Possiblement fou joglar en la seva jovenesa, car sempre parla d’aquests professionals amb afecte i comprensió, i és molt versemblant que exercís de mestre de trobar, o sia, professor de retòrica i poesia. Freqüentà les corts d’Alfons I de Barcelona i d’Alfons el Savi de Castella, com també les de grans senyors d’ambdós vessants dels Pirineus./>Poc original en les seves poesies líriques, les seves tres extenses narracions en vers, sempre molt ben redactades i en la llengua dels trobadors, ofereixen un interès divers. Aquella que hom intitula modernament L’ensenyament de joglar , que s’inicia a la plaça major de Besalú, descriu els viatges d’un joglar per diverses corts i en un passat fastuós que és recordat amb melangia, i fineix amb uns consells sobre el capteniment dels joglars, com s’han de guanyar l’afecte de senyors de divers tarannà, com han de complaure i afalagar les dames, etc, dades molt importants per a conèixer el bigarrat món de la joglaria medieval. El poema narratiu que avui hom intitula Judici d’amor presenta la lluïda cort del castell del gran senyor i trobador Hug de Mataplana , on són debatuts problemes sentimentals i cortesos a base de citacions de trobadors famosos, tipus de poema amb autoritats poètiques que tingué molta fortuna en la literatura catalana fins a la segona meitat del s. XV. El Castia gilós (o sia, reprensió del marit gelós) és un autèntic fabliau situat a la cort aragonesa d’Alfons de Barbastre i que es fingeix que un joglar recita davant Alfons VIII de Castella i la seva muller Elionor de Plantagenet. L’acció del divertit relat és menada amb seguretat, matisada amb escaients episodis, i els diàlegs i les descripcions tenen vida i mobilitat. Però la seva obra més important és un tractat de gramàtica en prosa que en la redacció breu porta el títol de Regles i en la llarga el de Las rasós de trobar . El propòsit explícit del llibre és d’ensenyar, gramaticalment, la correcta manera de compondre versos prenent com a norma els grans trobadors, i per això s’estén a explicar la declinació, paradigmes de la conjugació i altres aspectes morfològics que podien oferir dificultats als catalans que pretenguessin d’escriure en la llengua utilitzada pels grans trobadors./>Així, doncs, Las rasós de trobar són la primera gramàtica neollatina de què hom té notícia./>L’autor hi exposa algunes de les seves observacions i idees sobre literatura, principalment la poesia. Afirma que el trobar i el cantar no tan solament són patrimoni de tota mena de gent i raça (cristians, jueus i sarraïns), ans encara dels homes de qualsevol condició social, des d’emperadors i reis fins a burgesos, vilans i els pastors de la muntanya, als quals plau de cantar tots sols o en cor, curiosa afirmació que atesta l’existència del cant popular a la Catalunya del s. XII. La poesia culta i trobadoresca, emperò, és patrimoni de la societat cortesana i senyorial, '' car trobars e chantars son movemenz de totas gallardias ' (la poesia és l’estímul de tota gallardia), curiosa i simptomàtica fórmula d’un art classista. Observa, no res menys, que la poesia culta sovint és difícil d’entendre, i remarca, no sense malícia, que són molts els qui no entenen una poesia però fan veure que l’han entesa per tal de no ésser titllats de necis, actitud que ha existit sempre.
Fragment de Las rasós de trobar , de Ramon Vidal de Besalú , en un manuscrit de la Biblioteca de Catalunya
© Fototeca.cat
Escriptor.