial regada en bona part amb l’aigua del riu a través del canal del Molí de Bellcaire.

Situació i presentació

A la vila de Verges hi ha la cruïlla entre les carreteres de la Bisbal a Figueres (C-31) i de Torroella de Montgrí a Colomers, les quals travessen el terme de S a N i d’E a W, respectivament.

El Ter fa de divisòria meridional del terme, que limita a l’W amb Jafre, al NW amb Garrigoles, a l’E amb la Tallada d’Empordà, al S amb Serra de Daró i Ultramort i al SW amb Foixà. A més del cap de municipi, al terme hi ha el petit veïnat de la Vall i algunes masies escampades.

Aspecte del rec del Molí al seu pas per Verges

© Jaume Ferrández

El territori és majoritàriament planer, amb alguns petits turons que emergeixen dels terrenys al·luvials. A la part septentrional del terme hi ha espais lleument accidentats pels contraforts de poca elevació de la serra de Sant Grau o Valldavià, amb una altitud màxima de 83 m. La resta del territori comprèn terrenys al·luvials de la plana del Ter, força rics en aigua, que hom extreu mitjançant pous. El municipi és drenat per canals artificials que permeten el regadiu, com el rec del Molí de Bellcaire (i de Verges), que s’alimenta de l’aigua del Ter i segueix un traçat sinuós W-NE, i la petita séquia del Canal, i també per la riera de la Vall, que desguassa al rec del Molí. La vila de Verges se situa a la part meridional del terme, sobre un petit pujol, envoltada de conreus i a poca distància del Ter. El rec del Molí forma una àmplia corba que circumda la vila a ponent, migdia i llevant. Les terres baixes més properes al Ter han estat inundades pel riu amb certa regularitat. Això ha fet que la població no s’hi hagi estès. La diferència dels tipus de sòl també origina una diversitat de la vegetació natural, amb arbredes de ribera, al marge del riu, i alguns espais de pineda (pi blanc) i matollar, als aspres.

La població i l’economia

Verges tenia 66 focs l’any 1497 i passà a tenir-ne 88 el 1553. Al llarg dels segles XVIII i XIX, la població (vergelitans) seguí una corba ascendent: 554 h el 1787 i 1.154 h el 1860. Durant el segle XX la població s’ha anat mantenint amb lleugers alts i baixos: 1.163 h el 1970, 1.169 h el 1975, 1.218 h el 1979, 1.053 h el 1990 i 1.173 h el 2005.

Les activitats agrícola i ramadera són les més importants a Verges. Al segle XVIII i part del XIX fou habitual el conreu de l’arròs, avui desaparegut. Tampoc no funciona ja el molí de Verges, important durant el mateix període. La plana és ben conreada, en règim de regadiu, i forma part de la franja hortícola i fruitera del Baix Ter. També és notable el farratge. En zones menys planeres, on abans es conreaven la vinya i l’olivera, en regressió, hi ha conreus de secà, sobretot de cereals. S'ha produït un creixement de l’activitat ramadera, representada per bestiar porcí, boví i oví i diverses granges avícoles. El gros de les activitats industrials deriva precisament de l’agricultura (pinsos, farines) i de la ramaderia (fabricació d’embotits), a més d’altres petites indústries de la construcció (mosaics) que complementen l’economia. El turisme no ha tingut una incidència destacable, encara que, com en altres pobles de la comarca, algunes cases del nucli antic han estat arranjades per a convertir-les en segones residències. Els dimarts hom hi celebra mercat setmanal.

La vila de Verges

La vila de Verges és situada damunt una petita elevació de 23 m d’altitud a la vora esquerra del Ter i tenia 1.179 h el 2006. El nucli medieval de la població, amb el castell i l’església al centre, era envoltat de muralles, encara conservades en una bona part. Aquest nucli més antic es prolongà extramurs sobretot a partir del segle XVI, i cap al N i l’E durant els segles XVII i XVIII. Al segles XIX i XX l’expansió va continuar principalment pel costat del NW. Les terres situades al S de la vila són molt baixes i el riu les inunda amb una certa regularitat, la qual cosa fa que la població no s’hagi estès per aquesta zona, a recer de la tramuntana.

