i Vilabertran | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Vilabertran

Municipi
Alt Empordà
Vista del sector on hi ha l’ajuntament de Vilabertran
© Ajuntament de Vilabertran
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
882 h
[2009]
Extensió: 
2 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Vilabertran és força reduït, de 2,29 km2 d’extensió. És situat al NE de la ciutat de Figueres, al sector de la plana empordanesa a l’interfluvi entre la Muga i el Manol, la confluència dels quals es fa aigua avall de Vilabertran. El territori, en una bona part ben conreat, és regat per nombrosos pous i per la riera de Figueres, o de Galligants, la qual, a migdia, corre paral·lela a l’antic límit municipal amb Vilatenim. A tramuntana i a ponent el terme és envoltat pel municipi de Cabanes dtEmpordà, al S limita amb el terme de Figueres, i a l, amb Peralada.

Passa per Vilabertran la carretera C-252 de Figueres a Garriguella (poc més enllà s’uneix a la N-260 cap a Portbou), i en surt la carretera local que mena a Sant Climent Sescebes.

La població i l'economia

La població del terme de Vilabertran (vilabertranencs) augmentà al llarg dels segles XVIII i XIX. Així, els 330 h que hi havia el 1718, el 1787 s’havien incrementat fins a 707 i el 1860 n'hi havia 898. Aquesta xifra, amb algunes oscil·lacions, s’ha mantingut fins a temps moderns i fins i tot ha augmentat en alguns períodes. El 1900 tenia 892 h; el 1930, 742 h; el 1970, 893 h; el 1979, 928 h i el 1989, 771 h, xifres que mostren un descens important. El 2005 hi havia empadronats 831 h.

L’agricultura és encara un recurs econòmic important, a la qual es dedicava el 2001 el 10,9% de la població ocupada. De terreny molt fèrtil, l’horta és el sistema de conreu més estès. Les explotacions són de petita extensió, la majoria no tenen més de dues vessanes, i, encara, apareixen disperses en diferents peces o feixes d’un quartó (un quart de vessana, que equival a 5,47 àrees), originades en el repartiment de les grans propietats o terrenys comunals als segles XVIII i XIX. Els horts es reguen amb l’aigua de nombrosos pous. Els hortolans de Vilabertran assorteixen de tota mena de verdures i hortalisses els mercats de l’Empordà i de les comarques veïnes, però és a la ciutat de Figueres on es ven la major part dels seus productes. La cria de bestiar porcí i boví, nodrit en part amb les deixalles dels horts, i d’aviram complementa l’economia. Al sector menys ric en aigua es conreen cereals i farratge, i hi ha planters de ceps o peus de vinya i recol·lecció de canyes per a fer-ne cistells i encanyissats; a més, hi ha altres activitats derivades de l’agricultura. L’horta de Vilabertran ha originat un paisatge molt característic, la nota més destacada del qual són les tanques de xiprers per a protegir els conreus de la tramuntana.

Pel que fa a la indústria, hi funcionen algunes empreses de la construcció, del metall, de la fusta, alimentàries i tèxtil; juntament amb la construcció, comprenia el 30,1% de la població ocupada. La majoria de la població ocupada es dedica, però, al sector terciari, sobretot, al comerç. La incidència del turisme en el municipi ha estat escassa.

El poble de Vilabertran

El poble de Vilabertran s’estén a llevant del monestir, a 26 m d’altitud. Els carrers són estrets, rectilinis, i s’entrecreuen formant angles rectes. La plaça Major, al centre de la població, és de forma quadrangular. Moltes cases de Vilabertran van ser construïdes o reformades als segles XV i XVI, com es dedueix dels elements arquitectònics, entre els quals es destaquen nombroses finestres coronelles gòtiques. El casal més notable és a la banda nord de la placeta del Doctor Narcís Heras. Al carrer de l’Empordà i al de Vilatenim també hi ha edificis d’interès. La població fou emmurallada.

L’ajuntament va adquirir la Torre d’en Reig, interessant edifici de la fi del segle XIX que havia estat propietat del pintor Ramon Reig i que va ser destinat a serveis municipals.

Del folklore popular destaca la festa major de la Mare de Déu d’Agost, i la festa major petita de Sant Ferriol, que s’escau al setembre. També al setembre se celebra el Festival de Música de Vilabertran i el Festival Jove, al recinte del monestir, amb una sèrie de concerts i actes culturals.

Altres indrets del terme

El monestir de Santa Maria de Vilabertran

El conjunt monumental del monestir de Vilabertranconsta de tres sectors diferenciats: l’església, el claustre, voltat dels antics edificis conventuals, i el palau abacial.

L’església romànica de Santa Maria de Vilabertran va ser construïda en temps de l’abat Rigald, entre el 1080 i el 1100, any de la seva consagració.

