Mapa de la guerra del Vietnam
© Fototeca.cat
La conferència de Ginebra (1954), que clogué la guerra d’Indoxina, dividí el Vietnam en dues zones, separades pel paral·lel 17. Unes eleccions generals previstes per al 1956 havien de reunificar el país. Ni els EUA ni la República del Vietnam, però, no acceptaren l’acord. A partir del 1957 sorgiren al sud grups terroristes —nodrits per nacionalistes i per comunistes— amb el suport actiu del Vietnam del Nord. El 1960 hom creà el Front Nacional d’Alliberament (FNA), i el terrorisme donà pas a la guerrilla. Caigut Ngo Dinh Diem i eliminada l’opció neutralista, els EUA, per contrarestar l’ajuda del Vietnam del Nord al FNA, engegaren un programa d’ajut directe i en massa al Vietnam del Sud. A mitjan 1964, arran d’un incident confús, els EUA bombardejaren els principals nuclis industrials i militars del Vietnam del Nord, i el president Johnson fou autoritzat pel congrés a adoptar totes les mesures que cregués convenients amb relació al conflicte vietnamita: a la pràctica era una declaració de guerra. Els bombardeigs aeris foren intensificats a partir de febrer del 1965, però no anorrearen l’activitat guerrillera al S, que continuà rebent el suport del Vietnam del Nord, de la Xina i de l’URSS. Al final del 1965, 165.000 soldats nord-americans intervenien directament en la guerra; el règim de Saigon tenia 635.000 homes en peu de guerra, i el FNA i el Vietnam del Nord, uns 230.000. Pel novembre de 1965 una divisió nord-americana evità que tres regiments nord-vietnamites i guerrillers dividissin el Vietnam del Sud en dues parts. El 1967, de resultes d’una gran ofensiva dels EUA, el Vietcong hagué d’abandonar molts territoris i tornar a l’activitat terrorista, mentre continuaven els bombardeigs al N del paral·lel 17. El 1968 el FNA llançà la gran ofensiva del Tet, o cap d’any budista. En dues setmanes els guerrillers ocuparen 34 capitals de província, 64 capitals de districte, totes les ciutats autònomes i alguns barris de Saigon i Hue. Solament un gran esforç per part de sud-vienamites i nord-americans permeté de contrarestar l’ofensiva. La guerra obrí una profunda crisi política, social i econòmica als EUA, i els seus aliats començaren a criticar severament la política de Washington. Pel març de 1968 els EUA suspengueren els bombardeigs aeris sobre el 90% del territori nord-vietnamita, i hom inicià converses preliminars amb el Vietnam del Nord, a París. Al final del 1968 els nord-americans al Vietnam sumaven 543.000 homes. Richard Nixon, el nou president nord-americà, procedí a la retirada gradual de tropes nord-americanes i formulà la “doctrina Guam”, segons la qual l’exèrcit sud-vietnamita havia de dur la guerra per si sol amb el suport logístic i financer dels EUA. Era la “vietnamització” de la guerra. Mentrestant el FNA creà el Govern Revolucionari Provisional (GRP), que ampliava la base del Front davant les converses de París. El 1970 tropes sud-vietnamites entraren dins Cambodja per a tallar les rutes de proveïment del GRP, l’anomenada “ruta Ho Chi Minh”, i el 1971 l’acció es repetí a Laos. Pel març del 1972 el GRP llançà una nova ofensiva general al sud de la zona desmilitaritzada, als altiplans centrals i a la rodalia de Saigon. Aquesta operació demostrà el fracàs dels trasllats forçosos de població rural a llocs fortificats de millor defensa (uns cinc milions de persones foren desplaçades així). Els bombardeigs aeris nord-americans contra el Vietnam del Nord foren represos, i també el blocatge dels ports. Pel desembre del 1972, malgrat els avenços fets a les converses de París, els EUA iniciaren el bombardeig total del Vietnam del Nord. Hanoi i Hai Phong foren pràcticament anorreades, i els estratègics dics del riu Roig foren amenaçats de destrucció. Finalment, fou signat el tractat de París entre els EUA, la República del Vietnam, la República Democràtica del Vietnam i el Govern Revolucionari Provisional, sobre la base de l’aplicació de la conferència de Ginebra. La República del Vietnam es negà a aplicar el tractat de París; però, retirats els nord-americans i reduït el seu ajut financer i logístic, la debilitat progressiva del règim de Saigon feu cada vegada més sensible l’activitat guerrillera del GRP. Al començament del 1975 una ofensiva dels guerrillers desllorigà el sistema defensiu sud-vietnamita, i tot el Vietnam central caigué en poder del GRP. Finalment, per l’abril del 1975, les tropes del GRP i del Vietnam del Nord ocuparen Saigon, després que el govern sud-vietnamita es rendís incondicionalment. El país fou immediatament pacificat i reunificat. Entre el 1961 i el 1975 foren morts o ferits gairebé 7.500.000 vietnamites; els nord-americans tingueren 46.000 morts i 300.000 ferits, i hi esmerçaren uns 140 bilions de dòlars.
La guerra del Vietnam