Situació i presentació
El municipi de Viladamat, d’11,73 km2, és situat a la plana al·luvial de la dreta del Fluvià, pròxim a la costa. El territori és accidentat a ponent pels turons, d’escassa elevació, que separen les valls del Fluvià i del Ter (Puig Segalar, 179 m). El terme és drenat, a més, per diverses rieres, torrents i sèquies afluents del Fluvià, com el Rec Madral, que es forma en part dintre el municipi, a ponent, vora el límit amb Ventalló, i el torrent del Balcar, a llevant, vora el límit amb l’Escala. El municipi confronta al N i al NW amb Ventalló, al SW amb Garrigoles, al s. amb la Tallada d’Empordà i també Albons, els tres darrers ja baixempordanesos, i a l’E amb el de l’Escala. El terme comprèn, a part el poble de Viladamat, cap de municipi, el poble de Palauborrell i l’antic lloc de Sant Feliu de la Garriga.
El nom del municipi és compost de vila d’Amat (d’Amatus, nom propi personal llatí). La parròquia antiga de Viladamat era Sant Feliu de la Garriga, que ja amenaçava ruïna el 1753 i a la qual, el 1823, fou retirat el culte, quan ja existia la nova parròquia de Sant Quirze de Viladamat, que anteriorment havia estat simple capella i, des de l’any 1617, sufragània de la de Sant Feliu de la Garriga.
Vora Viladamat conflueixen la carretera C-31 de la Bisbal a Figueres i la local que ve de Palafrugell per l’Escala i la de Castelló d’Empúries per l’Armentera i Sant Pere Pescador.
La població i l'economia
La població de Viladamat s’ha mantingut gairebé estable, amb una minva molt lleugera des del segle XIX. Així, el 1860 tenia 463 h. El 1970 n'hi havia 447, 426 el 1975 i 414 el 1979. Al llarg de la dècada del 1980 i fins al principi de la següent va tenir la davalla més acusada (381 h el 1991), però el padró del 2005 mostrava una lleugera recuperació demogràfica (422 h).
Les terres del pla, que formen la major part del terme, són ocupades per fèrtils camps ben conreats. Al secà hom conrea cereals, llegums, farratge i algunes extensions de vinya i olivera, i al regadiu, a més, hortalisses. Als terrenys aspres de la serra hi ha espais de bosc de pins i alzines, amb oliva i vinyes als replans i a la part baixa dels pendents. El bosc ha estat en bona part destruït pels incendis. La ramaderia (bestiar porcí, oví i, en menor proporció, boví) complementa l’economia. Més de la meitat de la població ocupada treballava en el sector serveis el 2001.
El poble de Viladamat
Església de Sant Quirze de Viladamat
© Fototeca.cat
El poble de Viladamat, a 13 m d’altitud, és al sector pla, a llevant del terme. El 2005 tenia 417 h. La seva situació a la plana propera a Empúries i el tipus d’estructura urbanística, amb carrers rectilinis que formen angles rectes, han fet suposar que Viladamat ha mantingut fins a l’actualitat la planta d’un campament romà.
Fins i tot s’ha identificat aquest lloc amb l’emplaçament del campament de l’exèrcit de Cató, establert pels voltants d’Empúries el 195 aC. Malgrat l’evident i comprovat origen romà de Viladamat, segurament cal situar el campament de Cató dintre el terme de l’Escala. La disposició urbana pot ésser motivada pel fet que la població és en una cruïlla de camins antics, el d’Empúries a Besalú, el de Verges a Figueres i el que per Albons va a Torroella de Montgrí. La toponímia urbana mostra que Viladamat tingué mercats en un moment o altre de la història. Hi ha les places de l’Oli i de la Llana, i als afores, el Mercadal del Pont de Sant Quirc.
L’església de Sant Quirze de Viladamat és de planta rectangular, acabada en semicercle a l’exterior, i a l’interior, en forma poligonal. Hi ha capelles laterals. La volta és de llunetes i la capçalera és coberta amb volta de creueria. El ràfec de teulada està decorat. La llinda de la porta té la data de 1760.
A llevant de l’església hi ha les restes del palau gòtic de la Pabordia. Adossat a la part central de l’absis hi ha un mur amb portal de mig punt adovellat. Dels masos del poble es destaquen especialment el Mas Falgós, també conegut per Can Masarac, a ponent del Carrer Ample, amb finestres gòtiques i renaixentistes i portal adovellat. A l’interior hi ha una porta decorada amb relleus de guix. S'hi representa l’adoració dels pastors. El Mas Trobat té façana de carreus escairats i una porta de gran dovellatge. El Mas Escot és datat, segons la clau del seu portal adovellat, el 1537. Té una finestra renaixentista quarterada. Can Poc té també portal adovellat i aparell de carreuada.
El poble fa la festa major, dedicada a sant Feliu, al principi d’agost, i la festa petita, pel desembre.
Altres indrets del terme
Sant Feliu de la Garriga
El lloc de Sant Feliu de la Garriga, 2,5 km al SW de Viladamat, és en un replà del vessant del Puig Segalar, des d’on es domina el curs baix del Ter i del Fluvià i tota la costa del golf de Roses. Hi passava un dels camins ramaders que portaven de la plana empordanesa a la muntanya, el d’Empúries a Besalú per Garrigoles, Vilopriu i Orriols. L’església i el castell formen un conjunt monumental d’un gran interès. L’església parroquial de Sant Feliu de la Garriga, documentada el 1060, tenia agregades l’església de Santa Eulàlia de Palauborrell i la capella de Sant Quirze de Viladamat. El 1753 amenaçava ruïna i els objectes més valuosos foren traslladats a Viladamat, per la qual cosa hom suposa que en procedeix la talla policromada gòtica coneguda com la Mare de Déu de Viladamat, del segle XIV, al Museu d’Art de Girona, on també es conserva una talla de sant Miquel, de la mateixa procedència. L’edifici ha mantingut la seva estructura romànica del segle XI, d’una nau, molt ampla, capçada per un absis semicircular decorat amb dobles arcuacions llombardes amb lesenes.
