i Vilajuïga | enciclopèdia.cat

☰ Navegació pels índexs

Gran enciclopèdia catalana

Vilajuïga

Municipi
Alt Empordà

Sumari de l’article

Vilajuïga
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
1.155 h
[2016]
Extensió: 
13 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Vilajuïga, d’una extensió de 13,15 km2, a la part oriental comprèn els contraforts nord-occidentals de la serra de Rodes, que vers tramuntana enllacen amb els darrers contraforts de l’Albera. Els puigs més alts són Montperdut (324 m), límit septentrional amb Llançà; la Roca de Miralles (279 m), al NW, divisòria entre Vilajuïga, Llançà i el Port de la Selva; el Puig Margall (437 m), que al SE és fita entre Vilajuïga, el Port de la Selva i Pau, i, encara fent de límit amb aquest darrer municipi, el turó de l’Home i el Roc de l’Àguila. A ponent, els terrenys són planers i pertanyen al sector d’unió entre els replans més baixos de la serra i la plana al·luvial de l’esquerra de la Muga, al límit amb els termes de Garriguella, Pedret i Marzà, i Pau. Hi passa la riera de Vilajuïga, que rep l’aportació per la dreta de la de Garriguella, i s’uneix a la de Volterós per formar la riera de Pedret, que desguassa a la Mugueta per l’esquerra.

A més del cap de municipi, el terme comprèn els barris i veïnats de l’Estació, el Veïnat de Dalt, Pla d’en Satlle, Montperdut, el despoblat de Canyelles i l’antiga caseria de Pujolar.

De Vilajuïga surt la carretera local que duu a Sant Pere de Rodes. Hi passa també la carretera cap a Espolla i Sant Climent Sescebes, vers el NW, i cap a Roses, vers el SE, la qual just al límit entre Garriguella i Vilajuïga, enllaça amb la carretera C-31 de Figueres a la Bisbal i amb la N-260 a Portbou per Figueres. Hi ha una estació del ferrocarril de Barcelona a Portbou.

El lloc formà part del comtat d’Empúries. El 982 Vilajuïga (villa Iudaica) s’esmenta entre les possessions de Sant Pere de Rodes. L’església de Sant Feliu de Vilajuïga és documentada el 1080, a causa d’un judici que s’hi celebrà. Al segle XVII Vilajuïga era possessió del comte d’Empúries.

La població i l’economia

Al llarg dels segles XVIII i XIX la població de Vilajuïga (vilajuïguencs) experimentà un augment important (101 h el 1718, 754 h el 1860 i 924 h el 1920). Des d’aleshores minvà gradualment (807 h el 1940, 789 h el 1970, 707 h el 1975, 714 h el 1979 i 598 h el 1991). A partir de la dècada de 1990, es produí un notable creixement demogràfic (1.059 h el 2005).

La muntanya de Vilajuïga, com tota la serra de Rodes, és mancada d’arbratge: hi dominen les garrigues i el matoll. En alguns vessants, esglaonats en feixes, es veuen encara els oliverars, gairebé tots abandonats. Els conreus són de secà; hi predomina el de la vinya, que ocupa tot el sector occidental. Hi ha una cooperativa vinícola de la qual són socis la majoria de vinyaters del poble. Ha estat tradicional l’elaboració d’alcohol etílic i de vins, que abans s’exportaven a Suïssa i a Alemanya, i encara funciona una fàbrica d’alcohol vínic. La cria de bestiar boví i porcí i l’avicultura complementen l’economia. Hom explota un jaciment subterrani, situat al centre del poble, d’aigua bicarbonatada sòdica lítica, que s’extreu mitjançant pous naturals. L’aigua ha estat embotellada per diverses companyies. Aigües de Vilajuïga, la de trajectòria més dilatada, fou creada el 1904 i tancà l’abril del 2017, bé que dos mesos després fou adquirida per la multinacional Grífols, que la reestructurà i la rellançà el juliol del 2018. Una altra font d’ingressos prové del fet que la carretera que va a Sant Pere de Rodes parteix de Vilajuïga; per això s’hi han establert alguns hostals i fondes.

El poble de Vilajuïga

El poble de Vilajuïga, a 31 m d’altitud, és al raiguer de la serra, a la vora esquerra de la riera de Vilajuïga, que recull les aigües dels barrancs que en davallen torrencialment. El 2005 tenia 645 h empadronats. Les cases s’agrupen entorn de l’església d’una manera molt desgavellada. Vora seu hi ha el barri de l’Estació de Vilajuïga, o simplement l’Estació, pel fet que el ferrocarril de Portbou a Figueres hi té una estació, amb 15 h el 2005. Un altre raval separat del poble per la riera de Vilajuïga i la via del tren és el Veïnat de Dalt, que tenia 380 h el 2005.

L’església parroquial de Sant Feliu de Vilajuïga conserva la nau romànica però no la capçalera primitiva. Actualment aquesta nau antiga serveix de vestíbul al temple que hi fou afegit a l’extrem de llevant als segles XVIII-XIX. La nau romànica té la porta a la façana de ponent, formada per una llinda sobre la qual hi ha un timpà llis, resseguit d’una arquivolta amb dents de serra i un guardapols corbat. És coberta amb volta de canó, sostinguda per dos arcs torals. No posseeix decoració llombarda. Aquesta nau, del segle XI, és separada per un mur de rajols del temple posterior, cobert amb volta de llunetes decorades amb motllures de guix.

