Protegit del comte Ramon V de Tolosa, ho fou més tard de Barral dels Baus i també d’Alfons I de Catalunya-Aragó. Mort aquest, s’adreçà a la cort dels Montferrat i viatjà per Palestina, Itàlia, l’Europa central i Malta. Conseller dels grans personatges del seu temps, posseeix una personalitat poètica inconfusible i original, plena d’enginy i d’agudesa. Hàbil en la caricatura i en la paròdia, adopta una actitud de fanfarroneria i presumpció, que exagera, però, fins un punt que hom la considera una burla d’ell mateix. Vidal presumeix sempre d’ésser el millor de tots els cavallers (Cent cavaliers ai totz sols pres) i el més irresistible de tots els enamorats (Cent domnas sai que cascuna-m volia). En la seva obra no manquen, però, notes de delicadesa, com és ara una fina nostàlgia de la terra provençal durant l’absència. En les cançons amoroses, que segueixen els principis de l’amor cortès, apareix també, gairebé sempre, la nota personal, aparentment poc seriosa. Hom no el pot considerar un representant del trobar leu, malgrat que el seu estil sigui senzill i clar. Molt admirat, la seva cançó Anc no mori fou el model estròfic i musical de diverses composicions posteriors, alguna de les quals subratlla la riquesa del seu lèxic (De mots ricos no tem Peire Vidal).