El castell de Sant Feliu de la Garriga és a la banda nord de l’església. És un gran edifici del segle XVII, de planta rectangular amb pati central, amb la part superior emmerletada i garites angulars cilíndriques. La façana principal, a llevant, té un portal d’arc rebaixat i finestres rectangulars. Al pati central es conserven alguns vestigis que podrien correspondre a l’obra medieval. Pertanyia als Sant Feliu, que eren senyors del lloc, documentats des del segle XIII.
Palauborrell
El poble de Palauborrell, al sector occidental del terme i a 2,5 km del seu cap, és format per cinc masies i l’església, situats al vessant oriental de la serra de Ventalló, en una petita vall entre el Puig Viader i el Puig Rodó. El 2005 hi havia 5 h empadronats. El monestir de Sant Miquel de Fluvià tenia possessions al lloc de Palatio Borrello des del segle XII. El Mas del Batlle, dels segles XV i XVI, a tocar de l’església, fou la residència del batlle de sac encarregat dels béns del cenobi. D’altra banda, el paborde de la Pia Almoina de Girona era senyor alodial de Palauborrell, domini documentat el 1598. El topònim indica la pretèrita existència d’un casal important, potser fortificat, i lligat a l’antropònim Borrell, nom personal molt freqüent a l’alta edat mitjana, fet que revela l’antigor del poblament.
L’església de Santa Eulàlia de Palauborrell, avui coneguda com a Santa Maria i anteriorment agregada a Sant Feliu de la Garriga, depèn de Sant Quirze de Viladamat. D’una nau capçada per un absis rectangular, conserva encara, malgrat les reformes posteriors, una gran part de la primitiva estructura preromànica. El Mas del Batlle i algunes de les seves dependències s’adossen a l’antiga església a tramuntana i a llevant. El Mas Briolf, del segle XVI, amb teulada de doble vessant i portal adovellat, té teules i bipedals romans aprofitats com a reble en el seu aparell. El Mas Verdalet, del segle XVII, s’aixeca possiblement sobre restes més antigues, a les quals deuen pertànyer els arcs de mig punt de la planta baixa. Uns 200 m a migdia de l’església hi ha un pou de glaç, d’origen medieval, però reconstruït totalment al segle XVII. Al SW del terme, en terres del Mas de les Planes, o Mas Notari, s’alça la Pedra Dreta, monòlit que fa de fita termenera entre els municipis de Viladamat, Ventalló i Garrigoles i en feia també entre els termes antics de Palauborrell i Sant Feliu de la Garriga. Aquesta circumstància i la forma de la pedra, molt diferent de la dels menhirs prehistòrics, fan suposar que sigui simplement una fita divisòria d’època medieval. En aquest mateix paratge hi ha una vil·la romana.
A mig camí entre Viladamat i Sant Feliu de la Garriga hi ha les ruïnes de la Casa del Delme, que hom suposa que pertanyia als senyors de Sant Feliu.
Les restes arqueològiques
El lloc de Sant Feliu de la Garriga fou habitat ja en època iberoromana, com ho demostren els fragments ceràmics que hi apareixen i els que hi ha aprofitats entre el parament de l’església romànica. També n'hi ha vestigis al cim del Puig Segalar. Així mateix, dins l’actual nucli urbà de Viladamat, vora la Pabordia i l’església, s’ha trobat ceràmica romana, fet que demostra l’origen romà del topònim; igualment se n'ha localitzat al SW del poble, on s’ha excavat un forn romà de terrissa. S'han estudiat també la vil·la dels Tolegassos i l’Olivet d’en Pujol. Finalment, a la font de l’Ermedàs, a la serra del N de Sant Feliu de la Garriga, s’han descobert petits ermitatges medievals excavats en un marge.
La història
El lloc és documentat el 1060, quan la comtessa emporitana Guisla va donar a l’església de Girona un alou a Viladamat (Villam Amati), dintre el terme parroquial de Sant Feliu de la Garriga. El comte Ponç I d’Empúries, en el seu testament datat el 1078, deixà al monestir de Sant Pere de Rodes un mas a Viladamat. El 1280 el monestir de Sant Pere de Rodes adquirí la senyoria i la jurisdicció de Viladamat a Guillem de Montgrí. El monestir hi exercí el domini a través d’un paborde; la casa senyorial, de la qual queden restes, era coneguda com la Pabordia. El 1621 l’abat de Sant Pere de Rodes vengué el domini directe del poble a la Universitat de Viladamat.
Durant la guerra contra Joan II, hi ocorregué la batalla de Viladamat. El 21 de novembre de 1467 el príncep Ferran havia sortit de Girona, llavors assetjada, al capdavant d’una host, per protegir un comboi que havia estat organitzat al port d’Empúries per socórrer els assetjats. A la tornada, el seguici fou atacat i vençut per les tropes del duc de Calàbria a la vora de Viladamat, població que fou incendiada. Segons la tradició, el príncep Ferran, futur Rei Catòlic, s’amagà en una casa de Viladamat i pogué salvar-se. Aquest fet s’explicaria per la lleialtat que mantingué l’abat de Sant Pere de Rodes, senyor de Viladamat, envers la causa joanista.
">