Situació i presentació
S'allarga de N a S. Limita al N i a l’E amb el terme de Tàrrega, al S amb els de Verdú i Preixana i a l’W amb Bellpuig i Anglesola. Es troba al sector central de la comarca, a ponent de Tàrrega, a la vall mitjana del riu d’Ondara, que travessa el territori de llevant a ponent poc després de rebre el seu afluent, el Cercavins. El terme comprèn la vila de Vilagrassa, cap de municipi, els antics termes de Montalbà i de Montperler, despoblats, i el conegut Mas d’Estadella. La principal via de comunicació és l’autovia A-2, de Barcelona a Lleida que travessa el terme de llevant a ponent. Passa per la vila l’antiga carretera N-II, d’on surt la carretera C-53, que porta a Balaguer per Anglesola, Tornabous i la Fuliola. Per aquest municipi també passa la via fèrria de la línia Barcelona-Lleida.
La població i l’economia
La població (vilagrassencs) havia estat tradicionalment escassa; en 1363-70 es comptaven 89 focs a Vilagrassa, 60 el 1380 i 3 a Montperler, mentre que al segle XVI (1553) ja havien baixat a 29. Però al segle XVIII prengué un gran impuls (de 218 h el 1718 passà a 620 el 1787), el qual es prolongà fins el 1860, i assolí la xifra màxima de 801 h; des d’aleshores ha tendit a disminuir: el 1900 tenia 616 h, que s’estabilitzaren els següents decennis (614 h el 1930), però tornaren després a baixar: 544 h el 1950, 532 el 1960, 501 el 1970, 460 el 1981 i 429 el 1991. Amb el canvi de segle, però, la tendència es capgirà; així, el 2001, hi havia 436 h i, el 2005, s’arribà a 463 h.
Els serveis i la indústria són les principals activitats econòmiques del municipi. L’agricultura ha estat una de les fonts tradicionals de l’economia i es beneficia del pas del canal d’Urgell pel sector de ponent en direcció N-S. Els principals conreus de regadiu són els cerealícoles (el blat de moro, el blat i l’ordi), l’alfals, els arbres de fruita dolça (pomeres i pereres). A la zona de secà, a llevant, predominen els cereals (ordi i blat), les oliveres, els ametllers i altres conreus. La proximitat de Tàrrega afavoreix una ocupació agrícola a temps parcial. Hi ha cria de bestiar porcí, d’oví i d’aviram. La indústria és representada pel sector metal·lúrgic.
La vila de Vilagrassa
Detall de les arquivoltes i dels capitells de la portalada de Santa Maria de Vilagrassa
© Fototeca.cat
La vila de Vilagrassa (335 m) es troba prop de la riba esquerra del riu d’Ondara. El nucli antic havia format vila closa emmurallada i el monument més interessant és l’església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic, que conserva una magnífica portada dins l’estil de l’anomenada escola lleidatana, de la segona meitat del segle XIII; presenta una gran similitud amb la de l’església de Verdú: les arquivoltes mostren decoració geomètrica típica i els capitells de les columnes tenen decoració escultòrica (a la dreta, l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís amb la serp envoltant l’arbre i a l’esquerra, la fugida a Egipte de Josep i Maria). Es destaca el campanar, de transició entre el romànic i el gòtic, notablement inclinat vers el SE. A l’interior de l’església es pot veure una arcuació gòtica. Hi hagué hospital i hi foren poderoses, en temps antics, les confraries de Sant Esteve i de la Mare de Déu de Montserrat. Resten moltes façanes amb portes adovellades i finestrals d’estil gòtic tardà o renaixentistes.
El cicle de festes populars d’aquest poble s’inicia per Nadal, amb una torronada al voltant d’una foguera tot sortint de la missa del gall. La festa major d’hivern se celebra per Sant Sebastià (20 de gener), i la d’estiu s’escau el primer diumenge de setembre. El Diumenge de Rams es fa un viacrucis a la capella de la Mare de Déu de Roser i el Dijous Sant una processó pel poble. Per Corpus es fa una processó pels carrers de la vila, que s’engalanen amb vànoves, domassos i flors.