L’església parroquial de Sant Julià, també dedicada a santa Basilissa, és emplaçada al centre de la vila medieval. Conserva l’absis semicircular i la meitat oriental de la nau de l’antiga església romànica. La resta de la nau, les capelles laterals i la sagristia daten dels segles XVII i XVIII (la porta, a la paret occidental, duu la data de 1760). L’absis es cobreix amb volta de quart d’esfera que arrenca d’una cornisa incurvada; l’arc triomfal ha estat reformat, mitjançant la construcció de sengles columnes amb capitells que imiten els romànics. La part romànica de la nau té volta apuntada i aparell de carreus ben escairats; es pot datar dels segles XII i XIII. La meitat occidental de la nau té volta apuntada amb arcs torals. L’església va ser fortificada. Sobre l’angle nord del temple s’alça el campanar, més modern encara, d’una gran alçada. A l’interior es conserva un ossari gòtic, que mostra quatre escuts en cadascun dels quals hi ha un lleó rampant i la inscripció “Aquesta és la sepultura dels Otges” a la cara frontal.

Aspecte del tram de muralla de Verges en un dia de mercat

© Jaume Ferrández

El castell de Verges era situat a migdia de l’església, al lloc que ocupen les escoles, la casa de la vila i la plaça que hi ha al davant. Només en resta un mur d’uns 10 m de llarg per 5 m d’alçària, integrat a la paret posterior de la casa de la vila, edifici de la primeria del segle XX, restaurat i reformat l’any 1990. Aquest mur és paral·lel a la paret meridional de l’església; hi ha quatre sageteres i la resta d’una coberta de lloses.

De les muralles de Verges, força malmeses, es conserven prou elements que permeten de seguir-ne el traçat i l’estructura. El recinte que envoltava la població medieval era format per llenços de muralla, amb espitlleres, merlets i garfis, que alternaven amb torres de planta quadrada; només una de les torres de la part de tramuntana de la muralla és de planta circular i té un lleuger talús. Vora d’aquesta torre n'hi ha una altra, quadrada, de gran alçària, que és la més ben conservada del recinte. A llevant d’aquesta s’obre un antic portal de la muralla, que dóna a la plaça Major, fora de l’antic recinte; aquest portal ha estat molt reformat. Prop d’una de les torres de ponent, fins a l’angle SE del recinte —on hi ha el molí de Verges—, passa, tocant la muralla, el rec del Molí, que segueix en aquest tram els antics valls de la muralla. En aquest sector hi ha fragments notables dels llenços, amb restes de tres torres. El carreró de darrere de les cases, que han malmès la muralla, s’anomena carrer dels Valls. Les restes de la muralla de Verges es poden considerar d’època baixmedieval (segles XIII i XIV).

Dins el clos murallat de la vila de Verges es destaca l’edifici de Can Batlle, a la placeta de darrere de l’església, amb un finestral goticorenaixentista decorat amb baixos relleus; hi nasqué Francesc Cambó i Batlle. El carrer de Ribussa porta a la plaça de Genís i Muntaner, on hi ha la casa de la vila, per un arc rebaixat, sobre el qual s’aixeca part d’una casa del segle XVIII. En aquest carrer hi ha diverses cases amb motius arquitectònics i escultòrics d’interès, dels segles XVI i XVII. El molí de Verges, tocant a l’angle SE de la muralla, és del 1779, data que consta en una de les portes. Extramurs, a la plaça Major, hi ha una casa amb porxos dels segles XVIII i XIX. Tot aquest barri extramurs, amb els carrers Major i de Migdia, aixecat als segles XVI-XVIII, té edificis populars d’interès.

La festa major d’estiu del Roser se celebra el segon o tercer diumenge de setembre, i la festa d’hivern el 9 de gener, per Sant Julià i Santa Basilissa. Es manté la festa de la Sopa de Verges, dinar multitudinari a l’aire lliure que es fa el dimarts de Carnaval. A continuació es dansa el ball de les Deu, que ha perdut, però, part del seu significat original.

Per Dijous Sant, la vila manté una tradició de molta anomenada, la representació popular de la Passió de Verges, en la qual pren part gairebé tot el poble, que consta de dues parts: abans de la processó i durant el seu transcurs. Han desaparegut alguns balls populars que se celebraven a Verges en diferents diades.

Altres indrets del terme

El poble de la Vall, al sector NW del terme, és situat en una petita vall molt fèrtil, limitada pels tossals de les serres eocèniques de l’Empordanet i drenada pel torrent de la Vall. El poble és format per dues masies fortificades, una esglesiola romànica i un molí abandonat. Sant Pere de la Vall formava part, al segle XIV, de la baronia de Verges. En aquesta mateixa centúria hi tenia possessions el monestir de Sant Miquel de Fluvià. Sant Pere de la Vall, segons creença popular a la contrada, era molt antigament parròquia de tot el terme de Verges. És una església romànica d’una nau i un absis semicircular, construcció molt rústega del segle XI. La porta adovellada del frontis és posterior a la que hi ha tapiada al mur de migdia, d’un arc extradossat i contemporània de la resta de la construcció. La volta de la nau és de canó; als murs laterals s’obren a cada costat tres arcades de mig punt. L’arc triomfal és de punt rodó, i la volta de l’absis, de quart d’esfera. S'han efectuat obres de consolidació. El 29 de juny o el diumenge proper s’hi celebra un aplec, anomenat també Festa de Sant Pere de la Vall.