Façana principal del monestir de Vilabetran
© Fototeca.cat
L’església és de planta basilical de tres naus, amb els tres absis oberts a un creuer. La nau central és coberta amb volta de canó, les laterals amb voltes de quart de cercle i l’absis amb volta de quart d’esfera. Els arcs formers i torals recolzen sobre semicolumnes adossades als pilars rectangulars que divideixen les naus. L’absis central és ornat amb arcades cegues sobre columnes adossades. A l’extrem septentrional del creuer s’afegí al segle XV la capella gòtica dels Rocabertí. Els murs són de parament llis. El campanar es dreça a l’esquerra de la façana de l’església. És una esvelta torre de tres pisos, amb finestres geminades emmarcades per arcuacions llombardes. Al segle XVIII es construí, a la nau septentrional, la sagristia i la capella dels Dolors o de la Vera Creu; s’hi conserva una magnífica creu processional d’orfebreria, obrada al segle XIV en un taller de Girona.

A migdia de l’església es construí durant el segle XII el claustre, de planta trapezoidal, envoltat de les dependències monacals (segles XII-XIV). La influència de les normes arquitectòniques del Cister és palesa en l’austeritat del claustre de Vilabertran.

El magnífic palau abacial fou construït durant el mandat de l’abat Antoni Girgós (1410-24), el qual també féu fortificar el monestir i construí la torre del Rellotge. D’aquesta façana es destaquen, a part el portal, de gran dovellatge, un seguit de finestres coronelles gòtiques.

El conjunt va ser declarat monument nacional el 1930. S'hi han realitzat diverses campanyes de restauració, en una de les quals s’enderrocà part de l’obra de fortificació del segle XV. Des de l’any 2004 és gestionat pel Museu d’Història de Catalunya.

El sacramentari de Vilabertran és un llibre litúrgic dels segles XII i XIII (amb afegitons posteriors) que es conserva a la Bibliothèque Nationale de París.

La història

Vilabertran sorgí en una cruïlla de camins, abans del segle XI (en alguns preceptes de Lotari dels anys 945-986 ja s’esmenta l’esglesiola del lloc dedicada a la Verge). El camí que baixava dels colls de la Maçana i de Banyuls i per Peralada i pel carrer de Santa Maria de Vilabertran anava a ajuntar-se, prop de Figueres, a l’Aigüeta, amb el que procedia del coll de Panissars, el qual, en època carolíngia, dividia els comtats d’Empúries, Peralada i Besalú.

Vilabertran pertanyia al pagus de Peralada, mentre que Figueres era del comtat de Besalú. El poble de Vilabertran va créixer a la vora del monestir de Santa Maria, fundat el 1069 prop d’una abundosa font, que encara existeix. La casa monàstica ja de bon principi degué ser subjecta a la regla de Sant Agustí, i en fou propagadora per les terres del veïnatge i fins al Rosselló. Els futurs abats de Vilabertran, seguint l’exemple del seu fundador, l’abat Pere Rigald, actuaran sempre amb el bisbe de Girona en la constitució de les seves canòniques de Lledó, Sant Martí Sacosta, Roca-rossa, etc.

Des de bon principi, les dotacions anaren enriquint el patrimoni de la comunitat i s’anaren estenent els seus dominis. La comunitat era composta normalment de dotze canonges, però gairebé arribà a doblar aquest nombre entre beneficiats, comensals i familiars.

En temps de l’abat Guillem (1191-94) el vescomte Jofre (II) de Rocabertí cedí al cenobi la jurisdicció civil i criminal del lloc de Vilabertran. El 1285, davant la invasió de les tropes de Felip l’Ardit, a la qual el papa havia donat caràcter de croada, el monestir de Vilabertran es posà al costat dels francesos. Després de la desfeta de l’exèrcit invasor, el rei Pere II ordenà que els funcionaris reials s apoderessin dels béns dels monestirs de Banyoles, Lledó i Vilabertran. A la tardor del 1295, Jaume II es casà amb Blanca d’Anjou a Santa Maria de Vilabertran, esdeveniment fastuós del qual Ramon Muntaner ha deixat una descripció plena de vida. El 1392 el rei Pere III posà el monestir sota la seva protecció. El 1592 la canònica de Vilabertran fou secularitzada i es convertí aleshores en una col·legiata. El 1794 els francesos saquejaren l’abadia però la col·legiata subsistí fins el 1835. L’església restà aleshores convertida en simple parròquia i el palau de l’abat i altres dependències passaren a mans particulars. La font del Soc és un bell paratge a ponent del terme, on el 1843 Abdó Terradas organitzà la primera trobada popular de caràcter socialista i federal al sud dels Pirineus.

 

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...