Altres indrets del terme
El municipi comprèn els antics termes de Montalbà i Montperler, a més del mas d’Estadella. Vers ponent del cap municipal, a l’antic camí de Lleida, hi ha també la capella de la Mare de Déu del Roser. Aquest edifici té una sola nau de tres crugies coberta per tres trams de volta de creueria; el presbiteri és quadrangular. En una clau de volta consta la data de 1561, possiblement la de l’acabament de la nau, feta encara en estil gòtic. La porta d’entrada, renaixentista, és d’arc de mig punt flanquejat per sengles columnes acanalades sobre basament, que sostenen un arquitrau, sobre el qual s’obre una finestra amb una columneta a cada banda, en què recolza un petit arquitrau amb un frontó triangular. A cada banda hi ha una doble voluta, que fa datar aquesta portada al segle XVII. Damunt del petit frontó hi ha l’escut de la família a qui s’atribueix la fundació de l’ermita. Al segle XVIII, hom va construir un porxo que precedeix l’accés a la capella; el porxo és obert per un gran arc de mig punt en cada un dels seus tres arcs exteriors. A la dovella de l’arc frontal d’aquest porxo es llegeix la data de 1775. A l’ermita del Roser es conserva una marededeu d’alabastre policromat, gòtica (possiblement del segle XIV), que es va trobar en una tomba del presbiteri de la parròquia de Vilagrassa.
La història
Vilagrassa, situada al peu de l’antiga via romana de Bàrcino a Ilerda, té probablement el seu origen en una vil·la romana del Baix Imperi, de la qual s’han trobat interessants restes de mosaics (segles IV o V), i que es troba actualment al Museu Arqueològic de Barcelona; l’abundància de carreus romans encoixinats aprofitats en la construcció del campanar de l’església fan pensar en una possible fortificació de l’esmentada vil·la. El nom podria provenir d’un antic propietari dit Crassus (en els documents del segle XII apareix Villa Crassa). Alfons I el Cast concedí el 1185 als habitants de Vilagrassa, una carta de població d’una generositat extraordinària i gairebé única per la concessió de mercat i fira en una època tan primerenca, dins la política d’afavorir la creació de poblacions importants en el camí ral del Principat a Aragó. El 1223, però, Jaume I cedí la vila en feu a la seva germanastra Constança, casada amb Guillem de Montcada, i la senyoria passà d’unes mans a altres, tot i que sempre sota l’alt domini reial, i els monarques defensaren sovint la Universitat de Vilagrassa enfront de plets i qüestions sorgits amb les autoritats de Tàrrega (enfrontada amb Vilagrassa per problemes de rivalitat en el mercat i les fires) i també de la baronia d’Anglesola. Així, hom concedí el 1254 al batlle de Vilagrassa, el dret d’administrar la justícia criminal (llevat de la pena de mort) independentment del veguer de Tàrrega, i el 1264 el mateix Jaume I es reuní a l’església de Vilagrassa amb els seus jurats i batlle per resoldre problemes locals.
A la fi del segle XIII continuaven les tensions entre la vila i Tàrrega, a les quals s’afegiren les pretensions de la baronia d’Anglesola, que dominava una part molt important del pla de Mascançà, i el 1290 Vilagrassa fou empenyorada als Anglesola, encara que per poc temps: Jaume II aconseguí el 1293 novament el domini ple sobre la població i el 1301 feu noves concessions a la vila que Pere III confirmà i repetí. Els nous estatuts concedits el 1329 no resolgueren els problemes de veïnatge, i així, el 1331, la reina Elionor, muller d’Alfons III, perdonà als de Tàrrega alguns crims per raó de l’escomesa que havien dut a terme l’any anterior contra Vilagrassa, i el 1349 els de Vilagrassa feren morts i ferits entre uns targarins que tornaven de Lleida i de Juneda. El 1350, Pere III autoritzava els síndics de les dues poblacions a signar capítols de pau.
El 1357 Pere III donà la vila (amb les de Tàrrega i Montblanc) al comte Enric de Trastàmara, el futur rei de Castella, donació que es mantingué pocs anys i que motivà que els homes de Vilagrassa protestessin demanant almenys que el comte observés els Usatges i les Constitucions de Catalunya, que perdonés crims anteriors i que no nomenés oficials per a la vila no catalans. La vila seguí les vicissituds de la veïna població de Tàrrega (fou venuda el 1382 per Pere III a l’infant Martí, el qual les vengué el 1391 a la ciutat de Barcelona; tornà a la corona, i Ferran II la deixà a Germana de Foix el 1516). A la fi de l’Antic Règim era dels marquesos de Cerdanyola.