La masia més a prop de l’església és Cal Rei; té una torre de planta rectangular situada al N, amb un aparell de pedres petites mal escairades i carreus als angles, porta adovellada i sageteres. Aquesta torre és atribuïble als segles XIV i XV, mentre que el mas correspon, en la major part, al segle XVIII. L’altra masia és Can Canet o Mas Masseller. Posseeix una torre rectangular gairebé idèntica a la de Cal Rei, on hi ha un vell rellotge de sol. Vora la torre es destaca una porta adovellada i una altra de rectangular amb la data de 1568. El molí de la Vall, vora el camí de Verges a Garrigoles i les Olives, és una construcció del segle XVIII que conserva encara els seus elements.

Can Maçanet és un mas situat a uns 2 km de Verges en direcció a Jafre; té una finestra geminada gòtica i una altra d’arabesc senzill. Vora seu, el Mas Sitjar posseeix finestres renaixentistes decorades. Els testimonis més antics de l’ocupació del terme es remunten als períodes ibèric i romà. S'han detectat restes superficials al Camp de la Pedra, al Mas Vicenç (amb restes del segle IV aC) i al Turó Rodó, encara que de datació imprecisa.

La història

El primer esment del lloc és de l’any 959 (Villa Virginibus). Es tornà a documentar el 1019, quan els canonges de Girona hi posseïen un mas. Al cap de pocs anys s’al·ludeix a l’església de Verges, sense indicar-ne, però, l’advocació. El 1078 s’esmenta el vescomte Ramon de Verges, títol que no tingué continuïtat. Aquest mateix personatge signa com a testimoni el testament del comte Ponç I d’Empúries, del 1078, amb el nom de Raimundo Guillielmi de Virgines. Se suposa que es tracta d’un dels vescomtes d’Empúries. El castell de Verges apareix en un capbreu de les albergues que el comte de Rosselló rebia del comtat d’Empúries, capbreu que s’ha de datar entre el 1115 i el 1164. La vila i el castell de Verges foren possessió dels comtes d’Empúries. El castell de Verges va ser empenyorat pel comte Hug IV al bisbe Alemany de Girona, amb motiu d’una de les nombroses disputes entre el bisbat i els comtes emporitans, en la qual el comte havia estat excomunicat. El 1295 el castell fou donat en feu a Bernat Amat de Cardona i d’Empúries, però el 1302 li fou confiscat. Al segle XIV, durant les lluites entre el comte Joan I d’Empúries i el rei Pere el Cerimoniós, el comandament del castell de Verges, juntament amb els de la Tallada, Bellcaire i Sant Martí d’Empúries, fou lliurat a l’aventurer Bita, cap d’uns mercenaris gascons i armanyaguesos, després de jurar, a l’església de Verges, que respectarien tot el que calia respectar. Verges fou presa per les hosts reials, comandades per Bernat de Fortià, al setembre del 1385. Pere el Cerimoniós annexà el comtat d’Empúries a la corona, però el 1387 el retornà al comte Joan. El 1399 el comte Joan II va vendre la baronia de Verges, que comprenia Verges, la Tallada i Bellcaire, al seu germà Pere II. En morir aquest, la baronia passà a la seva muller i hereva Joana de Rocabertí, amb la qual començà el domini d’aquesta poderosa família —i d’una línia d’aquest llinatge, la dels barons de Sant Mori— sobre la baronia de Verges, fins que el 1587 fou incorporada a la corona. Aleshores la població esdevingué centre de la batllia reial de Verges, que comprenia, a més, els llocs de la Tallada, Bellcaire, Canet de Verges, Jafre, Vilopriu, Camallera, Saus, Garrigoles, Maranyà, Tor, Colomers i Gaüses. Molt a la vora de Verges, el 1694, al pas del Ter, les tropes franceses del mariscal Noailles obtingueren una gran victòria sobre les del lloctinent de Catalunya marquès de Villena, en una acció que ha estat coneguda com a batalla de Verges o del Ter.