El poble celebra la festa major d’hivern per Sant Sebastià, al gener, mentre que la festa major d’estiu es fa amb motiu de la festivitat de Sant Feliu, al final de juliol o durant els primers dies d’agost.

Altres indrets del terme

Els castells de Quermançó i de Miralles

Les restes del castell de Quermançó són a menys de 2 km al N del poble de Vilajuïga, dalt del puig de Quermançó, inaccessible per ponent i migdia, mentre que els altres vessants, protegits amb albarranes, tenen pendents accentuats.

El castell fou possessió dels comtes d’Empúries. Ponç I, que hi havia instal·lat l’arxiu diplomàtic del comtat, en el seu testament del 1078 deixà el castell de Quermançó als seus fills Hug i Berenguer. De Dalmau Berenguer de Quermançó, documentat des del 1099, que possiblement era net de Ponç I d’Empúries, arrenca el llinatge dels vescomtes anomenats, després, de Rocabertí. El 1472 el castell fou ocupat per les forces fidels a Joan II i incorporat a la corona; més endavant depengué del duc de Cardona com a comte d’Empúries. El 1808 era una posició estratègica, ja que fou restaurat i fortificat per les forces napoleòniques.

Els vestigis més antics s’alcen al planell superior del turó, sobre la roca granítica, i conserven una part d’opus spicatum; hi ha una cisterna amb la volta mig derruïda i el paviment ja esmentat. La torre mestra, al caire del cingle sud-oest del puig, és rectangular i mostra rastres de diverses restauracions. Vora seu hi ha una sala, amb cinc arcs de diafragma, reformada al segle XIX, que possiblement fou l’antiga capella del castell; a la part superior d’un dels murs hi ha restes d’un campanar de cadireta. Les albarranes són de planta circular; la del NE es conserva, partida verticalment, en una alçada d’uns 7 m, i la del NW només conserva la base, fins poc més amunt del talús, fet que demostra que fou arranada expressament, potser pels francesos, el 1288. L’any 2003 fou descobert un tram de muralla que fa endarrerir fins al segle X l’origen del castell, malgrat l’estructura d’aquest és del segle XV. El castell conserva, a més, restes constructives d’altres èpoques.

Del castell de Miralles, del qual resten vestigis d’època altmedieval, i de la seva església de Sant Pere es tenen notícies des del 974, any en què van ser donats a Sant Pere de Rodes pel comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, mentre que la darrera cita documental és del 1044. Cal suposar que tant l’un com l’altra s’alçaven al cim de Roca Miralles (279 m), al NE del terme de Vilajuïga. Dalt el planell de Roca Miralles només hi ha una gran quantitat de pedres soltes, algunes amb argamassa encastada, molts fragments de ceràmica grisa altmedieval, més abundant que la terra sigil·lada romana, que també n’hi ha, i trossos de paviment d’opus testaceum. Als peus de la Roca de Miralles trobem l’antiga caseria disseminada de Pujolar, per on passa la via del tren cap a Portbou.

Les restes arqueològiques

A l’E del poble de Vilajuïga, a la serra de Rodes, hi ha un grup molt notable de sepulcres megalítics, quatre dels quals són al cim de la Coma de l’Infern, contrafort perpendicular a la carena de la serra, amb nombrosos replans. Un cinquè dolmen és emplaçat a la part baixa del seu vessant. El dolmen de la Carena és, possiblement, una galeria coberta o un sepulcre de corredor. Ha estat reaprofitat com a barraca i s’hi han recollit dos granets de collaret d’esteatita. El dolmen de les Ruïnes, poc més avall que l’anterior, era, segons sembla, un sepulcre de galeria. Com el de la Carena, la porta és orientada al SW. El dolmen de la Talaia és al SW del de les Ruïnes, en un petit replà. És del tipus de galeria coberta i s’hi ha trobat ceràmica feta a mà, negrosa, i un bocí d’un atuell vermellós. El dolmen del Garrollar és en un planell, a l’extrem d’un oliverar abandonat. De tots els megàlits de la Coma de l’Infern és el que ha estat més transformat per a convertir-lo en barraca. Només conserva la cambra. Pel vessant meridional de la Coma, abans d’arribar al fons del barranc de l’Infern, al bell mig d’un oliverar, hi ha el dolmen de la Vinya del Rei. És el més gran del terme de Vilajuïga, i el seu emplaçament, en un fondal, és excepcional. Només conserva la cambra, però hom suposa que havia tingut corredor. Des del dolmen de la Vinya del Rei, prop de la carena de l’altra banda del barranc de l’Infern, es veu la boca d’entrada de la cova dels Llops, on es trobà material prehistòric en abundància. A llevant del poble, prop el coll de Canyelles, enmig d’oliverars abandonats, hi ha les ruïnes del poblat medieval de Canelles, o Canyelles, antiga possessió de Sant Pere de Rodes, documentat als segles XI-XIV.

Col·laboració: 
TLlC
Data de revisió: 
2018-07-13
Llegir més...