L’himne cinquè del Peristephanon de Prudenci, i sobretot una Passió tardana, donen alguns trets de la seva vida, barrejats amb molta fantasia. A l’indret del martiri, localitzat al barri de la Roqueta de la ciutat de València, li fou erigida una basílica (Sant Vicent de la Roqueta), que fou renovada pel bisbe Justinià (~531-546). El seu culte esdevingué molt popular a tota l’església visigòtica i mossàrab, al nord de l’Àfrica i a les Gàl·lies. Rebé un notable impuls a l’època de la conquesta cristiana, sobretot quan el seu cos fou traslladat al monestir de Castres (Llenguadoc).
Una relació coetània explica que l’any 855 dos monjos de Conques (Llenguadoc), Hildebert i Eudald, emprengueren el camí vers València per rescatar el cos del màrtir i portar-lo al seu monestir. Una malaltia obligà Hildebert a abandonar l’empresa, i la dugué a terme el monjo Eudald, amb la complicitat d’un jueu, Zacaries, que el portà a l’església de Sant Vicent, aleshores en ruïnes. Eudald en partí amb el cos del sant, i fou deturat a Saragossa, on el bisbe li prengué el cos, que fou venerat a l’església de Santa Maria, la principal de la ciutat. El 863 el comte Salomó de Cerdanya i dos monjos de Castres, amb autorització del valí de Còrdova, rescataren el cos i el dugueren a Castres a través de Balaguer, Berga, Alp i Llívia, localitats on foren exposades les relíquies i obrà miracles.
A partir de la restauració religiosa del país se li dedicaren nombroses esglésies arreu dels Països Catalans, i la seva festa (22 de gener) era celebrada en diferents indrets amb fires i aplecs, sobretot a València, on era típic el porrat, o venda de confits i fruita seca.